Plagis i contagis

Ha sortit un llibre de l’escripora Sílvia Soler a l’entorn de la crisi dels quaranta. A mitjans dels trenta i cap als quaranta la gent, pel que es veu, passem una crisi important, i, a més, acostuma a ser l’època en què persones que escriuen o fan cinema estan en plena activitat creativa, cosa que fa també que els llibres i pelis sobre el tema proliferin com els bolets quan plou. En cine, per exemple, puc mencionar ‘El último beso’, ‘Porque las mujeres siempre queremos más’ -perdoneu que els citi en castellà, la primera és italiana i la segona, francesa- i moltes del cinema espanyol, on surten: a)parelles casades i amb criatures cansades d’estar casades i amb criatures, b)concos i conques a la recerca de parella, amb ganes de tenir família i criatures, c)infidelitats, problemes laborals i insatisfacció, d) la consciència de que ja no s’és jove i de que ja no es pot fer segons què.

Quan jo en vaig fer quaranta també va sortir un llibre per a dones i homes -mirat del dret per a dones, mirat a l’inrevés- per a homes, que es deia ‘Fer-ne quaranta’ i que em van regalar, què hi farem. La part femenina l’havia escrit, crec, Mercè Company. Aquests llibres són un bon recurs per regalar a gent de l’edat, i com que n’hi ha molts i moltes, tenen sortida. Llegint el comentari al llibre de Soler he recollit una frase que deixa anar sobre el tema, diu que en aquesta edat les dones s’adonen que ‘elles són l’home de la seva vida’. Jo aquesta frase l’he escoltat, més o menys, dita per Maruja Torres, ara ja no sé si deu ser original d’ella mateixa o Torres també l’ha reciclat d’algú altre. És una frase brillant, que he fet meva, i que cito a vegades, dient sempre que la vaig sentir a Maruja Torres.

L’autoria intel·lectual és difícil d’esbrinar. Tots plagiem, perquè ens contagiem. De vegades es fa sense voler, absorbim paraules i les fem nostres. Quan la cosa trascendeix al text escrit es pot complicar, perquè del contagi es passa al plagi. Crec, però, que no sempre hi ha mala fe, sinó, moltes vegades, quan es tracta de coses breus, d’oblit o ignorància. Jo, una vegada, vaig escriure un conte on sortia un lloro i em vaig adonar, més endavant, que havia copiat el nom del lloro i fins i tot alguns dels seus fets, d’un conte de Calders, de forma totalment inconscient. No ha estat l’única vegada que m’ha passat, de vegades, en rellegir coses que havia escrit he ‘retrobat’ algun vers de Foix, de Martí i Pol, que havia fet meus i ben meus. En música, crec, la cosa és, fins i tot, molt més escandalosa.

Costa molt inventar coses noves, per això es reinventa, copia i recrea tant. Els arguments acostumen a ser sempre els mateixos, encara que la gent jove sempre els rep amb ulls nous i els fa seus, mentre que quan et vas fent gran tot et sona a ‘ja vist’ o a ‘deja vu’, com diuen els francesos i que sembla que queda més fi. En un blog llegia fa poc un comentari sobre l’exitosa novel·la de ‘La pell freda’, en aquest sentit, que a l’autor del comentari li havia ‘sonat’ ja, molt, el tema. A mi em va passar el mateix, per això no em va convèncer, però, al capdavall, què hi ha de nou, sota aquest sol de sempre?

[@more@]

Tweet