El món del canvi

Ahir, el diari AVUI inaugurava capçalera, crec que ja és la que fa quatre. Se suposa que, a més de la capçalera pretén canviar altres coses, per millorar, és clar. Els qui vam viure el naixement d’aquest diari i les grans expectatives que va generar recordem com la primera capçalera va ser triada per decisió popular, per votació.

Després, l’Avui ha tingut èpoques de tot, no ha respost massa a les expectatives, exageradas, segur, que va encendre, però, més o menys, ha generat fidelitats per ser el primer en català i al seu volt, com al volt de Catalunya Ràdio -llàstima que ‘la primera’, Ràdio 4, hagi patit també diferents adversitats administratives-, s’hi aplega una mena de colla de lectors molt determinats, que el compren sempre, i una altra, en la qual m’incloc, que ho fan de forma intermitent.

És dels pocs que es pot consultar per internet sense pagar ni suscriure’s, per ara. Ha deixat perdre col·laboracions emblemàtiques, com la d’Espinàs, però, malgrat tot, ha anat endavant i continua publicant-se, cosa que té mèrit. Actualment tenim altres opcions, el Punt, el Periódico en català, però l’Avui és l’Avui. Ara bé, jo no entenc aquest afany de canvi de disseny, ni en els diaris, ni en res. Hi ha diaris estrangers la gràcia dels quals és, precisament, conservar la capçalera original, entranyable. Encara més s’hauria d’haver fet amb l’Avui, quan havia estat triada per votació popular. Es que no es pot millorar el contingut sense canviar el disseny de la tapa? Respecte a això de les votacions populars, recordo també una campanya per triar el monument a Macià, el de la plaça de Catalunya. Vam anar a votar de forma concienciada però després van fer el que els va plaure, les persones que ho havien de decidir… Moral de la història: no cal que vagis a triar res, que tot està decidit i no pas per tu.

Mentre el canvi és un valor -per mi discutible- en aquestes coses, un valor que arriba a resultar absurd quan, per exemple, deixem perdre obres arquitectòniques, cafès tradicionals, teatres amb solera, i fins i tot, a nivell individual, mosaics modernistes dels pisos o rajoles pop dels banys dels anys seixanta (per, amb els anys, tornar-los a refer, falsos, perquè tornen a estar de moda), el canvi és dolent, pel que sembla, en tot allò que es refereix a la persona i el seu aspecte i tarannà.

‘Jo no he canviat’, llegia fa poc, en un blog. Qui ho escrivia volia dir que els anys no l’havien canviat, afirmació que no pot ser veritat de cap manera. Tots i totes canvien, volguem o no, i així ha de ser, perquè els anys matisen les afirmacions i les creences en molts casos i en d’altres -pocs- ancoren els creients en les seves veritats fins a transformar-los en totalitaris, que també és una forma de canviar. Semblar jove és un valor, altrament la corporació dermodallonses no tindria clientela. La paraula ‘vell-vella’ sembla un insult. Això de ‘tenir l’esperit jove’, cosa que ningú sap ben bé què és, queda molt bé. Però, ai, per més arreglos que ens facin, envellim i morirem, i el nostre esperit jove dins d’un cos i amb un cervell de vell està ple d’experiències i petites o grans tragèdies que pesen, i molt. Quan un infant xerra i raona diuen ‘sembla un vell’, això abans era una gracieta, ara és una mena de crítica, ja que sembla que aleshores no és un nen.

‘Ara que entenc a la gent ja sóc vella’, em va dir, fa poc, una persona propera de més de vuitanta anys. Donc sí, en molts casos els anys ens fan entendre que moltes coses són incomprensibles i que parlant la gent no s’entén, tan sols, de vegades, pot arribar a un consens o a un compromís. Vegeu l’estatut…

[@more@]

Tweet