He acabat el llibre ‘El carrer dels Tres Llits’, de la Roser Caminals, que m’ha agradat força, però no volia parlar exactament del llibre, sinó d’un tema que surt al llibre i que ha estat tractat per la literatura en moltes ocasions. Salvant una gran distància estilística, de context, de sentiments dels personatges, d’època, i fins i tot, crec, d’ambició literària, la història té força punts de contacte amb la de ‘Resurrecció’, de Tolstoi, una resurrecció, en aquest cas, el català, molt més propera i casolana.
Els dos llibres toquen el tema de la redempció, un tema que han fregat molts autors i que sorgeix de tant en tant, en temps de crisis morals. Els paral·lelismes rauen en el fet que, en tots dos casos, un noi de casa bona sedueix una noia pobra, per retrobar-se després amb les conseqüències de la seva irresponsabilitat i intentar fer el que cal fer, èticament parlant, perdent, però, la innocència inconscient i la il·lusió de la primera joventut. Aquests serien els paral·lelismes, encara que hi ha, també, moltes diferències que no explico, en el cas de Resurrecció perquè és una novel·la molt coneguda i feta en pel·lícula més d’una vegada, i el cas del carrer dels Tres Llits perquè val més que la llegiu, ja que val la pena i recrea una Barcelona de primers de segle creïble i propera, amb les seves grans diferències socials i les seves misèries de tota mena.
La novel·la catalana, en general, quan entoma temes grans, de valors profunds, es queda una mica curta, com si no gosés exprémer la tragèdia fins a les seves darreres conseqüències, cosa que no passa tant en el nostre teatre clàssic, on, per exemple, Guimerà, assumeix el repte d’una forma vital i apassionada. Això fa que llibres ben fets, ben escrits, ben resolts, quedin una mica curts, una mica mancats d’alguna cosa que no sé ben bé què és. Posada a filosofar de forma, també, casolana, diria que hi ha un cert pudor, una certa contenció de sentiments, una certa vergonya que fa, en un altre ordre de coses totalment diferent, que tampoc la nostra novel·la eròtica no acabi de quallar.
La redempció és un tema interessant. Per a redimir-se cal ser conscient, molt conscient, dels nostres actes. La redempció, en un context més religiós i de creences més sòlides, acceptades per la majoria de la gent, com era el cas de la nostra societat durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta, comptava sempre amb una cosa a favor, la salvació eterna, que era l’objectiu final dels fets. Recordo, en teatre, obres com ara ‘La casa de les chivas’, de Salom, o ‘El comprador de horas’, no en sé l’autor, però sí que recordo l’èxit que va tenir, al Talia, on un capellà comprava les hores d’una prostituta per convèncer-la que canviés de vida, amb un èxit final que agradava molt al públic. O la mateixa ferida lluminosa sagarrenca, que Garci va reprendre per al cinema, canviant el sexe del protagonista.
La redempció, en un context ateu, laic –laic en tots els aspectes, també en els polítics, perquè el comunisme ortodox, per a mi, és com una mena de religió- és més difícil de resoldre, cal humanitzar els valors, recórrer, tan sols, a la justícia humana. Però és un tema que sempre tindrà èxit, si es tracta bé i no cau en la banalitat de les telesèries, perquè parla de segones oportunitats, d’això tan eteri que és estar en pau amb un mateix, de ser capaç d’admetre l’error, encara que aquest hagi estat causat per la ignorància o, fins i tot, per les bones intencions –que, ja ho sabem, enrajolen l’infern-, i, en definitiva, d’assolir una pau personal deslligada de les ambicions materials i de poder. Malauradament, de vegades, actualment, sembla que les segones oportunitats vitals, en literatura i cinema, es limitin a trobar una nova parella després d’un desengany amorós, i quan més ben situada econòmicament, millor. O en aconseguir l’èxit professional i guanyar més peles. M’estalvio els exemples…
[@more@]
Un escrit així, fet a tant primerenca hora de dissabte, diu molt de la seva autora. Com a mínim una cosa, que és de matiners costums —clar que això, ja ho sabia. Saber aprofitar les segones oportunitats, és quelcom que malauradament sovint se’ns escapa. Incidir-hi, ho trobo d’allò més necessari. En quant a la redempció, però, deixa’m elucubrar una mica. Jo crec que per parlar de redempció, és del tot imprescindible creure-hi, i per creure-hi, s’ha de creure en que hi ha qui pot redimir. Arribats aquí, s’ha igualment d’acceptar de pagar un preu, doncs, la redempció de per si, exigeix contrapartida. Vist així, hom pot estar en pau amb si mateix, però, si ha estat ell mateix qui ha aconseguit arribar-hi, no haurà estat per redempció.
Torno de passejar amb la gossa. Segur que sí que hi cap, Júlia, i es pot considerar redempció. Els mots acostumen a estar oberts a distintes accepcions. El que passa, és que acotant molt el sentit més pur que per a mi —consti— té la paraula, entenc que la redempció —en quant a acció de redimir— requereix de la figura del redemptor.
Jo com que el meu gat passeja sol, he sortit a fer un volt pel poble tota sola – el meu capità és amb la «querida» (el veler és com una querida)- i pensava en això de les redempcions i les reverències (ja sé que ara me’n vaig de bloc, però tot queda a casa)… em va costar molt acceptar que per ser feliços no ens cal ser redemptors de ningú i ara que ho tinc assumit, Júlia, em fas tornar-hi a pensar, aix… rellegiré Tolstoi i potser llegeixi «El carrer dels tres llits»… (no dono l’abast)… ara estic amb… (però per què no ho dic al meu bloc?)
Petons de dissabte amb sol tuberculós!
De vegades la felicitat (un bocinet d’ella) pot consistir en anar a fer un tomb pels blocs amics…
O mirar el pardalet que arriba a la meva finestra i es cruspeix les molletes d’aquella magdalena que «no m’hauria d’haver menjat» però que era taaaaan bona!…
O ensumar el pastís de poma que tens al forn perquè si algun dels fills et ve a veure, el puguis convidar a berenar…
O tenir la satisfacció d’haver acabat aquell conte que havies començat i al què no li trobaves un final coherent…
Continuo?
O potser, una abstracció irredenta, si. per què no?
No sé pas per quin costat estan els meus excessos, però em fa l’efecte que no em cal cap redempció. Dec tenir una vida plana. El tema que poses és interessant i m’ha fet gràcies les obres que cites. La de Salom la vaig veure, l’altre em sona, però res més. Del que dius al final m’has fet pensar amb Matchpoint. Jo també he matinat, però enlloc de trepitjar la sorra com l’arare, hem trepitjat el ciment de la ciutat i les úniques veles que veig són les d’alguna tenda
Pot ser que el «seny» català aigualeixi el concepte literari que esmentes? Que per aquest motiu falti rauxa a les nostres lletres? passió? De vegades també penso, com tú dius, que la literatura catalana es queda curta pel que realment es podria esperar d’ella, una mica massa gris… no sé…
I lligo això amb el concepte que tan clar em va quedar des que vaig llegir el post en que parlaves de les traduccions, perque aquesta seria la felicitat completa: aconseguir bones traduccions de la nostra llengua a molts idiomes d’arreu. Altrement aniria tot plegat!!!
Tres abraçades
Liter-a-tres
Hi ha exemples similars de paisos petits arreu d’Europa, cas de Txèquia, Hongria o Irlanda, amb poblacions reduïdes que, no obstant, han donat escriptors de prestigi reconeguts a tot el món. El cas de Catalunya és ben curiós…
TresxTres
Seguim…
hola júlia, em sembla molt interessant el teu bloc i la vida que li doneu a la literatura, per això m’agradaria tenir-te més a l’abast i et proposo que constis als blocs destacats de la Zona Literària. Si em dónes el vist-i-plau és qüestió d’uns dies i no has de fer res especial a part de continuar com sempre. Quedo a l’espera que em donis algun senyal. Gàcies per l’atenció i disculpeu la intromissió…