La panxa del bou

He anat a veure un documental italià, Viva Zapatero. Malgrat el títol, que, com és evident, juga amb al Viva Zapata clàssic, el president Zapatero tan sols hi surt en una breu referència a la seva remarcable llei sobre el control –de fet no-control– dels mitjans audiovisuals per part dels partits en el poder. La resta explica l’experiència de Sabina Guzzanti, una actriu satírica, a qui van retirar de la televisió després del primer capítol d’un programa suposadament còmic sobre la política del seu país.

Malgrat l’excés de presència de l’actriu, que en molts casos imita Moore i evidencia una dosi alta d’egocentrisme, és interessant la crítica a un sistema que permet un augment preocupant de la censura a la televisió i també a la premsa. Acomiadaments, pressions, i un descens alarmant en el ranking de llibertat de premsa i comunicació per part d’Itàlia, que se situa al nivell de països africans o hispanoamericans. L’etapa Berlusconi, amb una tèbia oposició poc efectiva, avança, sembla, vers una mena de totalitarisme informatiu esquitxat de programes gairebé etnològics sobre cuina popular (per cert, no tenim a casa nostra, també, un excés de gastronomia als mitjans???) i miracles inesperats.

Les democràcies, encara imperfectes i molt millorables, d’occident, tenen forats preocupants per on s’escolen aquests controls subtils i no tant subtils per part del poder. Vaig poder veure pel canal 33, fa un parell de dies, un documental sobre Miterrand, controvertit personatge ple de clarobscurs i que també va intentar controlar la informació des de, suposadament, el socialisme polític. Miterrand, Berlusconi i tants altres són o han estat personatges ambiciosos, brillants a la seva manera I amb carisma. El carisma és inexplicable, es té o no es té, es pot conrear i també desapareix o apareix en algunes ocasions, sense massa explicació.

Molts dictadors de tots els colors han estat carismàtics. Més enllà de la propaganda favorable i més o menys incondicional han comptat amb el suport de masses de població entregades, encara que el suport de les masses és, també, variable, segons bufa el vent. Quan els líders democràtics s’enquisten en el poder durant llargues temporades tendeixen a fomentar aquest personalisme polític que fa que sembli que són imprescindibles i que popularitzi la creença que, sense ells, les coses no aniran bé. En el documental de Guzzanti es recull el testimoni d’un personatge que explica que amb el seguiment de les informacions de la premsa en l’època dels inicis de Mussolini s’arriba a entendre com, lentament, el sistema va evolucionant vers un feixisme absolut, gràcies a la tolerància i fins el suport dels partits democràtics del moment.

La divisió, preocupant, de les esquerres, quan més caldria que s’unissin i busquessin fòrmules d’entesa, en èpoques de crisi, ha estat una constant, una constant dramàtica que ha contribuït a donar ales i raons als feixismes. Diumenge, el reportatge dels trenta minuts de tevetrès parlava del POUM i de la repressió que va seguir a l’enfrontament entre anarquisme i comunisme, enfrontament en el qual la víctima, curiosament, va ser aquest partit, crític amb l’estalinisme en alça. Caldria que ara que tant es parla de la memòria històrica no s’oblidessin aquests fets que tant van contribuir a desanimar la gent de bona fe que no tenia un esperit excessivament partidista. De tota manera, com podem llegir en l’interessant manual electoral que Ciceró va rebre del seu germà, un bon líder electoral, un bon candidat, no té perquè ser una bona persona.

[@more@]

Tweet

Ahir em vaig escapar al cinema, perquè volia veure Saraband, la darrera pel·lícula de Bergman que ha arribat a casa nostra. El director, ja molt gran, treballa, ara, sobretot, per a la televisió del seu país i aquesta pel·lícula ha estat pensada, també, per a aquest mitjà, com aquells secrets d’un matrimoni de fa trenta anys, amb els mateixos personatges. Fa molt poc temps vaig tenir la sort de veure altra vegada els ‘secrets’, al Melies, cinema al qual s’hauria de fer un monument, ara, que tan difícil és recuperar obres de cinema amb alguns anys de vida (quan tornara a obrir el Maldà, ai?).

A mi em va agradar molt, la veritat, encara que les relacions familiars dels nòrdics sempre em semblen un pèl fredes i intel·lectualitzades, tant en cinema com en teatre. Al capdavall, però, problemes familiars, com els que tenim tots i totes, lluites pel poder i les influències damunt de les persones, i el pas del temps, inexorable, per damunt de les relacions més íntimes, que també el temps malmet. Amos Oz, crec, manifestava en una ocasió en què va venir a Barcelona, que escrivia sobre famílies, sobre famílies amb problemes. Tots formem part d’una família, més o menys convencional, fet i fet. La interpretació, impressionant, amb molts primers plans que ens parlen gairebé de forma directa, als sentiments. No sóc incondicional de Bergman, hi ha coses que m’agraden molt i altres que no tant, fet que l’humanitza. Pel·lícula de tardor, en molts aspectes, amb l’esperança, dubtosa, del futur d’una persona jove que cerca la seva llibertat però que no pot trencar del tot amb els lligams familiars i amb els records, aquesta Saraband mereix una visita aprofundida i tranquil·la.

[@more@]

Tweet

La nova i prevista llei d’educació està aixecant una estranya polseguera. Com l’Estatut, l’educació s’està instrumentalitzant per part de l’oposició en contra del govern Zapatero. Mentrestant, la gent normaleta, del carrer, i encara més els que estem relacionats amb el món educatiu, no acabem d’entendre què passa. Quantes lleis portem, ja? I, pel que diuen, el fracàs escolar no fa res més que avançar, encara que també caldria saber de què parlem quan parlem de fracàs.

L’escola ha canviat, molt, i ha millorat també, molt, en els darrers anys. Però se li volem entatxonar tantes coses que, per força, n’ha de perdre moltes altres. En un horari limitat no s’hi pot possar ‘tot’, perquè tot passa per l’escola: música, educació física, valors, plàstica, idiomes estrangers, educació per la salut, per la pau, i per tot allò que estigui de moda ‘moral’ en el moment que calgui.

Hi ha qui creu que el fracàs és de l’escola ‘progre’, jo crec que la renovació de l’escola va ser bona, però que s’ha fet una mala lectura del progressisme, en el sentit de bandejar l’esforç i altres coses, com la bescantada memòria. Sóc contrària als canvis quan les coses funcionen, la reforma i el pas dels nois i noies de tretze i catorze anys a secundària, crec, va ser negatiu. Calia, sembla, unificar amb Europa, diuen.

L’altre dia parlava amb algú més jove dels trenta punts de l’escola nova, però ningú -més jove que jo- sabia de què anava, allò. A l’escola, i des de fora de l’escola, cal renovar, reciclar, sempre estem igual. L’experiència no té cap importància, sembla, es forneix una mena de complex d’inferioritat a professionals que porten trenta anys a l’escola i que se n’han sortit prou bé.

Sovint els programes, les proclames, les propostes i els cursets vénen de la mà de persones que no són a l’escola, que no hi treballen directament, que s’han ‘col·locat’ a serveis periferics de l’educació: centres de recursos, sindicats, partits, ongs… Hi ha més gent al volt de l’escola que a dins, és un món que, pel que sembla, dóna un rendiment. La qüestió dels llibres de text, dels currículums, és espinosa i difícil.

Personalment crec que a l’escola s’haurien de fer molt poques coses, aquelles de sempre: llegir, escriure, comptar i pensar. Si aquestes quatre coses es fessin bé, sense angoixar la gent que hi treballa, eliminant la burocràcia immensa que ens aclapara constantment via informàtica, totes les altres ens vindrien donades de més a més. Crec que el president Zapatero va fer un desafortunat comentari -diuen- sobre el fet que es faria més educació física i menys religió. Jo estic en contra de la religió a l’escola -un tema delicat, que ampliaré en una altra ocasió- però, potser, també de l’educació física excessiva i de l’esport massa competitiu. No cal treure res per posar una altra cosa, cal reflexionar sobre els continguts i els objectius de l’escola, i donar la paraula a les persones que hi treballen directament, des de fa anys: senyores mestres en actiu, una mica grandetes, per exemple, tan absents a les tertúlies sobre el tema.I dic senyores perquè, a primària, som majoria encara que, sovint, la paraula la tenen els senyors, pel que sembla.

Volia parlar de la presentació d’un llibre, però el tema educatiu m’ha semblat prioritari. Podeu consultar el bloc Un balcó al Poble-sec, si us interessa el món literari.

[@more@]

Tweet

Els fets, preocupants, dels darrers dies, a França, han palesat la feblesa de la coherència social d’un país que durant, molt de temps, ens hem mirat amb una certa admiració. França dels exiliats, de la democràcia, on anàvem a veure cinema polític, avançat i ‘verd’, França de Sartre, dels cantants bons, de les avantguardes…

Crec que era Metternich qui va dir que quan França esternudava, Europa es constipava. Ara, però, comptem amb antigripals eficaços però no pas infalibles. La història oficial francesa ha sabut transformar els seus punts foscos en mites inqüestionables, cosa que s’ha traspassat a la població. Tinc parents, estimadíssims, en aquell país, però sempre que hi anava, fa anys –ara la cosa ha canviat una mica- copsava un cert menyspreu per la nostra terra del sud, plena de toreros, amb una dictadura acceptada amb resignació, pobre, que havia propiciat una sagnant guerra civil, perduda per a més desgràcia.

La història de l’estat espanyol, a partir del segle XIX, ha estat malaurada. Guerres constants –algunes amb França-, mals governs, i per acabar-ho de rematar, la guerra civil, la dictadura franquista. Això ens ha conformat un cert complex d’inferioritat, crec. El mirall francès, encisador, resultava molt brillant, aleshores. Ara podem saber que la història del país veí no és pas tan positiva: després de la Revolució, que va ser també un bany de sang innecessari, van comptar amb Napoleó, un megalòman que va escampar la destrucció per Europa, un nou absolutisme, el segon imperi, el col·laboracionisme del govern Petain, molt més acceptat socialment del que ens havien fet creure, el tracte amb els argelins, tortures, el tracte als nostres refugiats a les platges d’Argelés i Sète, força cruel. Sartre, més enllà del seu valor intel·lectual, personalment també era un carallot que tapava l’estalinisme per conveniència personal, molts corrents artístics avançats van néixer a Berlín i no pas a París. Per no parlar de la llengua catalana i el tracte que se li dóna, minoritari, marginal. A més, -és una opinió personal- la Regenta i Karenina són molt superiors, literàriament, a Madame Bovary.

França, històricament, ha tingut, però, l’habilitat de convertir els punts foscos de la seva història en mites inqüestionables: la revolució, la comuna, maig del 68. No sóc profeta, però és possible que d’aquí trenta, quaranta anys, els fets d’aquests dies tinguin una lectura oficial mítica, també: l’inici de la nova europa, dels drets dels immigrants, ah, les revoltes de novembre del 2005, a París, a França, que boniques, que avançades. Mentrestant, una pregunta sura en l’aire, pot passar, a casa nostra, tot això que està passant a França? No vull ni pensar que dirien els senyors apocalíptics del pepé davant d’una centèssima part de les revoltes que s’estan produint al país veí. Jo, personalment, penso que una revolta tan general no és possible, ara per ara, encara que potser sí aldarulls provocats per fets puntals.

La immigració dels darrers anys, la mal anomenada multiculturalitat, la implicació dels catalans i espanyols de segona i tercera generació en un teixit cohesionat, tot això no està resolt, ni molt menys, però no crec que anem per un camí dolent del tot. Mentrestant, crec, cal llegir la història sense complexs, situant les coses en el seu context. Els mites, els herois, tenen els peus de fang. La memòria històrica, tan reivindicada és manipulable, enganyosa, parcial. No hi ha innocència en la història ni en la política oficials, tampoc en la catalana, ep. I, sobretot, el nostre país –o nació?- fruit de l’atzar genètic que ens ha portat al món, no és pas el nostre terreny personal, intransferible, hereditari, inqüestionable.

[@more@]

Tweet

A la biblioteca Bonnemaison s’ha inaugurat una exposició a l’entorn de tres dones que van lluitar per la pau. Una d’elles és Berta de Suttner, l’autora de Abajo las armas (no se m’acut, de moment, com traduir el títol castellà, idioma en el qual vaig llegir la novel·la, potser perquè no hem tingur exèrcit…). Primer premi Nobel de la Pau, crec que el 1905, Suttner va ser un exemple d’evolució personal i moral. El seu llibre s’ha valorat per la crida a la pau però jo crec que literàriament també és bo. En la seva època va fer força soroll i va tenir èxit, el meu avi va posar el nom de la seva protagonista, Marta, a la meva mare, a causa d’aquesta novel·la.

Ser pacifista a l’època de Suttner tenia molt de mèrit. Ser-ho avui, en la nostra societat, sembla més fàcil, en aparença, però encara els valors pacifistes absoluts són titllats de càndids i potser, en ocasions, ho siguin. Els herois del passat (i del present, en moltes ocasions) encara es banyen en valors bèl·lics, en la lluita, encara se celebren molts fets lligats a situacions violentes, es justifiquen fets injustificables si les idees que els van propiciar són, aparentment, bones, generoses, oblidant que de bones intencions n’està l’infern empedrat. Personalment, no m’estranya que una ideologia feixista i totalitària faci disbarats, el que em neguiteja i m’espanta és que es facin els mateixos disbarats amb l’excusa de valors igualitaris, de justícia social, de llibertat personal.

Crec que caldria potenciar els herois de la bondat, persones que, més enllà de les seves idees personals han procurat ajudar tothom i calmar les tempestes polítiques, gairebé sembre sense èxit i rebent de tots cantons. La pau és un procés llarg, dolorós, i que quan s’aconsegueix en un lloc es perd en un altre, només cal mirar la història amb una despassionada perspectiva.

Avui llegeixo a l’Avui una entrevista a la germana de Rabin, una altra persona que va evolucionar personalment i moral i que va rebre fins al punt de ser assassinat. Crec que era Rabin qui manifestava la seva esperança en la pau amb els palestins contemplant l’evolució europea, on la gent s’havia estossinat durant segles, fins fa quatre dies, al volt gairebé sempre de potències com França, Alemanya, Anglaterra.

Sovint escolto bajanades sobre la superioritat moral europea, enfront de, per exemple, els Estats Units. I això a tocar de la guerra a l’antiga Iugoslàvia, inesperada i que va demostrar com mai no es pot estar segur d’una pau duradora, en cap indret del món, per més ‘civilitzat’ que sigui. Més de seixanta milions de morts en la segona guerra mundial haurien de fer pensar, i força. Tots estem condemnats a morir, encara no s’ha descobert res per aconseguir la immortalitat ni s’ha comprovat que hi hagi res més a l’altra banda. Accelerar el procés, però, sembla un objectiu encara vigent d’una gran part d’individus de la nostra, encara poc evolucionada, espècie.

[@more@]

Tweet

Per part d’Ensenyament s’ha iniciat un programa molt interessant per a la promoció i dinamització de les biblioteques escolars. A la meva escola el porto jo, ens han enviat l’ajuda d’una persona a mitja jornada i una aportació econòmica. Està prevista l’arribada d’ordinadors, i la realització d’un curs de formació. Tot plegat, magnífic, pensareu, què té a veure amb el títol d’aquest escrit? Doncs resulta que en una de les reunions de coordinació prèvies sobre biblioteques escolars, al municipi on treballo, es va parlar de la necessitat de retirar els llibres grocs i vells que corren per les escoles i que no són motivadors ni criden l’atenció dels infants. Jo, que sémpre he sentit una fascinació una mica estranya per les coses velles i antigues -subtil diferència, que caldria matisar- vaig protestar una mica. Un mestre em va explicar que ell havia muntat un petit museu de l’escola, amb alguns d’aquests exemplars.

[@more@]

Certament, els llibres més moderns tenen uns acabats que fa que les pàgines es tornin grogues aviat. Però tot plegat em va fer reflexionar amb el refús social de tot allò vell, poc estètic en una societat de canvis constants, disseny i higiene exagerada. Les mateixes biblioteques escolars es convertiran en ‘punts edu’, un concepte modern, un lloc de consulta i activitat, més enllà dels temples del silenci què havien estat. Les biblioteques modernes, que han proliferat en els nostres barris i pobles són, al meu entendre, una de les coses més importants i positives, en cultura, d’aquests darrers anys. Però… no caldria reivindicar l’educació del respecte al llibre vell, a aquell llibre que ha passat per moltes mans i que ha rebut moltes mirades? No caldria basar el valor en el contingut i no pas en el disseny de la tapa, en les il·lustracions acolorides, en la tipografia de moda?

Crec que tot va lligat, una mica, al refús per tot allò vell, incloses les persones. Ja no tenim vellets desdentegats, velletes a la vora del foc, entranyables, respectades. La vellesa ja no es diu vellesa, sinó tercera edat i coses així. En canviar els noms, canviem el concepte, els valors. Cal semblar jove i jo, que ja estic a la vora del portal d’aquesta tercera edat dels pebrots, reconec que això costa un munt d’absurds esforços: esport, perruqueria, cursets. Als viatges per a jubilats se’ls munta, sovint, tot d’activitats de guarderia que, a les persones conscients i amb sentit del ridícul, els resulten absurdes i hilarants.

La lletjor sempre ha estat també una cosa refusable. Hi ha molta literatura, antiga i moderna, que lliga l’aspecte al caràcter, que mostra un refús cap a la lletjor -sovint producte també de modes estètiques- sobretot quan fa referència a les dones. En això, sempre hi ha hagut una distància, entre els sexes, que encara que una mica reduïda, es manté. Ballar amb la més lletja ha estat un terme recurrent. Per tant, cal no ser lletja, ni vella, i, en tot cas, dissimular-ho amb tota mena d’estris i recursos, sovint cars. Només ens faltava tot això de les dermoestètiques, per acabar-ho d’adobar. Com en el cas dels llibres, el contingut no té importància, o en té poca. L’important és la bona presentació, el disseny, la tipografia, els dibuixos -els ‘sants’, que deien abans-.

Afortunadament, al món real, les coses són més pietoses, conèixer la gent a fons fa que la bellesa -amb b alta- sigui molt i molt relativa i que algú que ens semblava atractiu acabi per semblar-nos un ‘plasta’ fins i tot lleig, mentre que una persona que, d’entrada, ens va semblar ben allunyada dels cànons vigents de la formosura, ens acabi semblant plena d’un atractiu immens, indesxifrable. Al món real, la Marianela galdosiana, de rostre desfigurat però bona persona i intel·ligent, hauria tingut, crec, moltes més oportunitats.

Tweet

Pujaré la tristesa dalt les golfes

amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,

el cartipàs vençut, la tarlatana vella.

I baixaré les graus amn vestit d’alegria

que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Maria Mercè Marçal (Bruixa de dol)

Fa uns dies, per casualitat, em vaig ensopegar amb un programa de la tele d’aquests estranys i poc promocionats sobre Maria Mercè Marçal. Sobta, sovint, adonar-se de com s’obliden autors d’aquesta fusta i aquesta qualitat. Un grup de gent jove muntava una obra sobre els seus textos, en una escola de teatre. La majoria del jovent admetia que no en sabien res, abans, d’aquesta autora. Pot ser? Doncs sembla que sí. Una persona amb elements per convertir-se en un mite, nacionalista, lesbiana, morta jove, atractiva, que tenia el do de la paraula… i oblidada, o gairebé.

Ahir, empesa per la notícia, per cert, al meu entendre, poc comentada pels mitjans, vaig recórrer alguns llibreries per veure si trobava textos de Pinter, ara que li donaran el Nobel. No en vaig trobar cap a les llibreries grans que vaig recórrer, suposo que encara no s’han assabentat del premi (?), potser d’aquí un temps en trobem un munt als taulells, quan la cosa es difongui més. Harold Pinter ha estat traduït i representat a casa nostra, m’he adonat, però, que trobar llibres d’obres de teatre resulta difícil, hi ha poca cosa, a moltes llibreries, si no són especialitzades en el tema. El Nobel a Pinter dignifica el Nobel, no pas a Pinter, que no precisa premis per ser genial.

També per televisió, sembla que hi ha un excés de llibres per tot arreu, una llibretera amb un establiment de dimensions notables es queixava de la manca d’espai, de que les novetats ‘aguanten’ tan sols un parell de mesos. Els llibres es tornen als magatzems, a la llarga, molts es destrueixen. Un peatge més a la nostra generació de la novetat, on, com diuen al món feliç de Huxley, val més llençar que haver d’apedaçar… Segur que se’ns escapen obres bones, interessants, destinades a morir abans de néixer, gairebé.

Ara bé, el Planeta, endavant. Malgrat que l’escriptor Juan Marsé admeti que no n’hi havia cap de prou bona (em demano si entre les quatre-centes presentades o entre les ja filtrades que passen pel jurat), però el Planeta, com el Barça, és espectacle, no pas literatura. L’han donat, crec, a Maria de la Pau Janer (i van…). Una vegada la van deixar com a finalista i es va empipar, ara ja li ha arribat el torn.

Ahir, als entranyables i mai prou ponderats cinemas Melies, vaig recuperar una pel·lícula notable, els secrets matrimonials de Bergman, cinema de text, en podríem dir. No vull caure en la nostàlgia de comentar que ja no es fan pelis així, perquè alguna en cau, de tant en tant. Respecte a la literatura, em sap greu que s’oblidin tan aviat noms que, no fa massa temps, lligats a la meva joventut, van ser importants, sobretot a casa nostra, com Espriu, Oliver, Pedrolo, la mateixa Marçal… Com deien els grans, abans, què els ensenyen, a l’escola???

[@more@]

Tweet

Ahir, passejant, vaig arribar-me a Montjuïc, al Museu Nacional d’Art de Catalunya -no volia dir ‘manac’ per allò del manat de cebes, encara que allà hi ha un manat de quadres, i també perquè la dictadura de les sigles ja em fa angúnia- i vaig entrar a veure l’exposició temporal sobre Caravaggio i el realisme i també a donar un volt per algunes altres sales.

Hi havia força gent i segurament n’hi haurà molta més, s’està fent una promoció intensiva i aquestes coses tenen èxit. Recordo la de Fortuny, no hi cabia ni una mosca. En canvi, ahir, la sala amb els fortunys de sempre estava gairebé solitària. Suposo que, a banda del consum cultural que es genera, aquestes exposicions dinamitzen els museus, però és curiós constatar com, acabada l’exposició, sembla que les col·leccions del fons habitual no desvetllen el mateix entusiasme. Jo crec que hi ha una afició desmesurada a fer cues i esperar, com si valgués la pena fer un sacrifici per aconseguir la visió -ràpida i multitudinària- d’alguna cosa que ens presenten amb un màrketing adient.

Caravaggio és un personatge misteriós, problemàtic, sòrdid, que, segons diuen els experts, va revolucionar la pintura amb el seu realisme, tret de les misèries del poble. Però jo crec que també el moment històric demanava aquest tipus de canvi, de visió de la realitat. Caravaggio respon al prototipus d’artista esbojarrat, que crema la seva vida de pressa, violent i marginal. No és estrany que la seva obra ens fascini, d’alguna manera fosca i estranya. Afortunadament, no cal ser d’aquesta mena per a esdevenir un geni, hi ha hagut artistes convencionals, casolans, com Velázquez, per exemple. L’exposició, malgrat que presenta el nom de Caravaggio com esquer, compta tan sols amb dotze quadres del pintor, força representatius, i amb més de seixanta d’altres pintors, suposadament influenciats per ell, encara que això s’hauria de valorar en profunditat. L’exposició romandrà al museu fins al gener, encara hi ha temps, doncs, per anar-hi i tornar-hi.

De baixada, vaig albirar una llarga cua de gent, que donava la volta a la font màgica, eren persones que esperaven per entrar al festival de la mascota. Jo ignorava que els animals domèstics comptessin amb tants seguidors, capaços de fer cua a quarts de dues, sota un sol força pesadet. Els barracons d’aquesta singular mostra de teatre que crec que es diu el ‘Bulevar dels somnis trencats’, encara eren tancats. Molta cosa, doncs, per fer i per veure. Que n’és, de curta, la vida!

[@more@]

Tweet

He llegit un llibre que em van regalar per Reis, fa ja uns quants mesos, doncs. Fa anys, un grapat, les meves lectures eren immediates ja que no disposava de diners per acumular llibres i tampoc no tenia a l’abast l’excel·lent servei de biblioteques públiques que s’ha desenvolupat durant la darrera dècada. Però ara, com passa amb altres coses, com ara la música, els llibres, de sobte, s’amunteguen i, de vegades, arribo a oblidar que hi ha una llista d’espera interessant, abaltida als prestatges.

Es tracta de ‘L’amant de Brecht’, de Jacques-Pierre Amette. Aquest llibre va guanyar la centena edició del premi Goncourt, l’any 2003. Potser, també, una certa prevenció envers els premis fa que me’n malfiï una mica, fins i tot dels que,com aquest, compten amb un prestigi important. Amette és crític literari de Le Point, autor de diverses obres entre novel·les, teatre i poemes, poc conegut, penso, entre nosaltres.

El llibre és interessant, potser no del tot rodó, però està molt ben escrit i, sobretot, evoca una època i un context molt determinat, molt ben reflectit. Inspirat en la vida de Brecht, personatge que queda reflectit en la novel·la amb tota la seva humanitat i contradiccions, se centra, però, en una seva amant jove, encarregada d’espiar-lo per al govern de la RDA. Temps de guerra freda, doncs, on els personatges com aquesta actriu jove, que havia estat casada amb un nazi i que, en el fons, no desitja gaire res més que una vida tranquil·la, mostren el seu paper de víctimes de la història, víctimes condemnades, en certa manera, a trair i a no poder viure en plenitud. Com el mateix Brecht, espiat als Estats Units per l’FBI i a la RDA pels comunistes…

Ara, que sovint sembla que es volgui, de nou, reduir la història propera a un conte de bons i dolents, com, crec, està passant amb la nostra malaurada guerra, llibres com aquest ajuden a copsar una mica més la complexitat de tot plegat i a plànyer com, molt sovint, la individualitat i la llibertat són sacrificades a l’entorn d’idees de tota mena que acaben generant dogmatismes i estats policials.

[@more@]

Tweet

Ahir, el diari AVUI inaugurava capçalera, crec que ja és la que fa quatre. Se suposa que, a més de la capçalera pretén canviar altres coses, per millorar, és clar. Els qui vam viure el naixement d’aquest diari i les grans expectatives que va generar recordem com la primera capçalera va ser triada per decisió popular, per votació.

Després, l’Avui ha tingut èpoques de tot, no ha respost massa a les expectatives, exageradas, segur, que va encendre, però, més o menys, ha generat fidelitats per ser el primer en català i al seu volt, com al volt de Catalunya Ràdio -llàstima que ‘la primera’, Ràdio 4, hagi patit també diferents adversitats administratives-, s’hi aplega una mena de colla de lectors molt determinats, que el compren sempre, i una altra, en la qual m’incloc, que ho fan de forma intermitent.

És dels pocs que es pot consultar per internet sense pagar ni suscriure’s, per ara. Ha deixat perdre col·laboracions emblemàtiques, com la d’Espinàs, però, malgrat tot, ha anat endavant i continua publicant-se, cosa que té mèrit. Actualment tenim altres opcions, el Punt, el Periódico en català, però l’Avui és l’Avui. Ara bé, jo no entenc aquest afany de canvi de disseny, ni en els diaris, ni en res. Hi ha diaris estrangers la gràcia dels quals és, precisament, conservar la capçalera original, entranyable. Encara més s’hauria d’haver fet amb l’Avui, quan havia estat triada per votació popular. Es que no es pot millorar el contingut sense canviar el disseny de la tapa? Respecte a això de les votacions populars, recordo també una campanya per triar el monument a Macià, el de la plaça de Catalunya. Vam anar a votar de forma concienciada però després van fer el que els va plaure, les persones que ho havien de decidir… Moral de la història: no cal que vagis a triar res, que tot està decidit i no pas per tu.

Mentre el canvi és un valor -per mi discutible- en aquestes coses, un valor que arriba a resultar absurd quan, per exemple, deixem perdre obres arquitectòniques, cafès tradicionals, teatres amb solera, i fins i tot, a nivell individual, mosaics modernistes dels pisos o rajoles pop dels banys dels anys seixanta (per, amb els anys, tornar-los a refer, falsos, perquè tornen a estar de moda), el canvi és dolent, pel que sembla, en tot allò que es refereix a la persona i el seu aspecte i tarannà.

‘Jo no he canviat’, llegia fa poc, en un blog. Qui ho escrivia volia dir que els anys no l’havien canviat, afirmació que no pot ser veritat de cap manera. Tots i totes canvien, volguem o no, i així ha de ser, perquè els anys matisen les afirmacions i les creences en molts casos i en d’altres -pocs- ancoren els creients en les seves veritats fins a transformar-los en totalitaris, que també és una forma de canviar. Semblar jove és un valor, altrament la corporació dermodallonses no tindria clientela. La paraula ‘vell-vella’ sembla un insult. Això de ‘tenir l’esperit jove’, cosa que ningú sap ben bé què és, queda molt bé. Però, ai, per més arreglos que ens facin, envellim i morirem, i el nostre esperit jove dins d’un cos i amb un cervell de vell està ple d’experiències i petites o grans tragèdies que pesen, i molt. Quan un infant xerra i raona diuen ‘sembla un vell’, això abans era una gracieta, ara és una mena de crítica, ja que sembla que aleshores no és un nen.

‘Ara que entenc a la gent ja sóc vella’, em va dir, fa poc, una persona propera de més de vuitanta anys. Donc sí, en molts casos els anys ens fan entendre que moltes coses són incomprensibles i que parlant la gent no s’entén, tan sols, de vegades, pot arribar a un consens o a un compromís. Vegeu l’estatut…

[@more@]

Tweet