De l’època de les barraques de Montjuïc en queda ben poca cosa. Alguna imatge en algunes pel·lícules, algun fragment a llibres com els de Paco Candel, alguna referència a volums sobre Barcelona. Molta gent que hi va viure s’estima més oblidar-ho, de fet, ja ho ha oblidat, molt sovint.
Jo crec que no s’hauria d’oblidar. En aquella època fins i tot es van dedicar tesis doctorals al tema. Fa algun temps vam dedicar una xerrada del barri a les barraques de Montjuïc. També vam parlar de les escoles. Tinc un record molt personal, d’una revetlla en la qual ens van deixar el pati de l’Escola del Bosc, que encara no havia estat ‘reformada’ i per tant guardava la seva antiga bellesa original. De fet la van deixar a la parròquia de Sant Salvador, on jo anava aleshores. Va ser una revetlla molt bonica. La cançó de l’estiu era aquella de Downtown, tan coneguda. L’endemà vam anar a escombrar i netejar i resulta que uns brètols havien robat els bancs d’una església i d’una escola que depenien de la parròquia. Tot era, més o menys, per l’indret on després hi van fer el -ja desaparegut, ai- parc d’atraccions.
A més d’aquesta escola, n’hi havia hagut d’altres. A la del Bosc no ‘agafaven’ infants de les barraques, seleccionaven una mica i això explica, de vegades, els bons resultats aconseguits per determinats centres emblemàtics. Hi havia una escola de la falange, de fet eren dues, la de nens i la de nenes. De la de nens no en sé gairebé res. De la de nenes he conegut gent que hi havia treballat, per l’època sembla que estava força bé i que es van aconseguir moltes coses, malgrat la inevitable orientació política i religiosa. Aquesta escola es deia ‘Carmen Tronchoni’, també a Sabadell n’hi havia hagut una amb aquest nom.
He buscat informació sobre Carmen Tronchoni i he trobat molt poca cosa. M’han dit que va ser una falangista, cosa que no és segura, però també que era una noia de família conservadora, religiosa. El cas és que pertanyia a la cinquena columna i va ser condemnada a mort, crec que l’any 38. Pastor Petit, en un llibre sobre el tema la menciona, era una noia de vint-i-pocs anys i sembla que el seu coratge davant de la mort va sorprendre a personatges republicans, encara que els càrrecs, sobre els quals he trobat poca informació, devien ser greus. Sobta, perquè hi va haver poques dones afusellades per aquest motiu. Els diaris en van dir poca cosa, tan sols que de matinada havien estat afusellades unes persones acusades de col·laboració amb l’enemic. M’estranya també que, ni tan sols en època franquista, hagués sentit parlar massa d’aquesta noia.
Les escoles Tronchoni estan en el record de molta gent. No en queda res, unes pedres al terra, tot va canviar i les barraques van desaparèixer i el parc d’atraccions també ha desaparegut. I de tota la història veritable de Montjuïc, poca cosa en restarà, més enllà de quatre tòpics políticament correctes. També recordo una vegada, amb les monges, que vam anar a repartir matalassos, uns matalassos que no sé d’on venien, era l’època de la llet en pols americana. Hi havia un sector on vivien molts gitanos, la Chunga, crec, era de per allà. A la magnífica pel·lícula de Los Tarantos es pot veure una part d’un dels barris de barraques.
Molta gent es va anar arreglant les barraques, pensant que potser respectarien alguna zona i hi hauria algun sector tipus ciutat-jardí. Però com que tot havia de ser públic, doncs res, a fora. Van tancar el restaurant La Font del Gat, on vaig fer el dinar de bodes i els bars d’obra s’han substituït per xiringuitos portàtils que no se sap mai si seran oberts o tancats. Malgrat que havia de ser la muntanya ‘del poble’, ara ens hi estan fent un macro-hotel privadíssim, a Miramar, on hi havia hagut la tele. Viure per veure. Una vegada vaig anar a un concurs amb altres companyes del cole, ‘Matrícula de Honor’, el presentava l’educadíssim Lluis Pruneda i durant uns diumenges fèiem una excursió familiar, amb amiguets i amiguetes, a aquella tele, que aleshores era petita, familiar, artesanal. Em van donar un rellotge Duward.
(La Jaka em passa el meme segons el qual haig de dir quin post dels meus m’agrada més, cosa difícil, ja que fa gairebé dos anys que mantinc aquesta ‘panxa’, la veritat és que no sé què triar, tots són fills meus. Passar el meme també em resulta difícil, si a algú li fa il·lusió, doncs, que entomi el repte, i que es dongui per convidat).
[@more@]
És el ritme dels temps. La ciutat canvia i a vegades no demana ni permís. Segurament aquesta part de Barcelona ha canviat per a millor. Però cap d’aquestes millores pot pagar els -bons- records. És una llàstima.
Ja saps que et segueixo dia a dia. M’agrada el tel de nostàlgia que respiren els teus escrits, tot i que sovint, això de la nostàlgia m’han dit que no és massa bo.
La cançó que recordes d’aquell estiu, la cantava en la seva versiò anglesa la Petula Clark, però curiosament, en versió castellana va ser una de les poques que van enregistrar els dos grups barcelonins rivals d’aquella època, Sirex i Mustang. Una coincidència que no es va repetir massa.
Jo, que sóc de Gràcia, també vaig fer el dinar de casament al reaturant La Font del Gat, un privilegi que contrastava amb meva situació econòmica, però el meu sogre, que portava tots els convidats des del seu poble de l’Aragó, va voler diguem-ne que presumir una mica, je, je.
De Montjuïc recordo moltes anècdotes del cementiri, on anys enrere era un lloc al que hi anàvem en comitiva familiar. De les zones de casetes, també Can Valero, que si no recordo malament va ser dels últims reductes habitats a desaparèixer.
Bé, que tinguis un bon dia.
Per les referències que tinc va ser una sort que es tanqués el Parc d’Atraccions perquè durant el seus darrers anys era molt insegur. Va tenir més d’un accident i es va fer tot el que calia per tapar-ho.
El turisme Júlia no sempre porta mal, a vegades és una benedicció perquè obliga a augmentar el rigot en algunes coses o altres coses.
Visca el bikini!
Si ens costa a nosaltres de triar el teu millor post, a tu que els has escrit…
Ai, m’he oblidat. Tinc la sort de coníxer la Núria Pruneda, i puc dir-te que és tan educada i maca com el seu pare. És periodista i treballa a TV3. Quan la vegi l’hi dire el que dius i estarà contenta.
No sé dir-te res de l’escola Carme Tronchoni de Sabadell, però avui en dia encara existeix un equip de futbol del barri on isc que manté aquest nom. És una fusió de tres anteriors clubs i manté el nom dels tres: Can Rull – Romulo – Tronchoni.
Per cert, al Parc d’Atraccions hi vaig veure el Bruno Lomas. Era el dia que estrenava la meva motocicleta i vàrem baixar a Barcelona, la capital, amb un amic.