Una de les coses que fan que les persones ens desenganyem de les ideologies i les creences és la manca de coherència dels ideòlegs i predicadors, i els canvis de disfressa i capteniment de persones en les quals confiàvem.
Quan es parla de la Guerra Civil, per exemple, la gent gran remarca sovint, quan explica històries del passat, les estranyes metamorfosis produïdes en gent que va anar d’un extrem a l’altre de forma contundent. En alguns casos són justificables, la por o la necessitat són humanes, però quan es parla de gent així no s’incideix en aquesta mena de casos, comprensibles, sinó en aquells que per ‘fer mèrits’ i pujar en l’escala social del moment van combregar amb tot el que calia.
Els canvis de jaqueta són habituals i ho han estat sempre. Els qui vam viure l’ambient dels seixanta hem assistit a aquesta mena de canvis amb sorpresa, perquè de jove creus en moltes coses de forma absoluta i no saps, encara, que tot és dramàticament relatiu i variable. De progres d’espardenya i cabàs convertits en executius, col·locats a l’administració, n’hi ha molts i moltes. Conèixer la biografia de determinats personatges de la política desenganya força, però també de personatges del món de la cultureta. I no parlo tant dels de dalt sinó dels del mig i fins i tot dels de baix.
Jo, que treballo al món de l’escola que, se suposa, vocacional –suposició que no comparteixo- he vist molta gent que s’emocionava parlant de la seva vocació i de la seva dedicació als infants i a la nova pedagogia abandonar l’escola en actiu, per anar a parar a indrets més còmodes, paraescolars o polítics, i per mirar d’assolir càrrecs més ben pagats, allunyats d’una escola sobre la qual endegaven abrandades parrafades etèries. En el món de la política i la cultureta tothom coneix, més o menys, persones que han assolit algun càrrec o carreguet, i que quan et veuen, si és que et reconeixen, et saluden de passada, sempre que a prop no hi hagi algú més important que no pas tu. Crec que passa en tot el món professional, però.
Les transformacions inevitables que comporten el temps i l’experiència vital es poden entendre, encara més, són fins i tot desitjables. Però hi ha canvis d’opinió i de capteniment tan exagerats que no tenen justificació possible. Per això, sovint, a aquestes persones no els plau retrobar gent dels vells temps, que saben les veritats del seu passat i les poden mirar de cua d’ull i no valorar com cal els seus èxits actuals. Una de les motivacions més importants és l’econòmica, és clar. Només cal veure com i on viuen molts antics anticonsumistes per veure com tot canvia quan existeixen possibilitats de guanyar més peles o incrementar les relacions socials ‘de categoria’.
Molts personatges, quan promocionen en algun camp, canvien de parella, i acostumen a compartir una nova fillada amb nois i noies ja espigats. Més enllà de l’atracció que han pogut sentir per algú més jove o més ric, crec que també hi pesa el fet que la primera parella ‘sap’ la seva veritable història i, doncs, no pot sentir per ell o ella l’admiració que li cal per mantenir l’autoestima actual.
La memòria és traïdora i tot s’oblida. Per això, de fet, sovint no es recrimina als polítics els canvis d’opinió i la manca de compliment de promeses, perquè les generacions canvien i no estem tot el dia mirant hemeroteques. Quan hem conegut els personatges ja grans i venerables ens n’hem fet una imatge santificada, però de vegades ens assabentem que de joves eren uns cràpules i uns juerguistes, que van abandonar la dona i els fills o que van trair amics, en resum, que eren humans. Els mites són sempre així, de base tova i deteriorada, perquè la contradicció i la incoherència, ho volguem o no, en més o menys grau, és inevitable. Podria posar molts exemples, però feriria massa sensibilitats i no tinc recursos econòmics per entomar demandes judicials.
Fa anys van fer una pel·licula alemanya excel·lent, a casa nostra ja va arribar amb uns quants anyets i sembla que no es troba en vídeo o dvd. Es deia ‘Nosotros, los niños prodigio’, i establia el paral·lelisme entre dos joves alemanys. Un d’ells era honrad, anava a la guerra perquè li feien anar, intentava ser una mica coherent, no fer mal a ningú. L’altre es feia nazi quan calia, però després de la guerra era partidari dels americans i feia peles, era el clàssic personatge que canvia de jaqueta quan cal i s’acosta on li convé per tal d’assolir poder i peles, simpàtic, prou espavilat per camuflar-se de forma convenient. El director acabava per matar-lo d’accident, el feia caure pel forat d’un ascensor, però crec que advertia ‘compte, no hi ha forats d’ascensor per a tots aquests’, una cosa així, perquè cito de memòria. Aquest director alemany, Hoffmann, té més pel·lícules que retraten, de forma critica i amb humor, la postguerra alemanya. Malauradament molt de cinema europeu no es troba ni es passa massa sovint, què hi farem.
Hi ha molta gent espavilada que no creu pràcticament en res, però que sap ser convincent i predicar el que cal en cada ocasió, perquè sap que en treurà algun benefici. Ho sap de forma intuïtiva, jo crec que és una mena de do temperamental, amb els anys potser ho elabora i millora, segons les necessitats de promoció i de vegades arriba a creure, en cada moment, en el que predica i sosté. Fa anys es discutia sovint com podia l’església catòlica predicar la pobresa i comptar amb un muntatge com el que li dóna suport. Alguna vegada he tingut converses, amb militants irreductibles, sobre com és possible que comunistes convençuts visquin de conya. Una resposta fàcil és que volen que tothom visqui així, per exemple.
Crec que era Campoamor, poeta estimable, avui oblidat, però molt recitat en altres temps, i que té uns aforismes lloables, com ara aquell de en este mundo traidor nada es verdad ni es mentira… que deia, també las hijas de las madres que amé tanto, me miran hoy como se mira a un santo. O sigui, les noietes veuen un vellet entranyable, però he estat un faldiller considerable. Fa anys, durant la primera transició, una revista catalana va publicar entrevistes amb dones de polítics d’esquerra i em va sorprendre comprovar que la gran majoria vivien a la part alta, provenien de famílies benestants i tenien minyona. Però és que la majoria de molts dels actuals, de famílies més humils, també acaben a la part alta i amb senyora de fer feines immigrada. Quan un fa diners o té fama i poder, el seu cercle de relacions canvia substancialment, de forma inevitable, sembla.
Un escriptor comunista va admetre una vegada que no volia fer proclames polítiques, ara, que vivia en un apartament de dos-cents metres quadrats, en un rampell de lucidesa. Un cantant català de protesta va explicar una vegada, també, que es va qüestionar el que cantava quan un jove el va esperar a la sortida i li va demanar que anessin a fer la revolució que cantava en els seus textos. D’un altre dels més esquerrans em va sorprendre el que cobrava pels recitals, quan en els seus inicis l’havia vist actuar a modestes parròquies per quatre rals. Persones de la cultura que han mantingut les seves conviccions ho deuen, en ocasions, al fet que no han tingut massa èxit en negocis o publicacions o manifestacions artístiques diverses.
I bé, sóc humana al capdavall, i si un dia em paguen aquests articles bé o publico un best-seller qui sap com puc acabar. Qui estigui lliure de pecat…
[@more@]
tot i considerar que ens has ofert un desenvolupament excel·lent de la idea del canvi de jaqueta, jo afegiria algun apunt sobre llacunes memorístiques, buits del record, blancs mentals. Hi ha gent que s’obliden del que han dit o han fet amb una rotunditat escandalosa, fins i tot sembla que s’arriben a convèncer a si mateixos de la distorció del passat que exerceixen. Per no parlar de la traïció, que és un recurs vàlid en tots els temps. Però, a títol personal, només afegiré que també es dóna la situació a l’inversa. Et creues algú que coneixes, i que et fa fàstic pel seu nivell moral, i se t’acosta amb un somriure d’orella a orella com per venir a saludar. Llavors tinc un dilema, fugir davant d’un impresentable? Una vegada em perseguia un camaleó d’aquests a l’andana del metro, i em vaig girar i vaig començar a caminar cap a ell amb cara de pocs amics. I va girar cua. De poc no s’emporta un gec d’hòsties, que és el risc amb el que juguen. Llençar-lo a l’andana hauria estat un xic desmesurat, però unes bofetades… entre iguals… o dir-li el nom del porc, és lo mínim.