Estic llegint el darrer llibre d’Olga Xirinacs, que m’està agradant molt. Ja vaig parlar una mica del llibre, i ara no en tornaré a parlar fins que no l’acabi. L’he mencionat, però, perquè hi surt, entre d’altres, el tema de la maternitat i la paternitat. La maternitat ha estat objecte de molta literatura. La icona maternal ha estat reproduïa a bastament per l’art, la religió catòlica, per exemple, l’ha fagocitat per a les representacions de les marededéus. En general, sociològicament, s’ha admès un instint maternal lligat al fet, inqüestionable, de la gestació i dels lligams físics entre el fetus i la mare.
La maternitat ha esdevingut un mite, manipulat a consciència pels sectors polítics i econòmics, tant si aquests precisaven que la dona fos a casa, i en aquest sentit s’expressaven les posicions aparentment més conservadores, com si feia falta incorporar la dona al món del treball, i, en aquest darrer cas, romandre a casa era vist com una mena d’anacronisme, a més de la qüestió, evident, que romandre a casa vol dir poder comptar amb diners, ja siguin propis o, com passa generalment, de la parella amb qui es conviu. En aquest cas es genera una dependència, problemàtica, a la curta o a la llarga, encara que la família tradicional ha funcionat, quan hi ha hagut una bona entesa en la societat matrimonial.
Però l’instint maternal, com tantes altres coses, no sempre existeix o no sempre es viu de la mateixa manera. Anàlisis històriques aprofundides mostren el poc valor que els infants tenien en moltes èpoques pretèrites. Els rics els ‘engegaven a dida’, literalment parlant. Els pobres, n’esperaven una contribució econòmica a la curta o a la llarga. Fa poc van passar per la tele ‘Padre Padrone’, i això era, moltes vegades, el pare. Un patró, l’amo de modestes empreses familiars, poc disposat a deixar escapar els seus treballadors, per molts llaços de sang que els unissin. Per cert, aquesta peli, basada en l’autobiografia del protagonista, que de pastor analfabet, maltractat, explotat i amb una infantesa dolorosa, va arribar a lingüista destacat de gran, és un exemple més de com tot això de l’educació als infants té molts forats i elements imprevisibles, que se’ns escapen per tot arreu.
En l’interior de les famílies s’han produït explotacions, abusos de poder i d’altres menes, situacions difícils, preferències envers uns fills o uns altres. La literatura reflecteix aquestes situacions, sovint, millor que no pas les fredes dades o els estudis històrics. La legitimitat ha estat durant anys un valor, i un refrany català, molt contundent, deia ‘allà on no hi ha sang, botifarres no se’n fan’. Es donava per suposat que als fills se’ls feia un bé portant-los al món i que, per tant, havien d’estar agraïts als seus progenitors. El valor de la vida venia donat per la vida eterna i, per tant, tot surava en un context molt religiós i transcendentalista.
El nostre món ha canviat molt. Hi ha pocs infants, en la societat occidental. La majoria són molt desitjats. Es tenen més tard que abans i, ens agradi o no, la visió d’una persona de vint-i-tants anys no és la mateixa que la d’una persona de quaranta, cosa que comporta un tipus d’educació determinat. Molts pares i mares han de recórrer als avis, per poder treballar tots dos. De vegades, per necessitat. Moltes vegades, també, per tenir més coses, no ens enganyem. Es culpa a la situació econòmica de la manca de natalitat, però jo en discrepo, crec que hi ha molts més factors, ideològics, sobretot, altrament, com és que després de les guerres, amb situacions econòmicques difícils, hi sol haver una represa de la natalitat? Tenir fills està lligat amb la il·lusió, i la il·lusió no s’adapta a les situacions econòmiques, té un component irracional important. Els adoptats han accedit, plenament, a l’estatus filial convencional, són estimats i desitjats com els altres, i també els de famílies monoparentals. Els avenços genètics no se sap on ens poden portar.
El tema em preocupa i m’ha preocupat perquè, des d’una visió no transcendent, portar fills al món no és, ja, fer-los un bé, sinó, en el fons, satisfer una necessitat afectiva, biològica, no ho sé. La veritat, inqüestionable, és que ells no ens han demanat venir, formar part de la nostra família. Fins i tot en el cas dels adoptats, que tocava fa poc, els adults hem decidit per ells. I això comporta una gran responsabilitat i, també, una gran feblesa, perquè sempre hi estarem obligats i perquè arribarà un moment, per llei natural, que no els podrem ajudar. Abans es considerava que una persona que no volia tenir fills era ‘egoista’, ara, he pensat sovint, es pot considerar gairebé més egoista –terme que no té perquè sé del tot pejoratiu- tenir-los, ja que ara som conscients que el món i la història són inestables i perillosos i que no se sap mai amb què es poden trobar.
El fet és que en una família convencional d’avui, -i ja sé que sempre hi ha excepcions, preocupants, de persones que no estimen els fills o no els tracten bé-, el que passa als fills produeix el neguit més gran del món i que quan tens fills has d’admetre que la teva vida ja no serà igual, ni molt menys. Els sentiments perduren, i generen culpes, perquè sempre podem haver fet allò que no calia fet o haver deixat de fer el que calia fer. En educació –familiar, escolar- sempre es fracassa, perquè, sovint, les expectatives freguen un ideal humà que no existeix –encara-. Totes aquestes coses, i moltes més, en venien al cap ahir, que vaig anar al zoo amb dues classes de cicle inicial i contemplava, amb una tendresa a punt d’esclatar, l’acomiadament i rebuda que els feien els familiars, talment com si haguessim anat o vingut a qui sap quina perillosa expedició. Uns familiars, cal dir-ho, molt diferents en color, ideologia, posició econòmica i tota mena de coses –la meva escola té aquest qualitat de diversitat reeixida-però units en aquest sentiment universal, irracional, i plenament vigent, en general.
[@more@]
La mentalitat en els darrers anys ha canviat molt al respecte. S’ha passat dels pares d’abans que tenien un cert sentiment de possessió sobre els fills a una situació en que ara que els fills són quasi benerats. El fet és que els nens mai no han demanat nàixer, els hi ha tocat. Per contra, avui en dia, pràcticament la totalitat dels pares ho han sigut perquè ho han volgut i, per tant, tenen la responsabilitat de donar una bona educació, un bon ambient, al seu fill. El que passa és que és difícil, sobretot perquè avui en dia el ritme de la societat és la competivitat laboral, no familiar.
Probablement un dels canvis «culturals» que cal tenir en compte en la «nostra» societat és que la maternitat/paternitat no es produeix «perquè toca», sinó perquè es vol. I, certament, hi ha un component d’egoisme, de necessitat emotiva, en aquesta voluntat. És potser aquí on cal buscarl’origen de determinades sobreproteccions en els nens d’avui en dia?
Tinc uns cosins que van ser adoptats fa uns 35 anys (o sigui que són ja grandets). El tema va ser tabú a la família durant molts anys, fins el punt que ells no ho van saber fins que tenien potser 16 anys i els va representar en aquells moments un trauma considerable. Avui, quan s’organitzen excursions públiques a Rússia, la Xina o Perú (de vegades tot plegat una mica patètic!), ens pot semblar increïble. Avui en dia, qui adopta ho fa perquè vol tenir fills. Temps enrera, per a molts, el fet era que socialment no estava ben vist no tenir-ne. I ho dic, tanmateix, pensant que res no és generalitzable i que cada casa és un món.
Ui… ui… tema molt controvertit. Gairebé diria que sembla que l’adopció s’hagi posat de moda… millor callo, veritat? perquè se’m podrien tirar a sobre. No és políticament correcte dir-ho, però és que per la meva professió n’he vist de tots colors, creieu-me. I no tot són flors i violes. Hi ha molts problemes, derivats de les adopcions (no sempre, eh? que no m’ha agradat mai ficar-ho tot al mateix sac)… com dic, hi ha molts matisos.
Amic Antoni, la sobreprotecció avui en dia és un veritable problema i no solament en els nens adoptats. Hi ha sobreprotecció i sobreatenció. Els nanos tenen tot el que volen i més del que volen i això no és bo perquè no ho poden processar. Molts pares supleixen la seva presència física amb donar-los tot el que els nens demanen – i també allò que no demanen.
Tal com dieu, cada casa és un món!
Us n’adoneu que constantment estem matisant el que diem per por (o simplement per evitar) que ningú no es pugui sentir individualment ferit per una opinió referida a una generalitat (en minúscules) de coses? No us/ens cansa ser tan refotudament correcte? A mí cada vegada més.
Sobre el que dieu de la correció, potser teniu raó, però a mi em sembla que no es tracta de servilisme, es respecte per els convidats que venen a llegir-nos. Es pot ser irreverent (crec que ho hauriem se ser) i respectuòs. I me’n torno a llegir el poema, que no es dia d’estar aqui. Vull dir en aquest post, no se’m mal interpreti
hola patufets i patufetes, això de la correcció, com el civisme, s’ha tornat una cosa incòmode, tothom en renega un dia o altre, tot i que ningú en dubta. Em sembla que se n’ha abusat una mica i per això hi ha un cert recel. Vull dir que, en el fons, és una qüestió de matís, però si esdevé el motiu principal de discòrdia se’n fa un gra massa. El problema del nen negre és de lectoescriptura o de referents històrico-lingüístics de la seva denominació? Com l’anomenem és el nostre problema -en el benentès que qualsevol comentari racista a l’escola serà legalment perseguit, com passa a Anglaterra. D’altra banda, interpretar el contrari del que s’ha dit, o entendre exactament una altra cosa, sembla ser una inclinació constant d’un sector d’internautes, una mena de sordera de l’oïda interna, no sé si per absència de matisos o si són ganes de tirar pel dret…