Ahir, passejant, vaig arribar-me a Montjuïc, al Museu Nacional d’Art de Catalunya -no volia dir ‘manac’ per allò del manat de cebes, encara que allà hi ha un manat de quadres, i també perquè la dictadura de les sigles ja em fa angúnia- i vaig entrar a veure l’exposició temporal sobre Caravaggio i el realisme i també a donar un volt per algunes altres sales.
Hi havia força gent i segurament n’hi haurà molta més, s’està fent una promoció intensiva i aquestes coses tenen èxit. Recordo la de Fortuny, no hi cabia ni una mosca. En canvi, ahir, la sala amb els fortunys de sempre estava gairebé solitària. Suposo que, a banda del consum cultural que es genera, aquestes exposicions dinamitzen els museus, però és curiós constatar com, acabada l’exposició, sembla que les col·leccions del fons habitual no desvetllen el mateix entusiasme. Jo crec que hi ha una afició desmesurada a fer cues i esperar, com si valgués la pena fer un sacrifici per aconseguir la visió -ràpida i multitudinària- d’alguna cosa que ens presenten amb un màrketing adient.
Caravaggio és un personatge misteriós, problemàtic, sòrdid, que, segons diuen els experts, va revolucionar la pintura amb el seu realisme, tret de les misèries del poble. Però jo crec que també el moment històric demanava aquest tipus de canvi, de visió de la realitat. Caravaggio respon al prototipus d’artista esbojarrat, que crema la seva vida de pressa, violent i marginal. No és estrany que la seva obra ens fascini, d’alguna manera fosca i estranya. Afortunadament, no cal ser d’aquesta mena per a esdevenir un geni, hi ha hagut artistes convencionals, casolans, com Velázquez, per exemple. L’exposició, malgrat que presenta el nom de Caravaggio com esquer, compta tan sols amb dotze quadres del pintor, força representatius, i amb més de seixanta d’altres pintors, suposadament influenciats per ell, encara que això s’hauria de valorar en profunditat. L’exposició romandrà al museu fins al gener, encara hi ha temps, doncs, per anar-hi i tornar-hi.
De baixada, vaig albirar una llarga cua de gent, que donava la volta a la font màgica, eren persones que esperaven per entrar al festival de la mascota. Jo ignorava que els animals domèstics comptessin amb tants seguidors, capaços de fer cua a quarts de dues, sota un sol força pesadet. Els barracons d’aquesta singular mostra de teatre que crec que es diu el ‘Bulevar dels somnis trencats’, encara eren tancats. Molta cosa, doncs, per fer i per veure. Que n’és, de curta, la vida!
[@more@]
