Reflexions diverses davant de la televisió

Com que no sóc massa futbolera, l’altre dia, mentre el gran partit (insisteixo en la necessitat de bandejar el terme "encontre", que no m’agrada gens i que és un fruit una mica estrany del català estàndard que ens envaeix) entre el Barça i el Madrid aplegava entusiasmes i neguits, jo, en una petita tele que tinc a casa, de banya, anava sapejant, o sigui, tafanegen pels canals diversos. Cal dir que ja Pere Calders, amant del progrés, en pau descansi, un dia manifestava la necessitat de tenir, a les cases modernes ‘una tele per cap’, per tal d’evitar friccions innecessàries entre els matrimonis ben avinguts. És clar que a mi sempre em toca la petita amb antena de banya, en fi, masclisme implícit en la quotidianeïtat més propera.

Així vaig arribar al programa de l’Àngel Casas, un programa amable i sense pretensions, amb entrevistes on es deixa parlar als convidats (cosa, avui, poc habitual) i una mica de brometa inofensiva, amb el senyor Flavià i algun altre humorista nostrat. Hi havia el senyor Coronado, esplèndid, simpàtic. He de dir, també, que, pel meu gust, Àngel Casas està molt més interessant ara, de senyor maduret, que no pas de jove, l’havia vist fa moooolts anys, en uns programets de la ràdio d’aquests cara al públic, no és pas que el conegui personalment, ep, no us penseu.

Després van entrevistar Marta Ferrusola. Feia temps que no la veia, durant una bona temporada del passat era habitual que l’entrevistessin, perquè és una senyora xerraire, fina, que deia el que li semblava i que, aparentment, no tenia por de ficar cullerada en qualsevol tema. Això, suposo, va motivar també que durant un temps s’eclipsés una mica la seva presència, perquè deixava anar alguna cosa políticament incorrecta i que ‘no tocava’, errada imperdonable en una senyora com ella.

El cas és que Marta Ferrusola ens va explicar que el seu espòs porta samarreta, que ella li compra aquesta peça de vestir, imprescindible en temps primaveral, que llueix mitjons marrons o blau marí, coses entranyables, que ens mostren com els grans homes són humans, al capdavall. I ara ve el tema del qual volia parlar, de fet, encara que em vaig embrancant en altres coses. Va explicar, a requeriment del senyor Casas, que, fa molts anys, havien volgut adoptar o acollir un xicot hindú, amb la intenció de donar-li estudis i que després tornés al seu país a millorar-lo. Es veu que una monja els va dir que allò era un disbarat perquè el xicot podia no ser feliç, després, en haver de tornar. La família Pujol va reflexionar sobre el tema i va comprar unes vaques per a vàries famílies, de fet no moltes, quatre o cinc, que solucionaven molts petits problemes i no tan sols un d’individual. No entraré en el tema de les vaques, tampoc. Però sí en el d’aquests nens i nenes de tot el món que són adoptats a casa nostra, després de llargs tràmits. Crec que, amb el temps, formaran una mena de lobby, de grup de poder, ja que són fills únics, a tot estirar, parelleta, de famílies amb l’economia sanejada. Conformaran, potser, una èlit estrangera, acollida i catalanitzada, enfront dels de famílies estrangeres no adoptats, o sigui, dels fills d’immigrants del Raval i altres barris més humils?

Abans, un fill adoptat, de mare soltera, és a dir, tota aquella persona que no era fruit -aparentment- d’un matrimoni, religiós, sobretot, generava molts maldecaps socials, era un fet gairebé secret, que va donar argument a gran nombre de produccions literàries de tota mena, bones i dolentes. Ara, sembla un mèrit, adoptar una xinesa, un etíop, de vegades fins fa una mica d’olor d’esnobisme tot plegat. Aquests nens i nenes adoptats, amb el temps, poden evolucionar, com els altres, seguint el camí marcat per la família o rebel·lant-se quan toqui. En el segon cas, imagino, la qüestió de l’adopció pot provocar més d’una reflexió d’ells mateixos sobre si haurien estat millor o pitjor en el seu país, que, potser, tant de bo, d’aquí vint, trenta anys, haurà millorat -o no-. Alguns potser establiran vincles amb un lloc que ja els serà estrany, potser retrobaran famílies biològiques perdudes. D’altres s’estimaran més ser catalans, espanyols, qui sap.

A la novel·la Pa Negre, de Teixidó, el nen protagonista, acollit per una família rica i de dretes, que li permetrà tenir estudis i desclassar-se, se sent com una mena de monstre. Personalment crec que els infants i els joves haurien d’oblidar el passat, qualsevol passat, i viure la seva vida del present sense peatges innecessaris. Ni patries, ni deus, ni llengües, poder triar-ho tot, però això és un miratge. És paga un preu, per les històries familiars, per les herències biològiques, per les culturals. Els nostres fills, adoptats o biològics, com diu Gibran, crec, són una sageta cap al futur, no són nostres, són del món i se’ls ha d’ensenyar a estimar el món, tot ell, divers, variable, millorable, se’ls ha de lliurar d’hipoteques amb el passat, de venjances inacabades, de reivindicacions pendents. És per això que no m’agraden massa els nacionalismes, encara que, com tot, puguin tenir aspectes més o menys positius. La història és pot inventar, tergiversar, al capdavall, manipular. I, sobretot, encara que sigui injust, unes persones tenen sort, d’altres no, és la vida i la vida està sotmesa, molt, massa, a l’atzar.