A la biblioteca Bonnemaison s’ha inaugurat una exposició a l’entorn de tres dones que van lluitar per la pau. Una d’elles és Berta de Suttner, l’autora de Abajo las armas (no se m’acut, de moment, com traduir el títol castellà, idioma en el qual vaig llegir la novel·la, potser perquè no hem tingur exèrcit…). Primer premi Nobel de la Pau, crec que el 1905, Suttner va ser un exemple d’evolució personal i moral. El seu llibre s’ha valorat per la crida a la pau però jo crec que literàriament també és bo. En la seva època va fer força soroll i va tenir èxit, el meu avi va posar el nom de la seva protagonista, Marta, a la meva mare, a causa d’aquesta novel·la.
Ser pacifista a l’època de Suttner tenia molt de mèrit. Ser-ho avui, en la nostra societat, sembla més fàcil, en aparença, però encara els valors pacifistes absoluts són titllats de càndids i potser, en ocasions, ho siguin. Els herois del passat (i del present, en moltes ocasions) encara es banyen en valors bèl·lics, en la lluita, encara se celebren molts fets lligats a situacions violentes, es justifiquen fets injustificables si les idees que els van propiciar són, aparentment, bones, generoses, oblidant que de bones intencions n’està l’infern empedrat. Personalment, no m’estranya que una ideologia feixista i totalitària faci disbarats, el que em neguiteja i m’espanta és que es facin els mateixos disbarats amb l’excusa de valors igualitaris, de justícia social, de llibertat personal.
Crec que caldria potenciar els herois de la bondat, persones que, més enllà de les seves idees personals han procurat ajudar tothom i calmar les tempestes polítiques, gairebé sembre sense èxit i rebent de tots cantons. La pau és un procés llarg, dolorós, i que quan s’aconsegueix en un lloc es perd en un altre, només cal mirar la història amb una despassionada perspectiva.
Avui llegeixo a l’Avui una entrevista a la germana de Rabin, una altra persona que va evolucionar personalment i moral i que va rebre fins al punt de ser assassinat. Crec que era Rabin qui manifestava la seva esperança en la pau amb els palestins contemplant l’evolució europea, on la gent s’havia estossinat durant segles, fins fa quatre dies, al volt gairebé sempre de potències com França, Alemanya, Anglaterra.
Sovint escolto bajanades sobre la superioritat moral europea, enfront de, per exemple, els Estats Units. I això a tocar de la guerra a l’antiga Iugoslàvia, inesperada i que va demostrar com mai no es pot estar segur d’una pau duradora, en cap indret del món, per més ‘civilitzat’ que sigui. Més de seixanta milions de morts en la segona guerra mundial haurien de fer pensar, i força. Tots estem condemnats a morir, encara no s’ha descobert res per aconseguir la immortalitat ni s’ha comprovat que hi hagi res més a l’altra banda. Accelerar el procés, però, sembla un objectiu encara vigent d’una gran part d’individus de la nostra, encara poc evolucionada, espècie.
[@more@]
Si ens comparem amb la resta d’animals, potser el problema, és que ho estem massa, d’evolucionats. Bon dia, Júlia; avui, m’has guanyat.
A l’edat mitjana algunes guerres s’acabaven quan moria, al camp de batalla, el cap d’un dels bàndols (vegem Muret, per posar un exemple). Actualment, els organitzadors de guerres s’ho miren des de despatxos (ovals o no), amb escàs o nul risc per a les seves vides i amb estudis al damunt de la taula dels rèdits electorals que els pot arribar a donar un determinat conflicte.
Les guerres no s’acaben fins que l’enemic no entra al palau, o al búnker. Encara que, massa sovint, des d’altres búnkers algú maldarà perquè persisteixi la matança.
Vols dir, que encara ens queda algun punt d’irracionalitat? A mi, em sembla que si així fos, no faríem moltes coses de les que fem. M’agradaria que donessis una ullada a un pensament —ANIMALS— que vaig penjar al poc d’obrir el bloc —quan encara gairebé ningú el visitava. Bon dia de dissabte, Júlia.