A més de trobar-se als encants de Sant Antoni, els llibres vells també es poden trobar a les llibreries d’aquest tipus que hi ha a Barcelona, que són moltes, encara que també n’han desaparegut algunes. Aquestes llibreries estaven -i estan- a prop de la universitat -l’antiga- perquè uns dels seus clients més importants, fa anys, eren els estudiants, que hi cercaven llibres de text o necessaris per a la carrera.
Ara la cosa ha canviat força. Una de les meves llibreries preferides d’aquest tipus és la del carrer Canuda, a tocar de l’Ateneu. És un indret profund, atapeït de paper, amb un olor especial, silenciós, on sempre s’hi perd algú que no hi havia entrat mai i es meravella de les seves dimensions, imperceptibles des de l’exterior. També és, en certa manera, sala d’art. La cambra del fons és molt gran i els llibres no guarden un ordre massa coherent, cal anar mirant, amb paciència, si trobes algun tresor amagat. Els preus són acceptables, interessants.
Una altra llibreria màgica és la Millà, al carrer de Sant Pau, encara que, com que és petiteta, costa de bellugar-s’hi. La llibreria Millà havia estat editorial també, fins fa poc, i publicava aquells quadernets i llibrets amb poemes i textos que han fet història en la cultura popular catalana. Que una família aconsegueixi, al llarg de tants anys, continuar amb aquesta tasca llibretera, és un miracle de la història intel·lectual. La llibreria Millà té parada a Sant Antoni, també, amb un bon assortiment de curiositats i volums emblemàtics. L’altre diumenge vaig veure que en una pila hi tenien molts llibres de Pedrolo. Jo havia vist Manuel de Pedrolo molts diumenges, remenant pels encants, i també l’havia vist passejant per Barcelona i als cinemes. Una vegada el vaig veure ja malalt, li costava caminar, però encara voltava per la ciutat i els seus llibres reflecteixen aquest costum i el coneixement que se’n deriva.
Abans, fa anys, veia, sovint, gent de la cultureta, fins i tot polítics, cantants, actors, pel carrer, al mercat dels llibres vells, al metro. Ara fa temps que no, potser és que van en cotxe o potser és que són massa joves i no els reconec. En això de la popularitat, la distància generacional és important.O potser és que es dediquen a altres coses, més productives.
Quan veus algú famós o popular no saps ben bé quina cara fer, tu el reconeixes i ell o ella sap que l’has reconegut, és una situació estranya. Hi ha gent decidida que els diu alguna cosa, no sempre adient, fet que suposo que a alguns els destorba i a altres els agrada, sempre i quan sigui amb educació i moderació. Les medalles de la popularitat, ara, les tenen els actors de les sèries de la tele, per poc paper que hi tinguin. Ja vaig mencionar en una ocasió que de vegades veia, a l’estació del Carrilet, el doctor Badia, que, crec, no ha de patir perquè les masses el contemplin, el seu sector no és pas dels que provoca histèries col·lectives. De vegades veig, pel meu barri, Maite Martín, comprant pernil tranquil·lament o prenén alguna cosa en un bar. Però, en general, els famosos i famoses no transiten pels meus recorreguts habituals, encara que de vegades n’he entrellucat algun afartant-se amb la colla en restaurants d’un cert prestigi de les rodalies.
Els escriptors i escriptores, amb excepcions, actualment són poc coneguts del gran públic, malgrat la televisió. Crec que ho eren més abans, també és veritat que n’hi havia menys, potser i, també, que la seva tasca estava més sacralitzada, en una societat, en general, amb pocs estudis i que contemplava la cultura com una fita elevada que calia aconseguir. És clar que la televisió els mostra ben poc, els programes ‘de llibres’ són pocs i una mica ensopits, en general. Si algú és més conegut, en aquest sector, és, més aviat, per la seva tasca a la ràdio o a la tele. En fi, que si no surts a la tele -i sovint-, pràcticament, no existeixes.
[@more@]
Ara fa anys, òbviament més de 15, quan vivia a Ciutat Vella, coincidia alguna vegada amb en Pedrolo a l’autobús. No recordo si el bus era el 14 o el 18. Jo el reconeixia d’haver-lo vist en fotografies i potser en alguna entrevista a la televisió. Però tot i que el vaig arribar a tenir davant per davant més d’una vegada, mai vaig ser capaç de dir-li res, per por precisament que no fos de les persones que això els agrada. Me n’he penedit tota la vida, i hi penso molt quan veig els seus llibres a casa.