Aquests dies de festa he tingut temps per llegir, he acabat el llibre d’Olga Xirinacs, molt bonic i poètic, I també he llegit El tiempo escondido, de Joaquín M. Barrero. Encara que l’autor té una vida molt interessant, plena d’experiències, aquest és el seu primer llibre. És una història complexa, ben travada, amb el seu misteri per resoldre i amb uns personatges que es van trobant al llarg del temps.
Crec, però, que té alguns defectes d’aquells que solen tenir les primeres novel·les, com, per exemple, voler posar massa coses a la narració, sobretot explicacions històriques, una mica excessives, malgrat que estan ben documentades. Els anys vint, els conflictes miners i pagesos, la Guerra Civil i la llarga postguerra conformen una història de perdedors que no acaben de perdre mai del tot, amb amors eteris i un personatge un pèl tòpic, un investigador privat que quaranteja i que es va trobant amb moltes sorpreses al llarg de la seva investigació feta per encàrrec.
Tots dos llibres passen a Astúries, una coincidència que m’ha fet viatjar literàriament cap a aquelles boires humides i aquells boscos plens de misteri i passions contingudes. Són dos llibres molt diferents, però, casualment, en tots dos hi surt el teix, el tejo, aquest arbre magnífic, ple de càrrega mitològica, present també a casa nostra en topònims com Serrateix, un poble molt bonic del Berguedà, tocant al Bages, amb un monestir impressionant i poc conegut. Un arbre que ho té tot verinós, excepte els fruits.
[@more@]
Ai, Júlia, d’on treus el temps? gràcies per aquesta nova ressenya!, bona nit…