Agost, calor i despropòsits

L’agost, a ciutat, a Barcelona concretament, es fa llarg i pesat, sobretot, per dos motius: la calor, enganxosa, feixuga, i el desert cultural i comercial en què es converteix el cap i casal, després d’un juliol farcit de tota mena de propostes: cursos, teatre, concerts… Fins i tot a la ràdio o a la televisió ens castiguen amb la desaparició de programes habituals, les reposicions de pelis i serials vistos cent vegades, (aquest any els ha agafat, a la tres, pel Far West del meu cine de barri) i la substitució de pràcticament tots els locutors titulars, que sembla que sempre desapareixen a mitjans de juliol, ja, per donar oportunitats professionals als meritoris. En política, el mateix. Vaig veure per la tele un plenari de l’ajuntament on no es responia a res del que es preguntava i on tothom semblava tenir pressa per marxar a la platja, talment com en aquell fragment tan divertit que van fer a Polónia, on de mig cos en avall els polítics ja anaven vestits de guiris i on tenien els flotadors i els peus d’ànec amagats sota la taula.

Hi ha qui afirma que en gaudeix, d’aquesta tranquil·litat estival de la ciutat. Qui sap si ho fa sincerament, perquè sovint diem el que pot quedar bé, però que, a la pràctica, està ben allunyat de la nostra manera de fer. Altrament, la gent no desapareixeria durant aquest mes de forma tan massiva, perquè, cosa curiosa, fins i tot els jubilats, que poden gaudir de vacances en altres èpoques de l’any, es fan fonedissos en gran part. Un altre càstig estival són els aires condicionats. Passem fred a molts llocs, suportem canvis de deu graus de temperatura, ens hem d’emportar una jaqueta al cinema i hem d’entomar les sortides d’aire calent que ens dirigeixen des dels interiors glaçats, a través d’aparells mal instal·lats. Després diran del tabac i tot això. L’aire condicionat sembla que sigui imprescindible, em telefonen sovint per oferir-me’l i et deixen com un ximple retrògrad si dius que no en vols. El mateix em passa amb la calefacció, que a Barcelona pràcticament no fa falta, a l’hivern, i que hem de suportar, acabant escaldufats i de mal humor. Els hiverns de Barcelona compensen els estius, són suaus, amb alguna excepció, suportables, però els radiadors moderns ens l’han disfressat del tot.

Em sorprèn que molta gent que es declara ecologista i que clama per la sostenibilitat tingui a casa l’aire aquest a tota pastilla i també la calefacció, a l’hivern. Gastem per gastar, a l’escola a l’hivern he d’obrir sovint la finestra i, per sort, encara no ens han posat aire per l’estiu, però tot arribarà. L’altre dia vaig agafar un taxi que en lloc d’aire duia les finestres obertes i s’hi anava la mar de bé, encara que el senyor, maduret com jo, va comentar que molta gent es queixava si no posava l’aire. Un taxista que escriu un divertidíssim blog, mirall realista i viu de la societat urbana que ens envolta, ‘ddriver’ i que deu ser més jove que no pas jo, precisament es queixava dels que es queixaven de l’aire i volien obrir finestres. Suposo que la gent més jove que ha nascut amb el bressol sota un aparell d’aquests ja ho deu trobar normal i que jo ja pertanyo al temps de la polca, o del twist, per ser més exactes.

El fet és que els aires condicionats s’han fet imprescindibles perquè els edificis moderns passen absolutament de totes les normes tradicionals de construcció. Només cal veure la frescor que es gaudeix a les esglésies, quan més antigues, millor. A partir del XIX la cosa ja no és el que era, però, ja que al barri tenim la de Santa Madrona, neogòtica de finals del XIX i hi fa força calor. El gòtic català autèntic opta per finestres més petites que l’europeu, murs sòlids, ventilació. Les cases de pagès disposen de finestres de mida raonable, de murs gruixuts i tenen sempre la possibilitat de generar corrents de frescor obrint espais. Ara tot és vidre i vidre, vinga vidre, i el vidre no aïlla de el calor ni del fred, la llum excessiva fa calor i molesta i tot plegat comporta també una gran despesa en neteja, ja no pot ‘fer els vidres’ la senyora tradicional, sinó que calen veritables especialistes escaladors, per a tenir una mica bé tanta transparència moderna. La llum exagerada precisa persianes, les persianes que es fan són també dificils de netejar. Els meus fills havien anat a una escola del cepec ubicada en una antiga masia, era un lloc entranyable, emblemàtic, però amb la modernitat els en van fer una de nova i de la masia només n’han deixat la façana per a una biblioteca. La nova és molt lluminosa, això sí, però es torraven de calor i no havien pensat, les ments dels arquitectes postmoderns, en les persianes o cortines que minvessin la força del sol. A més, les escales de marbre provocaven relliscades i hi van haver de posar una mena de pegots per evitar trompades. La penombra moderada és el mes adient per a un treball tranquil i relaxat, al meu entendre, aquí ens en sobra, de llum, i cal tenir-ho en compte.

Els genials arquitectes sempre han passat de les necessitats més òbvies. Recordo un article de Montserrat Roig sobre la Pedrera, en aquest sentit: sostres on no s’hi pot treure la pols, ferros que no es poden neteja, en resum, el producte de la ment d’un senyor molt allunyat de la feina habitual que es fa a una casa. Al capdavall, la vida de la gent normal, que no disposa d’un equip de neteja que li faci dissabte, vol espais frescos, airejats i sense filigranes ni parides artístiques. Només cal veure alguns pisos nous i, sobretot, escoles, per adonar-se de la gran llunyania que existeix entre la pràctica vital i els somnis eteris de posteritat d’alguns professionals ‘innovadors’. Sense tants estudis, cal dir que els antics en sabien més, em sembla. Bé, no m’ho sembla, n’estic segura.