Coses de casa

Manllevo el títol d’una botiga de llençols i altres estris. Per cert, amb això del Zara Home, no ens farem un embolic? Recordo una locutora de tv1 que va dir Gaudi joum, referint-se al saló de moda masculina, però ara ens passarà a l’inrevés, anirem a buscar un trajo de senyor i trobarem aquest invent dels nòrdics, tan poc adient al clima de casa.

Acabo de mirar un blog dels que trobo molt interessants, fum i estalzí, i m’ensopego amb un comentari sobre tot aquest afer de la UOC i el seu rector i el senyor Solà. Hi ha problemes culturals del país que són per a iniciats, a la resta ens mantenen al marge, in albis, ja que la tele no en va dir res, de tot això. Resulta que els diaris notifiquen el canvi de rectorat a la UOC, en la persona d’una senyora que ja n’era professora, i que el rector escriu un comunicat dient que ell no en sabia res de tot això. Tot plegat és lamentable, perquè la UOC deu la seva creació a l’entusiasme del senyor Ferrater i seria una llàstima que ara tot plegat acabés com el rosari de l’aurora. La UOC ha estat una d’aquelles coses estranyes i bones que sorgeixen en el país, de tant en tant, gràcies a esforços de persones concretes. En fi, més informació a la premsa, continuarà…

Volia parlar també de Mayte Martín, a qui avui dedica La Vanguardia la seva entrevista a l’emblemàti i llegit espai de ‘La contra’. L’altre dia vaig mencionar que la veia sovint pel barri, no vaig dir que la veia sovint amb una altra noia, per discreció, però com que veig que ella mateixa parla amb tota naturalitat del tema, crec que en puc fer menció. A mi m’agrada molt, aquesta cantant, em fa una mena de respecte. Seriosa, discreta, amb la seva estètica de sempre, austera i magnífica. Farà un recital al Palau, per celebrar els anys que porta cantant, que són molts. Darrerament s’han ficat amb ella amb això de l’Onze de Setembre, jo crec que, sabent la molta gent diversa que va als actes de la Diada, potser el millor hagués estat no provocar xiulets portant-la allà. Els catalans que s’expressen en castellà estan passant ara un mal moment, penso, amb valoracions sovint injustes i tot plegat només pot portar això que en diuen ‘mal rotllo’.

A Catalunya s’ha fet sempre bon flamenc i els seus artistes han estat molt valorats per la societat catalana a la qual se sentien integrats. Molts intel·lectuals catalans n’eren bons seguidors i seria una llàstima que això no fos així. Com deia l’altre dia, els de l’òpera, catalans universals, canten en idiomes diferents, i ningú no s’hi fica. S’hi llegiu l’entrevista a Mayte Martín veure amb la naturalitat amb què parla de les seves opcions sexuals, coincideixo amb ella amb l’opinió sobre els bars d’ambient, tot plegat només contribueix, com els clubs de jubilats, a crear llocs tancats per a persones amb unes característiques molt específiques. Els bars i els clubs han de ser per tothom i per a edats diverses, encara que, en moments puntuals agradi compartir coses amb persones amb qui tenim unes determinades afinitats. Ara, una persona jove pot plantejar-se una determinada opció sexual, fa anys hi havia persones que ni tan sols no gosaven pensar-hi, en una possibilitat homosexual. També crec, però, que hi ha un fort component bisexual en tothom i que la tendència actual és que es respecti tot però cadascú a casa seva.

El maniqueisme i les dicotomies clares donen seguretat, creient-ateu, homosexual-heterosexual, espanyol-català, bo-dolent, Madrid-Barça, esquerres-dretes. Però la realitat és molt complexa i això destarota, voler encotillar les coses és com agafar aigua amb un cistell. La llibertat i la complexitat espanten, provoquen neguit, per això la gent té, sovint, la sensació que ‘abans’ les coses eren millors, més coherents, cosa que, evidentment, no és certa.

En fi, em sembla que he parlat d’un garbuix de coses i encara no sé, ben bé, de que volia escriure avui.

[@more@]

Tweet