De tant en tant es torna a obrir el debat sobre Montjuïc, els usos de la muntanya, el futur del castell… Pel mig hi ha molta política, i, també, negoci a la vista, ara que tenim tants turistes navegant per la ciutat. Cal dir que Montjuïc, si no hagués estat zona militar, ara, probablement, seria una zona una mica enlairada i urbanitzada. Això no ha passat només a casa nostra amb el castell, sinó a diversos indrets, que s’han preservat no pas a causa de les bones intencions, sinó més aviat al contrari.
No entraré ara a analitzar la història del castell, tergiversada per tots cantons. Només constatar que Montjuïc ha estat durant molt de temps la muntanya dels pobres i que ha patit, a més de la militarització, problemes com el del barraquisme. A Montjuïc, durant molt de temps hi va haver horts, horts modestíssims, amb casetes que eren, pràcticament barraques. Anys enrera s’hi havien fet conreus, blat i d’altres. Un conegut em va explicar que la seva família havia tingut una masia, no sabia ben bé el lloc, però vaig deduir que devia ser per on hi ha les restes del Castell de Port, i que un mosso de la masia, un arrauxat extremista oportunista, els en va fer fora durant la Guerra. Després aquest personatge va marxar a l’exili i els amos, els seus parents, encara van acollir la seva dona. Més endavant van vendre la propietat i van marxar de Catalunya. Vol dir, doncs, que pels quaranta i cinquanta encara quedaven propietats privades explotables. Conec un altre cas, d’una senyora de l’edat dels meus pares, o sigui, octogenària si fa no fa, que tenia allà dalt una caseta amb jardí on anaven a passar els caps de setmana i que sovint havien hagut d’ensenyar els papers per demostrar que era seva legalment, fins que els van expropiar de forma definitiva. Sovint els records de la gent gran són confusos, i els canvis que hi ha hagut a la muntanya fan que molts indrets ni es reconeguin.
Espigolant per diferents obres literàries m’he ensopegat amb alguns fragments, breus, que fan referència al Poble-sec. En el darrer llibre de relats de Jordi Sarsanedas, n’hi ha un, ‘Radio Verdad’, on s’evoca l’època de la Guerra Civil i on el protagonista va a visitar uns parents que té al Poble-sec, un barri malmès per les bombes. Els parents tenen un hort entranyable, a la part alta del barri, una caseta modesta d’aquestes amb eixida i emparrat, amb taula modesta i un porró al damunt. Un hortet de Montjuïc, vaja. Jo, de joveneta, encara n’havia vist uns quants, i envejava aquells frescs emparrats, aquelles eixides condemnades, ja, a la desaparició.
Les narracions de Sarsanedas jo no sé si són ben bé narracions, jo en diria gairebé, en aquest cas, exercicis literaris reeixits, divertiments literaris d’alt voltatge, encara que la narració curta admet tota mena d’experimentació. Una vegada, per casualitat, vam acompanyar el senyor Sarsanedas a casa, en cotxe, perquè havia acceptat molt amablement i de forma gratuïta -cal remarcar-ho perquè tinc entès que hi ha gent que cobra per fer de jurat a determinats premis- ésser jurat del premi de poesia Andreu Trias, de L’Hospitalet. Jo també formava part del jurat i quan vam plegar ens vam oferir a acompanyar-lo.
Jordi Sarsanedas em va semblar una d’aquestes persones immenses, que vessen humanitat i intel·ligència, molt allunyat de la fatxenderia que s’estén pel món literari i cultural. En el cotxe, quan li vam dir que érem del Poble-sec, ens va explicar que una seva àvia hi havia viscut i imagino que el fragment del llibre deu venir inspirat pels records personals. Doncs, res, un fragment més per al meu recull de textos on el nostre barri hi fa d’actor principal o, com en aquest cas, secundari.
[@more@]
El que dius sobre urbanisme només apunto que gràcies a Madrid tenim l’Eixample perquè els d’aquí no volien el Pla Cerdà.