A l’anterior post, llegint els comentaris sobre el pas inevitable del temps, no he pogut evitar pensar de nou en aquesta rapidesa amb la qual aquest depredador s’emporta les nostres experiències del present, a partir d’un fet recent lligat a molts altres fets del passat.
Fa alguns dies vaig anar a buscar el meu títol de llicenciada en Humanitats. Com moltes coses a la vida, allò que ens ha fet molta il·lusió, quan s’ha aconseguit, no serveix per a res, ja, o no respon exactament a les nostres expectatives. El fet és que quan era jove i vaig acabar magisteri vaig començar a estudiar el que aleshores es deia Filosofia i Lletres. Era a l’època dels inicis del Pla Maluquer, un pla excel·lent,que va durar poc perquè aquest és un país en què sempre cal canviar coses que funcionen. El pla que vaig començar a estudiar, a magisteri, també va durar dos dies, era el pla 1967, ja en la línia del que seria el llibre blanc del 70. Mai no he entès aquesta dèria en canviar plans d’estudi, des de primària a la universitat, en lloc de millorar el que ja hi ha a poc a poc i quan cal. El meu pla d’Humanitats a la UOC també ha estat variat substancialment. Canviar coses que encara no han donat els seus fruits em sembla esmerçar esforços inútils, però es veu que cal pagar molts sous burocràtics i s’ha d’anar marejant la perdiu.
Ja anava a perdre el fil. Torno a les meves Humanitats. Per motius familiars vaig haver de deixar a mitges aquella Filosofia i Lletres, però sempre em vaig quedar amb les ganes de fer alguna cosa més, potser perquè els mestres sempre tenim una mica la sensació d’haver fet una carrera ‘curta’. Cal dir que des que jo era jove es parla d’equiparar aquests estudis a una llicenciatura amb cara i ulls però sembla que la cosa no acaba de quallar, sempre he pensat que per motius econòmics, ja que aleshores caldria pagar més al col·lectiu. Bé, un dia, fa deu o onze anys, vaig veure que s’inaugurava la UOC. El segon curs van obrir el curs pilot d’Humanitats i m’hi vaig apuntar i em van triar. Cal dir que em va costar força que em trobessin l’expedient de magisteri i que per poc faig salat. La noia de l’oficina de la Normal em va mirar com si jo fos una ressuscitada, quan li vaig fer la sol·licitud. Vaig meditar força sobre el tema de si valia la pena, ja que professionalment no em feia falta, però el cas es que em feia il·lusió i a la vida ens movem per impulsos i per il·lusions.
Força persones que van començar amb aquell grup pilot ho van acabar deixant, crec que perquè molta gent volia córrer massa, agafar moltes assignatures de cop i acabar aviat, quan l’important és, generalment, el viatge i no pas l’arribada. Fer arrencades de cavall i aturades de ruc és, també, un esport nacional. Jo vaig pensar que aniria fent a poc a poc i que si un dia em cansava ho deixaria. Els primers temps van ser esplèndids, la majoria dels professors eren excel·lents, l’atenció a l’estudiant, molt acurada. Vaig trigar més de vuit anys en acabar, veient, ja molts canvis a la UOC i, segons em sembla, no pas tots positius. De fet, quan les coses es massifiquen, inevitablement, no poden ser com quan comencen i són, gairebé minoritàries. El mateix va passar amb l’Autònoma, recordo molt bé comentaris fins i tot de professorat sobre el tema. Però vaig acabar i ara ja tinc el títol, per emmarcar-lo i recordar uns estudis que, a la pràctica, potser no em serveixin per a res, però que van fer que m’ho passés força bé. Cal dir que a la carrera hi havia un excés de filosofia i que vaig trobar també, més endavant, professors més dolents o mediocres o ganduls, com a tot arreu. I que vaig tenir força embolics administratius a l’hora del recompte de crèdits (un invent de la modernitat, no poden fer ‘cursos’, com abans?) per assolir el definitiu títol.
Ara, entro encara al campus virtual de la UOC i sento la mateixa sensació de quan, a finals de la carrera de magisteri, entrava a la Normal: el bar l’havien reduït de forma tràgica, havien esborrat de les parets unes frases retòriques que, segons tinc entès, eren producte de la creativitat de l’antic director, que havia cultivat aspiracions poètiques (el corazón es moneda de curso legal en esta casa, el maestro que no sabe amar no sabrá educar, demuestra con tu conducta que eres digno del nombre de maestro), no coneixia pràcticament ningú, el pla d’estudis era ben diferent i jo era una mena de turista estrangera en aquell recinte on havien passat uns bons anys de la meva joventut. Quan anava a Rosa Sensat com que tots eren autonomistes, allà, (de l’Autònoma esquerrana-progre) sempre deixaven verda la pobra Normal de Sants, però jo m’hi vaig trobar també professors bons, menys bons i dolents, algun dia en parlaré en profunditat.
Tot això m’ha vingut al cap perquè quan vaig començar Humanitats em sentia ja molt vella i no sabia si començar. Ara sóc més vella i ja he acabat aquests estudis. Tot passa, i no començar alguna cosa perquè ets gran és un error, perquè el temps s’escola igual i encara seràs més gran i no ho hauràs fet i sempre et quedarà aquell neguit, ja que a la vida ens penedim més del que no hem fet que del que hem fet.
A banda d’aquestes evocacions estudiantils, m’assabento que ha mort Semprònio, als 98 anys, gran cronista del temps barceloní, que jo de petita ja escoltava per ràdio, quan parlava sobre Barcelona. Semprònio té també algunes obres de teatre, si la memòria no em falla una d’elles, ‘Els fugitius de la Plaça Reial’, és sobre uns amants inquietants que viuen en un pis de la Plaça Reial, on s’ha aturat el temps, a canvi de no sortir d’allà dins, una cosa com ara el mite del cavaller de Milany, amb amor etern pel mig. La mort de Semprònio, a una edat tan avançada i després d’una llarga, llarguíssima, vida periodistica, s’emporta una mica més del meu propi passat, també. Encara que la Barcelona més entranyable es pugui recuperar a tots els seus llibres sobre aquest tema, llibres amables, conservadors, distrets i molt ben documentats, imprescindibles per saber com era i qui es movia per la nostra ciutat quan encara no somniava en ser olímpica ni de disseny.
[@more@]
De mestres i plans d’estudi no dic. Com ets mestra goso ficar-me en una cosa de llenguatge. Escrius de no marejar la perdiu que, si no vaig errat, pertany a una expressió castellana, per la qual cosa crec no s’hauria de traduir literalment i dir, per exemple, per no donar-hi més voltes.
Comparteixo el que dius de Sempronio. Abans a casa es llegia el Diari de Barcelona i l’article de Sempronio, Cronista Oficial de la Ciudad, el llegia sempre. Aquest diari tenia altres grans periodistes, com Massip a Nova York i Marsillach Burbano. I els diumenges els dibuixos de Lola Anglada.
No cal dir que estic d’acord amb tu que alguns nous plans d’estudis em semblen innecessaris o fins i tot pitjors que els anteriors en alguns aspectes. En alguns casos, a més, la seva durada curta perjudica alumnes que fan els estudis amb més temps del previst.
Quant al pla Maluquer, que a mi també em sembla excel·lent, li trobava -o li vaig trobar a mesura que jo m’anava fent gran i hi pensava- un inconvenient: la poca efectivitat o la manca total de tutories. M’explico. Sobretot quan l’alumne era força jove no sempre tenia prou clar quines matèries havia de triar, entre les desenes a què podia optar, que li fossin més adequades en el currículum que s’estava construint i, a més, de vegades agafava matèries que li haurien estat més profitoses quan portava quatre anys estudiant la carrera que quan només en portava dos. De totes maneres: Visca el Pla Maluquer!
Molt cert el que dius en el penúltim paràgraf.
Haurem de repassar el Sempronio que parlava sobre la ciutat. Sembla que també va escriure una sarsuela que es deia La canció del Paralelo (li preguntarem a la vedette)
Amb perdius marejades i amb ratolins inquiets, amb plans Maluquer i amb UOCs del Ferraté o de la Tubella, amb estudis presencials i amb estudis virtuals, amb estones per formar-se i estones per divertir-se, als vint-i-cinc anys i als seixanta-cinc, el que cal és viure: viure intensament mentre puguem.
Ja que em menciona, senyor Pere, li diré que de sarsueles n’hi ha a milers, moltes d’elles amb lletres de senyors tan lletrats com el mateix Guimerà, perdudes per polsosos prestatges de l’oblit, ai, només unes quantes han sobreviscut a la debacle, ja ho veu. Al ‘meu’ Paralelu la sarsuela era un sòlid pilar, amb el musicall, el vodevil i la revista, però sic transit el món de la Glòria Mundi. Sobre la del meu admirat senyor aquest, Semproniu, que crec que un dia fins i tot em va mig entrevistar, fa anys i panys, en pau descansi, no la recordo, però un dia d’aquests m’arribaré a la llibreria Millà, que Déu i Santa Rita protegeixin eternament, a veure si la trobo. Senyora Lapanxa, li faré saber, descuidi…
buf buf buf, el Pla Maluquer és amb el que vaig fer Història de l’Art. I la meitat d’assignatures (suposo que és això el que vol dir en Pere) les vaig fer de la carrera de Psicologia, senzillament, es podia fer. I què em va passar quan vaig començar a la UOC? Cosa número 1= que com que ja era llicenciada, vaig haver de pagar el doble per fer la carrera de psicopedagogia.
Cosa número 2) que vaig haver de repetir «Psicodiagnòstic» i «Psicologia social» perquè les que havia cursat a la U.B. «ja no em servien», tot i que quan vaig anar a buscar el paperam per fer la convalidació em vaig adonar que els programes continuaven sent els mateixos (mandan huevos que els profes poguéssin continuar donant el mateix programa i que a mi no em servís). I jo dic: Qui vigila el vigilant?…
A la Normal de Sants (la meva escola de Magisteri, també) hi havia de tot, però en general, Julieta, els profes eren molt bons. Recodro la Maria Rubies com la millor professora de matemàtiques que he tingut mai a la vida i l’Oriol Martorell com a professor de música i… tants d’altres! un dia d’aquests faré un post nostàlgic de tot allò.
Com va la teva mare?