La bona nostàlgia

Pujaré la tristesa dalt les golfes

amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,

el cartipàs vençut, la tarlatana vella.

I baixaré les graus amn vestit d’alegria

que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Maria Mercè Marçal (Bruixa de dol)

Fa uns dies, per casualitat, em vaig ensopegar amb un programa de la tele d’aquests estranys i poc promocionats sobre Maria Mercè Marçal. Sobta, sovint, adonar-se de com s’obliden autors d’aquesta fusta i aquesta qualitat. Un grup de gent jove muntava una obra sobre els seus textos, en una escola de teatre. La majoria del jovent admetia que no en sabien res, abans, d’aquesta autora. Pot ser? Doncs sembla que sí. Una persona amb elements per convertir-se en un mite, nacionalista, lesbiana, morta jove, atractiva, que tenia el do de la paraula… i oblidada, o gairebé.

Ahir, empesa per la notícia, per cert, al meu entendre, poc comentada pels mitjans, vaig recórrer alguns llibreries per veure si trobava textos de Pinter, ara que li donaran el Nobel. No en vaig trobar cap a les llibreries grans que vaig recórrer, suposo que encara no s’han assabentat del premi (?), potser d’aquí un temps en trobem un munt als taulells, quan la cosa es difongui més. Harold Pinter ha estat traduït i representat a casa nostra, m’he adonat, però, que trobar llibres d’obres de teatre resulta difícil, hi ha poca cosa, a moltes llibreries, si no són especialitzades en el tema. El Nobel a Pinter dignifica el Nobel, no pas a Pinter, que no precisa premis per ser genial.

També per televisió, sembla que hi ha un excés de llibres per tot arreu, una llibretera amb un establiment de dimensions notables es queixava de la manca d’espai, de que les novetats ‘aguanten’ tan sols un parell de mesos. Els llibres es tornen als magatzems, a la llarga, molts es destrueixen. Un peatge més a la nostra generació de la novetat, on, com diuen al món feliç de Huxley, val més llençar que haver d’apedaçar… Segur que se’ns escapen obres bones, interessants, destinades a morir abans de néixer, gairebé.

Ara bé, el Planeta, endavant. Malgrat que l’escriptor Juan Marsé admeti que no n’hi havia cap de prou bona (em demano si entre les quatre-centes presentades o entre les ja filtrades que passen pel jurat), però el Planeta, com el Barça, és espectacle, no pas literatura. L’han donat, crec, a Maria de la Pau Janer (i van…). Una vegada la van deixar com a finalista i es va empipar, ara ja li ha arribat el torn.

Ahir, als entranyables i mai prou ponderats cinemas Melies, vaig recuperar una pel·lícula notable, els secrets matrimonials de Bergman, cinema de text, en podríem dir. No vull caure en la nostàlgia de comentar que ja no es fan pelis així, perquè alguna en cau, de tant en tant. Respecte a la literatura, em sap greu que s’oblidin tan aviat noms que, no fa massa temps, lligats a la meva joventut, van ser importants, sobretot a casa nostra, com Espriu, Oliver, Pedrolo, la mateixa Marçal… Com deien els grans, abans, què els ensenyen, a l’escola???

[@more@]

Tweet