Llegeixo al suplement de la Vanguardia l’article –per dir-ne d’alguna manera- de Lucia Etxebarría, que comença amb aquesta afirmació Jose María Mijangos ha escrito un libro maravilloso, "Braïlle para sordos" sobre la vida de escritores como Marcial Lafuente Estefanía o Silver Kane, grandes superventas de la epoca que murieron en la indigencia… No sé com va morir Lafuente Estefanía, no crec que fos milionari però tampoc que morís com un indigent. Respecte a Silver Kane, el meu admirat senyor González Ledesma, crec que es troba prou bé, gràcies a Déu i que viu amb força comoditat, encara que no la degui, precisament, a la seva tasca com a escriptor de supervendes de butxaca, quan ‘era’ Silver Kane. La novel·la de Mijangos, pel que he llegit, és de ficció. Pot ser que aquesta senyora encara no hagi llegit el llibre, però, aleshores, perquè diu que és meravellós?
Fullejo el suplement de l’Avui –cal dir que m’he endut a la platja els suplements, per això me’ls he llegit amb atenció- i il·lustrant un reportatge sobre els Rolls Royce m’ensopego amb una fotografia on Ingrid Bergman i Omar Sharif, esplèndids, seuen damunt d’un cotxe d’aquests una mica tronat. El peu de foto indica que aquests actors (Omar Sharaif, l’han batejat) i altres han sentit la sensació d’una experiència única, la que dóna la marca automobilística de luxe. Però és que la foto és d’una peli, ‘El Rolls Royce amarillo’, on s’explicava la vida d’un d’aquests cotxes i, precisament, l’episodi en què sortien aquests dos actors es desenvolupava durant la guerra i el Rolls ja estava, com he dit, una mica tronadet.
Aquestes són dues anècdotes sense importància, és clar. Però sovint es fan passar garses per perdius, als diaris, i la gent que escriu articles, suposo, cobra i tot. Jo potser de vegades afirmo alguna cosa al blog que no és ben bé com l’explico, encara que intento remarcar els meus dubtes i, al capdavall, ho faig per amor a l’escriptura popular i de franc. Una vegada vaig llegir al diari una crítica sobre un llibre de Sciacia que no tenia res a veure amb el llibre en qüestió i no cal dir que en programes de la tele he escoltat critiques literàries que palesaven un desconeixement absolut del llibre i l’autor. Una amiga que tenia un oncle crític de música em va dir que de vegades no anava als concerts que comentava. Així, una vegada, crec que un crític també musical va escriure el comentari d’un concert que s’havia suspès.
En una societat on els ponts cauen, els edificis s’esberlen, les vagues sorgeixen de forma salvatge sense massa conseqüències, els polítics se’n van de vacances durant l’agost en massa i engeguem els aires condicionats a tota pastilla tot el dia –perdoneu que torni amb el tema, ja sé que estic obsessionada-, aquestes petites coses són banals i intranscendents però demostren una mica com va tot. I després direm allò de ‘es veritat, ho he llegit al diari’… M’ha vingut al cap amb tot això una cançó de Pi de la Serra que feia ja veieu que poc que costa d’un no res fer una cançó. I fer un article, igual.
[@more@]
mmm… tampoc cauen massa ponts! ara, d’errors perdiodístics n’hi ha fins l’infinit. Potser és perque s’escriu molt més que no pas es construeix, que hi ha més errors en articles que en el calcul d’estructures. Però jo crec, sincerament, que «el poder corrompe». I els periodistes (o pseudoperiodistes) són conscients del gran poder que tenen. Avui en dia ningú no fa cas del capellà del barri, però el que diu el diari va a missa! i clar, l’important és escriure i vendre. Poc importa que el que es digui estigui mitjanament contrastat o no.
Jo entenc que la gent es pot equivocar ja que errar és molt humà. Però errar quan s’està cobrant i, a més, fer-ho per falta de ganes de buscar informació em sembla penós. Molt més encara quan la principal funció d’un periodista és informar-se abans d’escriure.
Be, ja m’estic enrollant massa. És que els errors periodístics donen per molt!
Hola Júlia,
Temps era temps que vaig tenir certa relació al Luis Marsillach, director del Full del Dilluns i que escribia cada dia al Diari de Barcelona. L’explicació del que dius, que no és pas l’excusa, Marsillach era molt responsable de la seva feina, una feina que adorava, l’excusa deia és que fer un article diari és molt dur perquè no sempre es té material o idees per fer-ho.
Què collons! qui «mata» un autor en un comentari com aquest, i a sobre hi afegeix que mor fotut de lepra, no es mereix cobrar l’article, ni fer-ne un altre.
Hi ha massa gent al paro que es mereix treballar.!
Un cop vaig veure la Lucia Extebarria a un programa del Buenafuente, quan era a TV3. Va ser reveladora aquesta aparició: resultes d’això mai més he gastat un minut en aquesta senyora tan petarda.
Ui,ui,ui!
A pams:
1) Fer un article que cobres és molt delicat. Has de saber de què vols parlar, documentar-te i donar-li el to adequat, perquè si no és així, «el jefe» et pica la cresta i et diu que no t’està pagant perquè facis literatura, que allò és un diari (hi estic d’acord, però vull dir amb això, que – al menys jo- els articles me’ls preparo i me’ls treballo molt, per la misèria que cobro)
2)La senyora Etxebarria pot tenir algun lapsus, com qualsevol mortal, però – segons la meva modesta opinió- escriu molt bé. No parlo de la seva persona, que tots podem tenir els nostres gustos, ep!, però quant a la seva literatura, jo penso que és una de les millors escriptores que tenim enguany (repeteixo que aquesta només és una opinió personal)
3) En totes les altres afirmacions, estic d’acord amb vosaltres.
Petonets!!
Més sobre Etxebarría,
Doncs em confesso: He llegit LA EVA FUTURA i LA LETRA FUTURA, ambdós en el mateix llibre i em van agradar força. La meva filla l’admira. Assenyalo que és una paia molt llesta i ja té una col.lecció de llibres que ella dirigeix.
de fet de tant en tant cau un pont però, tot i que no ho pugui semblar, sempre hi ha una raó molt lògica, sols que els estudis que han d’arribar a aquesta conclusió triguen una mica i clar, per quan s’ha trobat la raó ja no és notícia i els telenotícies i diaris no n’informen. El fet aquest del pont nou que va caure i el vell que es va mantenir ja el recordo. Però si va caure no va ser per cap error de disseny perquè estava perfectament dissenyat segons les normatives vigents en l’època de construcció. El problema és que va ser dissenyat per un tipus d’avingudes que van ser modificades en construir, per autorització de l’ajuntament però en un lloc il·legal, la llera del riu, una nau industrial aigües amunt. Això va fer que es modifiques les condicions hidrològiques de la llera i que una de les llums del pont quedès inutilitzada i això va ser fatal. El pont vell es va mantenir perquè estava aigües avall d’entre altres raons.
I sobre això del carmel si que hi va haver dimisions relativament importants. EL director de GISA (pare d’un colega meu) va dimitir. Està clar que cap polític ho va fer, però és que somiar amb que els polítics dimiteixin ja em resulta utòpic. Aquests no es mouen de la cadira ni que els matin.
I ara ja no recordo a que venia tot això… ja m’he liat…