Marta i Maria

Per poc que conegueu la Bíblia, segur que teniu una idea aproximada de qui eren. El cas és que Marta, com sabeu, estava feinejant i rondinava, perquè Maria escoltava Jesús i no l’ajudava, cosa que va provocar la resposta d’aquest, en el sentit que Maria havia triat el que calia fer, la millor part, crec. Marta, santa Marta, és, potser per això, patrona de l’hosteleria. La meva mare, que es diu Marta i que va haver de feinejar molt en quedar-se primer sense mare, de petita, i després sense àvia, de joveneta, sempre fa broma sobre aquest passatge dels evangelis, en el sentit que a ella sempre li havia tocat el paper de la seva patrona.

Ara bé, com hauria anat tot si Marta també s’hagués posat a escoltar Jesús? Algú, evidentment, ha de fer la feina, tenir cura de la mainada i dels avis, fer la bugada i escalfar les sopes. Al món hi ha moltes Martes i Maries, són dos arquetipus de persona, molt clars. M’ha vingut aquesta història al cap perquè, per casualitat, vaig veure l’altre dia un programa de televisió dedicat a dones que han estat grans professionals en algun camp, en aquest cas, una arquitecta. En parlaven en passat, car aquesta persona havia mort, de forma prematura, pel volt dels cinquanta anys.

Jo havia conegut la seva germana petita, que havia estudiat magisteri amb mi, una persona excel·lent, intel·ligent, bona persona, sacrificada i entranyable. La germana mestra, per aquelles coses estranyes i tràgiques de la vida, també va morir prematurament, abans d’arribar a la cinquantena. La germana gran havia fet una brillant carrera universitària, havia tingut problemes polítics i havia estat a la presó durant el franquisme, cosa que va ser un gran trasbals per la família. La petita a més de fer magisteri, després es va casar amb un altre mestre, i va tenir quatre fills i, crec, devia ser feliç, en la mida en què és possible ser-ho, en aquest món de mones. La recordo molt sovint, vam compartir excursions i xerrades i, després, vam estar molt de temps sense veure’ns. Un dia ens vam trobar al metge, el meu problema no va ser greu, però el seu, sí. Al cap de pocs mesos vaig saber, pel diari, que havia mort.

Aquestes germanes, per a mi, serien un exemple dels arquetipus Marta-Maria, en aquest cas la gran seria Maria, i la petita, la Marta feinejadora, de cara a la família, als pares, als fills, i també a l’escola. El magisteri és una feina de Martes. Ara qualsevol jove estudiós pot arribar a ser arquitecte, metge, però, en altres temps, la universitat era una fita difícil d’assolir, i moltes carreres patien d’un cert elitisme per part dels qui les feien, per tant, aleshores, la germana arquitecta sentia un cert menyspreu pels estudis de la petita. Recordo una conversa de la tele entre Puyal i el doctor Siguán, fa anys, en què parlaven de professions i sous. El senyor Puyal deia que el sou dels mestres no estava malament. El doctor Siguan li explicava que sí, que d’acord, que d’entrada era digne, però que qualsevol professional, en molts àmbits, podia arribar a ser molt bo i la societat li reconeixeria la vàlua, fins i tot en àmbits no tan intel·lectuals. Però que un mestre podia arribar a ser el millor del món i ningú no se n’assabentaria, ni tan sols ell mateix, ni, encara menys, la clientela.

A la meva amiga mestra, ben segur, possiblement ningú no li dedicarà un programa de televisió, malgrat que, n’estic segura, devia haver arribat a ser una mestra de les millors del país. Ignoro quina relació tenien, les dues germanes. En el programa de televisió van parlar molt de la vida professional de la germana arquitecta i una mica, poc, de la personal, però no vaig sentir que comentessin que, per exemple, la mort de la germana l’hagués trasbalsat o commocionat. Crec, però, que devia ser un fet important, la mort d’una persona propera i encara jove sempre hi té un pes a les nostres vides.

El cas és que, al llarg de la vida, les Martes enyoren no haver pogut ser Maries i a l’inrevés. En el programa explicaven que l’arquitecta és va casar, que va tenir un fill i que aleshores va dedicar molt de temps al fill i a la llar, sense bandejar, però, la seva professió. En pau descansin, totes dues.

[@more@]

Tweet