La panxa del bou

Per poc que conegueu la Bíblia, segur que teniu una idea aproximada de qui eren. El cas és que Marta, com sabeu, estava feinejant i rondinava, perquè Maria escoltava Jesús i no l’ajudava, cosa que va provocar la resposta d’aquest, en el sentit que Maria havia triat el que calia fer, la millor part, crec. Marta, santa Marta, és, potser per això, patrona de l’hosteleria. La meva mare, que es diu Marta i que va haver de feinejar molt en quedar-se primer sense mare, de petita, i després sense àvia, de joveneta, sempre fa broma sobre aquest passatge dels evangelis, en el sentit que a ella sempre li havia tocat el paper de la seva patrona.

Ara bé, com hauria anat tot si Marta també s’hagués posat a escoltar Jesús? Algú, evidentment, ha de fer la feina, tenir cura de la mainada i dels avis, fer la bugada i escalfar les sopes. Al món hi ha moltes Martes i Maries, són dos arquetipus de persona, molt clars. M’ha vingut aquesta història al cap perquè, per casualitat, vaig veure l’altre dia un programa de televisió dedicat a dones que han estat grans professionals en algun camp, en aquest cas, una arquitecta. En parlaven en passat, car aquesta persona havia mort, de forma prematura, pel volt dels cinquanta anys.

Jo havia conegut la seva germana petita, que havia estudiat magisteri amb mi, una persona excel·lent, intel·ligent, bona persona, sacrificada i entranyable. La germana mestra, per aquelles coses estranyes i tràgiques de la vida, també va morir prematurament, abans d’arribar a la cinquantena. La germana gran havia fet una brillant carrera universitària, havia tingut problemes polítics i havia estat a la presó durant el franquisme, cosa que va ser un gran trasbals per la família. La petita a més de fer magisteri, després es va casar amb un altre mestre, i va tenir quatre fills i, crec, devia ser feliç, en la mida en què és possible ser-ho, en aquest món de mones. La recordo molt sovint, vam compartir excursions i xerrades i, després, vam estar molt de temps sense veure’ns. Un dia ens vam trobar al metge, el meu problema no va ser greu, però el seu, sí. Al cap de pocs mesos vaig saber, pel diari, que havia mort.

Aquestes germanes, per a mi, serien un exemple dels arquetipus Marta-Maria, en aquest cas la gran seria Maria, i la petita, la Marta feinejadora, de cara a la família, als pares, als fills, i també a l’escola. El magisteri és una feina de Martes. Ara qualsevol jove estudiós pot arribar a ser arquitecte, metge, però, en altres temps, la universitat era una fita difícil d’assolir, i moltes carreres patien d’un cert elitisme per part dels qui les feien, per tant, aleshores, la germana arquitecta sentia un cert menyspreu pels estudis de la petita. Recordo una conversa de la tele entre Puyal i el doctor Siguán, fa anys, en què parlaven de professions i sous. El senyor Puyal deia que el sou dels mestres no estava malament. El doctor Siguan li explicava que sí, que d’acord, que d’entrada era digne, però que qualsevol professional, en molts àmbits, podia arribar a ser molt bo i la societat li reconeixeria la vàlua, fins i tot en àmbits no tan intel·lectuals. Però que un mestre podia arribar a ser el millor del món i ningú no se n’assabentaria, ni tan sols ell mateix, ni, encara menys, la clientela.

A la meva amiga mestra, ben segur, possiblement ningú no li dedicarà un programa de televisió, malgrat que, n’estic segura, devia haver arribat a ser una mestra de les millors del país. Ignoro quina relació tenien, les dues germanes. En el programa de televisió van parlar molt de la vida professional de la germana arquitecta i una mica, poc, de la personal, però no vaig sentir que comentessin que, per exemple, la mort de la germana l’hagués trasbalsat o commocionat. Crec, però, que devia ser un fet important, la mort d’una persona propera i encara jove sempre hi té un pes a les nostres vides.

El cas és que, al llarg de la vida, les Martes enyoren no haver pogut ser Maries i a l’inrevés. En el programa explicaven que l’arquitecta és va casar, que va tenir un fill i que aleshores va dedicar molt de temps al fill i a la llar, sense bandejar, però, la seva professió. En pau descansin, totes dues.

[@more@]

Tweet

Ha sortit un llibre de l’escripora Sílvia Soler a l’entorn de la crisi dels quaranta. A mitjans dels trenta i cap als quaranta la gent, pel que es veu, passem una crisi important, i, a més, acostuma a ser l’època en què persones que escriuen o fan cinema estan en plena activitat creativa, cosa que fa també que els llibres i pelis sobre el tema proliferin com els bolets quan plou. En cine, per exemple, puc mencionar ‘El último beso’, ‘Porque las mujeres siempre queremos más’ -perdoneu que els citi en castellà, la primera és italiana i la segona, francesa- i moltes del cinema espanyol, on surten: a)parelles casades i amb criatures cansades d’estar casades i amb criatures, b)concos i conques a la recerca de parella, amb ganes de tenir família i criatures, c)infidelitats, problemes laborals i insatisfacció, d) la consciència de que ja no s’és jove i de que ja no es pot fer segons què.

Quan jo en vaig fer quaranta també va sortir un llibre per a dones i homes -mirat del dret per a dones, mirat a l’inrevés- per a homes, que es deia ‘Fer-ne quaranta’ i que em van regalar, què hi farem. La part femenina l’havia escrit, crec, Mercè Company. Aquests llibres són un bon recurs per regalar a gent de l’edat, i com que n’hi ha molts i moltes, tenen sortida. Llegint el comentari al llibre de Soler he recollit una frase que deixa anar sobre el tema, diu que en aquesta edat les dones s’adonen que ‘elles són l’home de la seva vida’. Jo aquesta frase l’he escoltat, més o menys, dita per Maruja Torres, ara ja no sé si deu ser original d’ella mateixa o Torres també l’ha reciclat d’algú altre. És una frase brillant, que he fet meva, i que cito a vegades, dient sempre que la vaig sentir a Maruja Torres.

L’autoria intel·lectual és difícil d’esbrinar. Tots plagiem, perquè ens contagiem. De vegades es fa sense voler, absorbim paraules i les fem nostres. Quan la cosa trascendeix al text escrit es pot complicar, perquè del contagi es passa al plagi. Crec, però, que no sempre hi ha mala fe, sinó, moltes vegades, quan es tracta de coses breus, d’oblit o ignorància. Jo, una vegada, vaig escriure un conte on sortia un lloro i em vaig adonar, més endavant, que havia copiat el nom del lloro i fins i tot alguns dels seus fets, d’un conte de Calders, de forma totalment inconscient. No ha estat l’única vegada que m’ha passat, de vegades, en rellegir coses que havia escrit he ‘retrobat’ algun vers de Foix, de Martí i Pol, que havia fet meus i ben meus. En música, crec, la cosa és, fins i tot, molt més escandalosa.

Costa molt inventar coses noves, per això es reinventa, copia i recrea tant. Els arguments acostumen a ser sempre els mateixos, encara que la gent jove sempre els rep amb ulls nous i els fa seus, mentre que quan et vas fent gran tot et sona a ‘ja vist’ o a ‘deja vu’, com diuen els francesos i que sembla que queda més fi. En un blog llegia fa poc un comentari sobre l’exitosa novel·la de ‘La pell freda’, en aquest sentit, que a l’autor del comentari li havia ‘sonat’ ja, molt, el tema. A mi em va passar el mateix, per això no em va convèncer, però, al capdavall, què hi ha de nou, sota aquest sol de sempre?

[@more@]

Tweet

De bon matí, en tafanejar les bitàcoles, m’ensopego amb uns comentaris a fragments nocturns sobre un llibre d’Adolf Tobeña que tracta de l’agressivitat humana. Tobeña havia endegat a Catalunya ràdio un programa de divulgació científica que, com tantes coses interessants, va desaparèixer sobtadament. Si fóssim en un altre país, el llibre que comenta el blog que indico, "Anatomía de la agresividad humana. De la violencia infantil al belicismo", hauria desvetllant, al menys, una certa polèmica.

L’agressivitat humana, lligada a comportaments animals evidents, com ara la territorialitat i d’altres, no ens plau. Ens estimem més pensar en una natura bona de l’home, en el bon salvatge a qui la societat ha espatllat, però les coses són com són. L’educació no ho pot fer tot, més aviat pot fer molt poca cosa i això pot ser bo o dolent, segons, ja que la gent gran, si l’educació hagués estat eficaç, seríem tots franquistes convençuts. Tampoc la família té massa pes quan s’entra a l’edat adolescent, amb ganes de lluita i brega i de canviar el món. Alguns dels nostres antics alumnes, educats en pacifismes càndids a l’escola, no ens enganyem, s’han dedicat a llençar pedres indiscriminadament, sovint amb motius eteris i que permetrien protestes no-violentes.

Calen lleis consensuades per controlar tot això, el grup arrossega l’individu, qui, en ocasions, és veu empès a fer coses estranyes i dolentes, agressives, en definitiva. En pocs dies he vist, per la tele, dues pel·lícules que no havia gosat veure al cinema, ja que allà m’impressionen molt més aquests temes. Una és El Pianista. He de dir que la primera part, quan es veu la transformació de la societat en una mena de monstre excloent, la traïció de la gent propera, la basarda generla i com una gent normal es va convertint en proscrita, em va afectar molt. Més que no pas l’altra part, quan l’home s’ha d’anar amagant per sobreviure. Una altra ha estat Perros de paja, fàbula sobre la transformació d’un home normal o aparentment normal en un guerrer disposat a defensar-se i a matar, també de forma indiscriminada, quan ataquen el seu territori.

Tot plegat ens hauria de fer pensar força. Els terroristes anglesos havien estat educats en una societat oberta, democràtica, en famílies assimilades, però a l’hora de lluitar van recórrer a ideals ancestrals, el mateix que els joves nazis, en una societat culta, que havia gestat idees modernes i avançades, van anar a cercar motius retrospectius i justificacions racistes, que, no ho oblidem, comptaven amb moltes fonts europees i no tan sols germàniques. El mateix pot passar amb idees d’esquerra, quan la destrucció de la societat i els danys colaterals a innocents justifiquen accions violentes, en les quals, gairebé sempre, rep qui mensy culpa té.

De fet, avui volia parlar d’altres coses. Com ara del matí lluminós de la ciutat, i, encara una mica més de llibres vells, dels de la fira de la Mercè, al llarg del Passeig de Gràcia. Al capdavall, tot està relacionat, d’alguna manera.

[@more@]

Tweet

Manllevo el títol d’una botiga de llençols i altres estris. Per cert, amb això del Zara Home, no ens farem un embolic? Recordo una locutora de tv1 que va dir Gaudi joum, referint-se al saló de moda masculina, però ara ens passarà a l’inrevés, anirem a buscar un trajo de senyor i trobarem aquest invent dels nòrdics, tan poc adient al clima de casa.

Acabo de mirar un blog dels que trobo molt interessants, fum i estalzí, i m’ensopego amb un comentari sobre tot aquest afer de la UOC i el seu rector i el senyor Solà. Hi ha problemes culturals del país que són per a iniciats, a la resta ens mantenen al marge, in albis, ja que la tele no en va dir res, de tot això. Resulta que els diaris notifiquen el canvi de rectorat a la UOC, en la persona d’una senyora que ja n’era professora, i que el rector escriu un comunicat dient que ell no en sabia res de tot això. Tot plegat és lamentable, perquè la UOC deu la seva creació a l’entusiasme del senyor Ferrater i seria una llàstima que ara tot plegat acabés com el rosari de l’aurora. La UOC ha estat una d’aquelles coses estranyes i bones que sorgeixen en el país, de tant en tant, gràcies a esforços de persones concretes. En fi, més informació a la premsa, continuarà…

Volia parlar també de Mayte Martín, a qui avui dedica La Vanguardia la seva entrevista a l’emblemàti i llegit espai de ‘La contra’. L’altre dia vaig mencionar que la veia sovint pel barri, no vaig dir que la veia sovint amb una altra noia, per discreció, però com que veig que ella mateixa parla amb tota naturalitat del tema, crec que en puc fer menció. A mi m’agrada molt, aquesta cantant, em fa una mena de respecte. Seriosa, discreta, amb la seva estètica de sempre, austera i magnífica. Farà un recital al Palau, per celebrar els anys que porta cantant, que són molts. Darrerament s’han ficat amb ella amb això de l’Onze de Setembre, jo crec que, sabent la molta gent diversa que va als actes de la Diada, potser el millor hagués estat no provocar xiulets portant-la allà. Els catalans que s’expressen en castellà estan passant ara un mal moment, penso, amb valoracions sovint injustes i tot plegat només pot portar això que en diuen ‘mal rotllo’.

A Catalunya s’ha fet sempre bon flamenc i els seus artistes han estat molt valorats per la societat catalana a la qual se sentien integrats. Molts intel·lectuals catalans n’eren bons seguidors i seria una llàstima que això no fos així. Com deia l’altre dia, els de l’òpera, catalans universals, canten en idiomes diferents, i ningú no s’hi fica. S’hi llegiu l’entrevista a Mayte Martín veure amb la naturalitat amb què parla de les seves opcions sexuals, coincideixo amb ella amb l’opinió sobre els bars d’ambient, tot plegat només contribueix, com els clubs de jubilats, a crear llocs tancats per a persones amb unes característiques molt específiques. Els bars i els clubs han de ser per tothom i per a edats diverses, encara que, en moments puntuals agradi compartir coses amb persones amb qui tenim unes determinades afinitats. Ara, una persona jove pot plantejar-se una determinada opció sexual, fa anys hi havia persones que ni tan sols no gosaven pensar-hi, en una possibilitat homosexual. També crec, però, que hi ha un fort component bisexual en tothom i que la tendència actual és que es respecti tot però cadascú a casa seva.

El maniqueisme i les dicotomies clares donen seguretat, creient-ateu, homosexual-heterosexual, espanyol-català, bo-dolent, Madrid-Barça, esquerres-dretes. Però la realitat és molt complexa i això destarota, voler encotillar les coses és com agafar aigua amb un cistell. La llibertat i la complexitat espanten, provoquen neguit, per això la gent té, sovint, la sensació que ‘abans’ les coses eren millors, més coherents, cosa que, evidentment, no és certa.

En fi, em sembla que he parlat d’un garbuix de coses i encara no sé, ben bé, de que volia escriure avui.

[@more@]

Tweet

A més de trobar-se als encants de Sant Antoni, els llibres vells també es poden trobar a les llibreries d’aquest tipus que hi ha a Barcelona, que són moltes, encara que també n’han desaparegut algunes. Aquestes llibreries estaven -i estan- a prop de la universitat -l’antiga- perquè uns dels seus clients més importants, fa anys, eren els estudiants, que hi cercaven llibres de text o necessaris per a la carrera.

Ara la cosa ha canviat força. Una de les meves llibreries preferides d’aquest tipus és la del carrer Canuda, a tocar de l’Ateneu. És un indret profund, atapeït de paper, amb un olor especial, silenciós, on sempre s’hi perd algú que no hi havia entrat mai i es meravella de les seves dimensions, imperceptibles des de l’exterior. També és, en certa manera, sala d’art. La cambra del fons és molt gran i els llibres no guarden un ordre massa coherent, cal anar mirant, amb paciència, si trobes algun tresor amagat. Els preus són acceptables, interessants.

Una altra llibreria màgica és la Millà, al carrer de Sant Pau, encara que, com que és petiteta, costa de bellugar-s’hi. La llibreria Millà havia estat editorial també, fins fa poc, i publicava aquells quadernets i llibrets amb poemes i textos que han fet història en la cultura popular catalana. Que una família aconsegueixi, al llarg de tants anys, continuar amb aquesta tasca llibretera, és un miracle de la història intel·lectual. La llibreria Millà té parada a Sant Antoni, també, amb un bon assortiment de curiositats i volums emblemàtics. L’altre diumenge vaig veure que en una pila hi tenien molts llibres de Pedrolo. Jo havia vist Manuel de Pedrolo molts diumenges, remenant pels encants, i també l’havia vist passejant per Barcelona i als cinemes. Una vegada el vaig veure ja malalt, li costava caminar, però encara voltava per la ciutat i els seus llibres reflecteixen aquest costum i el coneixement que se’n deriva.

Abans, fa anys, veia, sovint, gent de la cultureta, fins i tot polítics, cantants, actors, pel carrer, al mercat dels llibres vells, al metro. Ara fa temps que no, potser és que van en cotxe o potser és que són massa joves i no els reconec. En això de la popularitat, la distància generacional és important.O potser és que es dediquen a altres coses, més productives.

Quan veus algú famós o popular no saps ben bé quina cara fer, tu el reconeixes i ell o ella sap que l’has reconegut, és una situació estranya. Hi ha gent decidida que els diu alguna cosa, no sempre adient, fet que suposo que a alguns els destorba i a altres els agrada, sempre i quan sigui amb educació i moderació. Les medalles de la popularitat, ara, les tenen els actors de les sèries de la tele, per poc paper que hi tinguin. Ja vaig mencionar en una ocasió que de vegades veia, a l’estació del Carrilet, el doctor Badia, que, crec, no ha de patir perquè les masses el contemplin, el seu sector no és pas dels que provoca histèries col·lectives. De vegades veig, pel meu barri, Maite Martín, comprant pernil tranquil·lament o prenén alguna cosa en un bar. Però, en general, els famosos i famoses no transiten pels meus recorreguts habituals, encara que de vegades n’he entrellucat algun afartant-se amb la colla en restaurants d’un cert prestigi de les rodalies.

Els escriptors i escriptores, amb excepcions, actualment són poc coneguts del gran públic, malgrat la televisió. Crec que ho eren més abans, també és veritat que n’hi havia menys, potser i, també, que la seva tasca estava més sacralitzada, en una societat, en general, amb pocs estudis i que contemplava la cultura com una fita elevada que calia aconseguir. És clar que la televisió els mostra ben poc, els programes ‘de llibres’ són pocs i una mica ensopits, en general. Si algú és més conegut, en aquest sector, és, més aviat, per la seva tasca a la ràdio o a la tele. En fi, que si no surts a la tele -i sovint-, pràcticament, no existeixes.

[@more@]

Tweet

Un dels llocs de la ciutat de Barcelona que més m’agrada és el mercat de llibres vells de Sant Antoni, els diumenges pel matí. Malgrat que ha experimentat alguns canvis, malgrat que una bona part està ocupada ara per parades dedicades a jocs d’ordinador i coses així, encara es mantenen les habituals, de llibres, cromos i altres estris de paper. Ara, a més de llibres vells, també se’n troben de nous, fons editorials, suposo, a bon preu.

Hi vaig sovint, sempre que sóc a Barcelona, en diumenge. Ja pot fer calor o ploure, sempre hi ha gent, més o menys. S’hi ha d’anar aviat, perquè després la gent t’ofega i t’empeny. Ara sóc grandeta i ja no haig de suportar tantes arrambades d’aquelles d’abans, amb rerefons eròtic, freqüents a les aglomeracions.

Ahir, per celebrar l’onze de setembre, em vaig comprar un volum de Montoliu, sobre les Quatre Grans Cròniques, perquè estic recollint material sobre la de Bernat Desclot. Era un llibre per estrenar, amb els fulls encara per tallar, però molt groc i polsós, de l’any 1959. Dotze euros, amb una mica de regateig, però els dono per ben pagats.

També em vaig comprar una biografia de Mata-Hari, nova, nova, per quatre euros, que sembla prou reeixida. Darrerament m’ha tornat a agafar per aquest gènere, encara que és un gènere difícil, perquè cal rigor històric, escriptura amb grapa i defugir l’excés de dades erudites i de notes a peu de pàgina, que les fan feixugues. I cal, també, una mica de passió pel personatge biografiat.

Al Mercat de Sant Antoni no s’hi ha de buscar cap llibre, són els llibres els que ens troben a nosaltres. A mi m’agraden, sobretot, les piles a un euro, a dos o a tres, on pots remenar i on, sovint, trobes sorpreses agradables. Els llibres com el de Montoliu, més buscats i valorats, també són interessants i sempre miro que portin el preu escrit, altrament, si et veuen interessada et demanen preus exagerats. I jo no en sé gens, de regatejar.

No visc massa lluny del Mercat, cosa que facilita el passeig fins a les seves parades de diumenge. Ja hi anava de petita, a comprar i canviar cromos (Cine Foto, los Diez Mandamientos, Ben Hur, fins i tot de pelis de la Marisol, ai) . De tant en tant surt una col·lecció emblemàtica i torno a veure infants -i adults- cercant el cromo que falta, fins i tot en uns grupets espontanis que es formen a l’entorn del mercat. També hi ha jovent, molt d’ell de Marroc, que t’ofereix jocs i programes d’ordinador. De vegades se’ls disol, per part de la guàrdia urbana, però tornen i retornen, l’economia marginal no pot desaparèixer del tot.

L’olor de paper, de pols, les piles de llibres, els cromos de picar i de col·lecció, els documents antics, les postals, les monedes, tot plegat forma una mena de món molt especial, intemporal, etern. De vegades compro alguna revista antiga, de cinema, de moda, del que sigui. Comprovo, amb pena, que el paper és un material difícil de conservar en bon estat. De tant en tant hi ha fons de llibres que provenen, es veu prou, d’algun pis que s’ha buidat, llibres amb dates, dedicatòries, noms, ex-libris. I allà medito sobre l’efímera glòria de paraules que han estat escrites amb il·lusió, que potser, en algun moment, com els actors i les actrius, han triomfat, i que ara esperen, com l’arpa de Bécquer, una mà que els arrenqui, altra vegada, els sons de la imaginació.

[@more@]

Tweet

M’he assabentat, per la ràdio, que es va morir, crec que dilluns, Isidre Sola, emblemàtic locutor dels anys cinquanta, de ràdio Barcelona. Avui anava a parlar d’una altra cosa, però crec que val la pena dedicar-li un record. La popularitat creada a partir dels mitjans és efímera, gairebé no s’ha parlat d’aquesta mort, però per tots els que som una mica grans Isisdre Sola representa el poder de la veu lligat a novel·les, ràdio teatre, doblatge. Sovint feia parella amb Encarna Sánchez (la ‘nostra’, no pas la castellana) en aquelles emissions de ràdio-teatre que patrocinava Mobles la Fàbrica.

La popularitat dels locutors, en aquells anys, era immensa. Sovint, quan se’n coneixia el rostre, decebia una mica, car la bellesa que la imaginació atribueix a una veu bonica és immensa. El personatge de Taxi-Key restarà també, per sempre, lligat a Sola i Sánchez, crec que aquells guions farien una bona sèrie de televisió, si es recuperessin. És curiós com han mort molts d’aquells personatges populars, sense soroll, gairebé sense que els mitjans actuals se’n fessin ressò. Va passar amb Juan Manuel Soriano, i també amb guionistes com Matias Guiu o G. de Blain. Segur que molts d’altres han mort sense que me n’assabentés.

De vegades, també, sobta la mort d’una actriu o actor que van ser famossíssims i que es despatxen amb una noteta breu. El present sempre té molt més pes que no pas el passat i potser és bo que sigui així. Jo recordo molt bé, en aquells anys en blanc i negre, com, a les fosques, escoltàvem aquelles històries màgiques, amb aquelles veus impressionants que les feien reals, diferents en la imaginació de cadascú. A les emissions de teatre de ràdio Barcelona donaven, sovint, obres en català, obres de Sagarra, de Porta Rosés, de Cecília A. Màntua i d’altres. Moltes d’aquelles obres, amb els anys, han gairebé desaparegut dels repertoris, encara que, en alguna ocasió, grups d’aficionats les recuperen.

Isidre Sola era excel·lent en català i castellà, com a locutor. Descansi en pau.

[@more@]

Tweet

Vaig mirar, per la tele, la pel·lícula Si te dicen que caí, que no havia vist al cinema. Fa uns dies mencionava uns comentaris de Marsé sobre les adaptacions de les seves novel·les al cinema, en el sentit que l’excessiva fidelitat les havia perjudicat. És veritat. La pel·lícula no és dolenta, però si no has llegit el llibre et quedes una mica in albis. Els actors eren bons però, al meu entendre, els principals no donaven la imatge esperada. Jorge Sanz és un bon actor a qui la veu i la vocalització no acompanya. En canvi hi havia un estol de secundaris magnífics, molts de catalans amb uns anyets menys, entre ells el malaguanyat Joan Miralles. I també els germans Botto, quan eren petits, una curiositat.

El món de Marsé es difícil, complex, laberíntic, amb una mena de sordidesa heroica que sembla adobada per al cinema. Però cal molta grapa i, com ell mateix diu, poc respecte per al llibre. A mi m’agrada molt i molt aquest escriptor, sobretot les seves tres grans novel·les, Si te dicen que caí, Últimas tardes con Teresa i La oscura historia de la prima Montse que conformen un univers molt especial, imprescindibles per entendre una mica aquells anys i les diferències entre classes socials, materials i mentals, també. Moltes altres novel·les de l’autor són acotacions o puntualitzacions al mateix món d’aquestes tres, en les quals es poden trobar fragments magnífics però que, en la meva opinió, no aconsegueixen el mateix nivell global.

Les relacions entre cinema i literatura són estranyes, mals llibres donen bones pelis i a l’inrevés. També hi ha bons llibres que donen bones pel·lícules, crec que, per exemple, Delibes ha tingut sort, amb el cinema, la majoria d’adaptacions dels seus llibres han estat remarcables, però també el seu món és molt diferent, més lineal, potser.

Marsé ha patit una mica els canvis de la transició, com li ha passat a molts autors en castellà, plenament catalans -o més aviat barcelonins- que, crec, s’han sentit una mica qüestionats o, fins i tot, marginats. Encara passa això, malauradament, l’altre dia escoltava Maite Martín per la ràdio, parlant de tot això de la Diada i de com se la qüestionava. Jo crec que una zona urbana com la de Barcelona i rodalies comprèn moltes realitats i molts idiomes i formes dialectals. Tapas és una peli ben nostrada, al meu entendre. Obviar aquesta realitat no porta res més que malentesos i mals rotllos. Per cert, l’altre dia em van passar un disc d’un cantautor interessantíssim, Alfonso Mora, català de l’Hospitalet, també.

Respecte a les adaptacions del món de Marsé, jo crec que caldria inspirar-se molt en el cinema negre fet a Barcelona durant els cinquanta, allà, en directe, malgrat els arguments que han d’acabar sempre bé, castigant els criminals, s’hi reflecteix, al rerefons, la realitat de l’època. Recordo ara una en concret, amb molta moralina, però amb uns actors magnífics (Rabal i Julita Martínes, a més dels bons secundaris habituals) i on es pot retrobar aquella Barcelona en viu i en directe, Hay un camino a la derecha. El camí, és clar, havia de ser a la dreta, per redimir-se, però la visió d’aquells pisos atrotinats, d’aquells carrers del Born bruts i atapeïts de gent, de les barraques a la platja i d’aquells infants malgirbats val un imperi. També recordo, és clar, Apartado de Correos 1001, on es poden veure les atraccions de l’Apolo (i un Conrado San Martín guapíssim, policia íntegre i espanyol cent per cent) i moltes altres.

En resum que, malgrat les limitacions de la peli vaig passar una estona interessant, recordant la novel·la que, per cert, he buscat per rellegir i no he trobat, algú la deu tenir, caldrà recórrer a la biblioteca o tornar-la a comprar, encara que ja no serà aquell volum emblemàtic de Seix i Barral.

[@more@]

Tweet

Ahir em vaig assabentar que el premi Prudenci Bertrana l’havia guanyat Maria Barbal, cosa que aquest matí llegeixo a l’Avui, assabentant-me, també, que el premi Lletra, a portals literaris, ha estat per a un blog excel·lent, el del Llibreter. Barbal, com Moncada, pertany a aquesta categoria d’escriptors excel·lents i discrets, que tenen una obra no massa extensa però sòlida, i que fan poc soroll. Llegeixo que aquesta autora feia molts anys que no es presentava a premis, ja que no li costava publicar, però que darrerament les coses s’han posat difícils per als autors, fins i tot, pel que sembla, per a tots aquells que ja tenen un nom consolidat.

A mi em sembla un miracle que aquest tipus d’autors -passa el mateix en castellà, parlava fa uns dies de Luis Mateo Díez- puguin vendre alguna cosa. La promoció i difussió dels mitjans és gairebé inexistent. Ahir mateix, la informació sobre el Bertrana, a TV3, va ser curta i de compromís, quan aquests premis ‘grossos’ de casa nostra crec que mereixerien especials informatius. De la resta de premis que es van donar ni se’n va parlar. Fa anys se’n parlava molt més, recordo que es mencionaven tots els premis, que s’entrevistava alguns guanyadors… Del Sant Jordi se’n parlar una mica més, però no massa, si ho comparem, per exemple, amb el Planeta. I d’altres premis, amb menys dotació econòmica, però de prestigi, ni un borrall.

Malgrat que això dels premis és relatiu, com tot a la vida, la cosa em sembla vergonyosa per part de ‘la nostra’. Potser -tant de bo- m’equivoqui, però no crec que quan el llibri surti li dediquin massa espai, encara més si el fan surtir amb campanyes com les de Nadal o Sant Jordi, dins d’un mar de novetats ocasionals i prefabricades.

L’adjudicació del premi Lletra a un blog, per a mi, és remarcable, ja que el premi era per a portals web sobre literatura i això fa que la visió d’espai web s’ampliï i tingui una més gran consideració i difussió. Vaig estar mirant els triats, un munt de portals molt interessants sobre literatura, tots excel·lents, crec que era una tria difícil de fer i crec que deu haver pesat també la novetat de ser un blog i, per tant, un indret virtual diferent de la web típica i tòpica.

Un problema d’aquests actes és, també, que es donen molts premis junts i això fa que sembli que el de la novel·la és la ‘grossa’ i els altres, els de poesia, de literatura juvenil, la pedrea. Alguns premis s’han desvinculat, per això, d’aquestes grans festes literàries. Les dotacions econòmiques no són iguals, tampoc, i com que sembla que quan més diners donen millor és el premi, passa això. De tota manera, penso que si la televisió de casa nostra dediqués a aquests actes, al menys als de més volada, un especial en horari de màxima audiència, amb entrevistes, perfils dels guanyadors i una mica de tafaneria literària, la cosa milloraria i també les vendes, sí, fins i tot el negoci editorial.

Ahir, la tele va dedicar una bona estona a fer-se propaganda d’ella mateixa, al telenotícies, explicant què faran i què veurem, com si no sortís al diari. Després, propaganda de les pelis programades, i anuncis, molts anuncis, això sí. Reclamo uns telenotícies sense anuncis, no seria possible?

[@more@]

Tweet

He tornat, amb moltes ganes, a la feina. Un company, jove, enamorat, em pregunta si li puc fer una poesia per a la seva xicota, ja que és el seu sant. Sovint em plouen encàrrecs poètics per a la vida quotidiana: auques, versos per a celebracions de tota mena… Tinc facilitat per fer-los, a la gent, en general, els agraden. No són, en general, bons poemes, encara que sempre n’hi ha que em surten millor que altres. La gran poesia intel·lectual va per un costat, com passa amb la pintura, però la gent, a casa, hi té quadres que els experts possiblement, en general, no valorarien, perquè tot és relatiu i l’elitisme també pesa. I també agrada rebre alguna poesia, rimada, tradicional, amb ocasió d’algun esdeveniment.

Em diu que li faci en castellà, la noia és de fora. M’anota un resum del que li vol dir, que no es preocupi perquè no troba feina, que ell l’estima, que l’ajudarà… em fa una mica de vergonya accedir a aquestes intimitats amoroses, però també em fa il·lusió la confiança que se’m demostra. Algú de la feina, que ho sent, una noia, diu que si ella s’assabentés que el seu noi encarrega un poema, no li agradaria. La faig reflexionar, si els pastissos, sovint, s’encarreguen al pastisser, els poemes s’han d’encarregar a qui sap -més o menys- fer-los. No incideixo en un punt delicat, els pastissos es paguen i els poemes per als amics, en general, no plantegen aquest problema.

Recordo a Leon Felipe, crec, poesía para el pueblo, poesía necesaria. Es mou un gran nombre de poesia anònima, d’afeccionats, que ajuda a viure i que, com la pintura naïf, potser precisa d’una major atenció per part de la intel·lectualitat nostrada. Les persones fan un gran esforç per fer quatre ratlles en vers quan hi ha una ocasió especial, jo n’he fet moltíssimes, d’aquestes. Poesies que jo no he guardat però que, segurament, dormen en algun àlbum de fotografies, al costat de la imatge gràfica de l’esdeveniment, paraules anònimes, que potser, qui sap, algun dia es reciclaran per alguna altra ocasió semblant.

[@more@]

Tweet