Esternuts francesos

Els fets, preocupants, dels darrers dies, a França, han palesat la feblesa de la coherència social d’un país que durant, molt de temps, ens hem mirat amb una certa admiració. França dels exiliats, de la democràcia, on anàvem a veure cinema polític, avançat i ‘verd’, França de Sartre, dels cantants bons, de les avantguardes…

Crec que era Metternich qui va dir que quan França esternudava, Europa es constipava. Ara, però, comptem amb antigripals eficaços però no pas infalibles. La història oficial francesa ha sabut transformar els seus punts foscos en mites inqüestionables, cosa que s’ha traspassat a la població. Tinc parents, estimadíssims, en aquell país, però sempre que hi anava, fa anys –ara la cosa ha canviat una mica- copsava un cert menyspreu per la nostra terra del sud, plena de toreros, amb una dictadura acceptada amb resignació, pobre, que havia propiciat una sagnant guerra civil, perduda per a més desgràcia.

La història de l’estat espanyol, a partir del segle XIX, ha estat malaurada. Guerres constants –algunes amb França-, mals governs, i per acabar-ho de rematar, la guerra civil, la dictadura franquista. Això ens ha conformat un cert complex d’inferioritat, crec. El mirall francès, encisador, resultava molt brillant, aleshores. Ara podem saber que la història del país veí no és pas tan positiva: després de la Revolució, que va ser també un bany de sang innecessari, van comptar amb Napoleó, un megalòman que va escampar la destrucció per Europa, un nou absolutisme, el segon imperi, el col·laboracionisme del govern Petain, molt més acceptat socialment del que ens havien fet creure, el tracte amb els argelins, tortures, el tracte als nostres refugiats a les platges d’Argelés i Sète, força cruel. Sartre, més enllà del seu valor intel·lectual, personalment també era un carallot que tapava l’estalinisme per conveniència personal, molts corrents artístics avançats van néixer a Berlín i no pas a París. Per no parlar de la llengua catalana i el tracte que se li dóna, minoritari, marginal. A més, -és una opinió personal- la Regenta i Karenina són molt superiors, literàriament, a Madame Bovary.

França, històricament, ha tingut, però, l’habilitat de convertir els punts foscos de la seva història en mites inqüestionables: la revolució, la comuna, maig del 68. No sóc profeta, però és possible que d’aquí trenta, quaranta anys, els fets d’aquests dies tinguin una lectura oficial mítica, també: l’inici de la nova europa, dels drets dels immigrants, ah, les revoltes de novembre del 2005, a París, a França, que boniques, que avançades. Mentrestant, una pregunta sura en l’aire, pot passar, a casa nostra, tot això que està passant a França? No vull ni pensar que dirien els senyors apocalíptics del pepé davant d’una centèssima part de les revoltes que s’estan produint al país veí. Jo, personalment, penso que una revolta tan general no és possible, ara per ara, encara que potser sí aldarulls provocats per fets puntals.

La immigració dels darrers anys, la mal anomenada multiculturalitat, la implicació dels catalans i espanyols de segona i tercera generació en un teixit cohesionat, tot això no està resolt, ni molt menys, però no crec que anem per un camí dolent del tot. Mentrestant, crec, cal llegir la història sense complexs, situant les coses en el seu context. Els mites, els herois, tenen els peus de fang. La memòria històrica, tan reivindicada és manipulable, enganyosa, parcial. No hi ha innocència en la història ni en la política oficials, tampoc en la catalana, ep. I, sobretot, el nostre país –o nació?- fruit de l’atzar genètic que ens ha portat al món, no és pas el nostre terreny personal, intransferible, hereditari, inqüestionable.

[@more@]

Tweet