La panxa del bou

A Caixa Madrid hi ha una exposició de fotografies de Joan Colom, un de tants excel·lents fotògrafs de casa nostra. Reflecteixen la Barcelona de finals dels cinquanta i dels seixanta, amb una curiositat esquitxada de tendresa. Reflecteixen, sobretot, la Barcelona pobra, més enllà de l’incipient glamour del món de les discoteques, les models, el ressorgiment de la cultureta i les grans obres municipals. Aquí podem veure nens esparracats, prostitutes cansades, velletes excèntriques i solitàries, barraques fràgils, brutícia… Gairebé fan olor.

Impressionant, la fotografia d’un equip de futbol de nens somrients, mal vestits, davant d’una paret guixada, ruïnosa. Uns nens que no devien pas cobrar drets d’imatge. Em preguntava on eren aquells xicots, aquelles nenes, si fa no fa de la meva edat, ara. El fotògraf, ens uns comentaris reproduïts en els murals informatius, admet que no sabia que estava fent crònica d’una època, tan sols volia reflectir el present, el carrer d’aleshores.

Vaig sortir al carrer. En el de Pelai, davant de botigues de moda, captaires estranys. Un d’ells, ple de nafres, s’arrencava tiretes de pell. Per la Ronda, prostitutes arribades de qui sap on, molt joves, esperaven els clients, de totes les edats, que anaven contemplant la mercaderia, a punt de cacera. Avui el diari parla del gran nombre de xarxes de proxenetes que es dediquen a aquest negoci i de les condicions en les quals treballen, esborronadores. Pels carrers del Raval, els nens –més que no pas les nenes- jugaven. A futbol, gairebé sempre. Nens paquistanís, del Magreb, equatorians, i també, pocs, del país, de famílies humils.

Hi ha algun fotògraf que reflecteixi la realitat d’avui? No veig fotografies del present de la pobresa propera en massa revistes, i, sovint, tan sols les veig de forma puntual. Haurem d’esperar trenta, quaranta anys, per poder fer-nos una idea global dels contrastos socials d’avui? A dalt, a Montjuïc, lliure, segons sembla, de barraques, s’hi va aixecant un hotel de luxe, un restaurant de preu. En els seus racons amagats i poc cuidats, segur, molts marginats, encara, hi troben una llar i molts lladres de petita volada el seu recer. La muralla de Drassanes s’esberla. A la narcosala hi entra gent de forma constant. Al davant alguns veïns de la zona han penjat pancartes en contra de la seva proximitat.

Després vaig anar a veure “Tapas”, la magnífica –i sense pretensions- pel·lícula de José Corbacho. L’Hospitalet real, més enllà de la gran ciutat amb la qual ens amenacen les obres de la Gran Via, amb els seus palaus-centres comercials, i amb la seva ciutat de la Justícia (¿?) em va reconciliar amb la vida.

[@more@]

Tweet

Un company de feina em comentava en una ocasió que, ara, quan et manca l’ordinador, és gairebé com si et manqués llum o gas, a casa. Malgrat la cosa sigui un pèl exagerada, he arribat a pensar que tenia raó. Estic esperant un nou ordinador i, a més, he estat uns dies que no podia accedir als meus blogs, crec que per aquestes reestructuracions que s’han fet. Encara no tinc l’ordinador, però ja he pogut entrar a la meva panxa del bou i a d’altres indrets que tinc per aquests no-llocs o llocs virtuals.

Tampoc la llum, ni el gas, ni l’aigua, han estat sempre béns a l’abast. La comoditat i la distracció ens fan creure en la necessitat d’allò que no ho és tant. Crec, però, que els humans som ben capaços d’adaptar-nos, si cal, altra vegada a l’austeritat vital.

Ahir em vaig assabentar d’aquesta història del president de l’Amical de Mathausen. Crec que això ja se sabia o sospitava, en una xerrada del barri amb persones que havien passat aquesta amarga experiència vaig poder escoltar alguna al·lusió a aquest senyor. Veient aquesta mena de coses ens n’adonem de com n’és de relativa, la veritat. Per això, quan més gran et fas, més dubtes de tot, cosa que té la seva part positiva i també la negativa, perquè és perd en seguretat allò que es guanya en saviesa.

[@more@]

Tweet

M’he assabentat que en un concurs literari que va prenent certa volada i que es va ‘oficialitzant’ s’ha substituït el premi, modest però en metàl·lic, per la mateixa quantitat en un val per llibres, que es poden anar a cercar a una llibreria en concret. Comentant això amb una persona propera al certamen em va manifestar que això mostrava ‘l’esperit’ del mateix i que així s’asseguraven que el premi s’esmercés en llibres.

No crec que en els concursos de pintura, per exemple, es lliurin vals per comprar quadres. Sembla que la poesia i la narració amateur han de demostrar cert esperit intel·lectual, poc lligat a aspiracions materialistes. Fa poc em van explicar una altra història: un autor que darrerament ha tingut un èxit editorial remarcable havia sobreviscut durant molt de temps a base d’aquests petits premis de 150, 200 o 300 euros, participant en ells a tutti pleni i fins i tot amb noms dels familiars.

En els petits concursos d’entitats o poblacions hi participen dos tipus de persones, pel que he vist: els novells, poc lligats a encara a interessos venals i els gats vells, que saben que tenen habilitat per escriure, que de vegades són molt bons, però que tenen dificultats per arribar a la ‘gran literatura’, ja sigui per manca de coneixences o per modèstia personal o per molts altres factors. Ja els resulta prou difícil als escriptors nostrats i consagrats viure de la literatura per privar els literats menys coneguts o més modestos, però de qualitat, d’alegria que produeix un petit munt de calerons, que també es poden esmerçar en coses com ara tinta per l’ordinador, fotocòpies -els premis grossos demanen sis, set exemplars, tot plegat te’n vas a més de 70 euros, en general- o, sí, també, fotileses, sopars i xerinoles. En resum, que l’esperit i la matèria no són pas incompatibles.

[@more@]

Tweet

He tingut la sort de guanyar un premi, el de poesia del portal joescric.com. Malgrat que ja sé que això dels premis té els seus partidaris i els seus detractors, jo penso que és una manera com una altra de donar a conèixer el que es fa i animar la gent lletraferida a continuar endavant. Respecte al portal ‘joescric’, crec que fa una tasca molt interessant, allà es pot publicar i llegir tota mena d’obres literàries, de franc, cosa que sembla que no agrada a alguns editors de la cultureta. El tracte rebut de la fundació que patrocina el premi i el portal va ser excel·lent, he llegit les altres obres premiades, totes molt interessants. Si us interessa el tema podeu anar a donar un volt per l’indret virtual esmentat.  La mateixa fundació patrocina, des de fa més temps, el portal en castellà yoescribo.com, que compta amb un altíssim nivell de participació. Voldria parlar de la tasca de mecenatge que s’hi cou, però podríeu pensar que vull fer massa la pilota i ho deixaré per a una altra ocasió.

Per Sant Jordi vaig anar a voltar de bon matí i a la llibreria Ona hi havia diferents autors matiners, com de costum. Vaig comprar el darrer llibre d’un d’ells, Octavi Franch, ‘La gàbia dels no-nats’, singular i original thriller. També vaig comprar ‘Entre el roig i el negre’, de Miquel Mir, un llibre agosarat sobre l’anarquisme a Barcelona durant la guerra civil, que parla d’un tema sobre el qual, com s’esmenta a la contraportada, es pasa de puntetes, l’espoli anarquista i els actes violents de sectors importants de la FAI. També em vaig endur ‘la joia de la corona del dia’, el darrer llibre de poemes de Joan Margarit, en la meva opinió, magnífiques. Poesia per gaudir-ne i per entendre-la, per sentir-la, en definitiva.

També he vist publicat un relat meu al recull de relats.com, un portal també excel·lent. Personalment crec que la cultura del país no acaba d’encaixar la presència i importància d’internet en la creació literària. És possible que la llibertat de publicació possibiliti l’edició d’obres de poca qualitat, però, és que no és publiquen de forma convencional obres de poca qualitat, lligades a interessos econòmics o personals? No ens deceben molts premis ‘grossos’, ben sovint? Crec que de la quantitat en sorgeix la qualitat, i també els escriptors i escriptores que, a la llarga, s’acabaran professionalitzant. En els ‘bons temps’ de la cançó catalana, programes com el de Salvador Escamilla possibilitaven que qualsevol persona amb un mínim d’interès, decisió i qualitat actués a la ràdio, d’aquella quantitat van sorgir els millors, alguns es van professionalitzar i d’altres no, però ens van deixar un bon feix de bones cançons. Crec que el mateix pot passar amb aquests portals literaris i amb el gran nombre de premis literaris de tota mena. Malgrat que no ocupin les primeres pàgines dels suplements cuturals, els premis -i no em refereixo als ‘grans’, mediatitzats sovint per interessos diversos-, el seu entorn social, la qualitat mitjana del que s’hi presenta i del que guanya i les perspectives que obre als lletraferits mostren, com em va dir una persona premiada en un d’ells, la veritable temperatura cultural del país.

[@more@]

Tweet

Encara que molta gent ja està al cas, vull fer propaganda del programa Bulevar, sobre cançó francesa, que emet Com Ràdio, els diumenges de 12 a 1 hores de la nit, una miqueta tard per als meus gustos. El condueix Enric Cusí, un bon entès en la matèria. Sembla que per sentir música d’aquesta mena ens hem de llevar molt d’hora o anar a dormir molt tard.

Un altre programa interessant és el d’història ‘En Guàrdia’, emès també a una hora desavinent, diumenges a les 13 hores. De vegades m’agradaria que donés una visió una mica més plural de la història però, en general, és molt i molt interessant.

Respecte a Jesús Lizano, del qual he parlat en l’anterior post, una bona web per fer boca, abans d’anar a comprar un llibre d’ell o intentar trobar-lo a la biblioteca, encara que res és tan interessat com sentir-lo:

http://lizania.info/

I ja veieu, tenim papa de Roma, tot seguirà igual o pitjor, pel que sembla… Jo sóc agnòstica -gairebé atea- i tot això no m’impressiona, però contemplant el fervor popular i les multituds la cosa fa una mica de por. Les multituds sempre hi són, no hi ha res pitjor que la pèrdua de la individualitat en la massa anònima. No entenc els entusiasmes que desperta treure molta gent al carrer per qualsevol motiu, encara que sigui un motiu just i bo.

[@more@]

Tweet

Abans d’ahir -crec- vaig veure un molt bon programa sobre Miguel Delibes. És tan poc habitual veure coses d’aquesta mena que vaig pensar que Delibes devia haver mort. Afortunadament no era així. Recordo un programa, també a hores intempestives, sobre Buero Vallejo i com al cap de poc temps aquest autor teatral va morir. Els programes sobre llibres són pocs, en la tele i en la ràdio, i sovint abocats a la novetat immediata i al màrketing que cal endegar per a campanyes com la de Sant Jordi, un dia que havia estat màgic i que ha esdevingut una fira del consum de lletra impresa i de roses inodores.

Avui he llegit a la premsa un article sobre un altre gran autor, Lizano. Publica un nou llibre. No fa molt que vaig conèixer l’obra, immensa i interessantíssima d’aquest autor. Vaig tenir ocasió de poder escoltar-lo en directe, els poemes de Lizano guanyen el doble recitats per ell mateix, un cant a l’acràcia desesperada i optimista, a la vida, en definitiva. En alguna ocasió, també a altes hores de la nit, Sánchez Dragó, amb tots els seus tics i tota la seva intel·ligència, recuperava per a l’audiència interessada i noctàmbula autors d’aquests que suren en la penombra literària, grans autors, immensos.  Continuarà…

[@more@]

Tweet

Catorze d’abril, dia assenyalat que caldria recuperar, obviant els resultats i el futur d’aquella República que va desvetllar tants entusiasmes. Al meu barri hi havia una vaqueria, un dels fills de la casa, ara ja, si és viu, un vellet venerable, era coix de resultes d’una insolació patida el catorze d’abril, quan l’entusiasme del moment el va fer restar enfilat a un fanal pel centre de la ciutat de Barcelona. Caldria recuperar els ideals republicans, no pas les lluites excessives, ni la intolerància dels diferents sectors radicals, entestats a endegar violències que ja sabem com van acabar i el que van durar. També cal comptar amb l’època històrica, difícil i violenta, apassionada i tràgica. Ara ja no tenim entusiasmes excessius ni esperances abrandades, ens hem tornat massa prudents, poc agosarats, realistes, potser? Abril és un mes estrany, variable, optimista, és el meu preferit, si és que en això dels mesos tinc alguna preferència. M’agradava, abans, sobretot, per la festa de Sant Jordi, quan encara no s’havia convertit en una fira consumista del paper imprès. Ara em produeix una mica d’angúnia, tanta gent, tanta rosa sense olor, tants autors esperant els clients, arrenglerats als taulells improvisats, tants volums regalats perquè toca, llibres destinats a no llegir-se, sovint. Potser caldria tornar a festejar el catorze, d’una manera cívica i fins i tot moderada, i fer minvar els entusiasmes del vint-i-tres. Per sort, cap dels dos dies no és festa laboral, altrament acabaria passant al cap de setmana i contribuiria a espesseir les nostres autopistes de pagament, amb les primeres solellades i insolacions benignes.[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Aquests dies, aprofitant el lleure, vaig agafar una pila de llibres de la mai prou lloada biblioteca del barri. Un d’ells, ‘La sala del crimen’ de P.D. James, típic llibre de l’autora, en el qual el de menys és l’anècdota criminal, encara que hi ha uns quants morts pel mig, i una bona ambientació en un tètric museu anglès amb ‘sala del crim’, és clar. Al marge de la història, el que m’agrada més de l’autora és la descripció de persones, d’ambients, i de fets de la nostra societat, tics, manies, fílies i fòbies. Un llibre per passar l’estona -amb la història policíaca- i alguna cosa més -amb la resta-. Per fi el pobre Dagliesh sembla que ha lligat, però respecte al tema, l’autora ens ho ajorna per a la propera novel·la.

També estic acabant ‘Las reinas de Africa’, de Cristina Morató, una sèrie de biografies breus sobre dones que van anar a l’Àfrica colonial, riques i no tant. Unes històries impressionants, cada vida d’aquestes mereixeria deu llibres com aquest i aquí es troba la principal mancança, en l’acumulació de biografies en un mateix volum. Malgrat això, un bon llibre, interessant, important perquè incideix en la importància de la dona en aquella època i dóna a conèixer aspectes humans -femenins- gairebé desconeguts.

He recuperat ‘Algo flota sobre el agua- de Lajos Zilahy, un autor clàssic dels cinquanta, hongarès, d’aquests autors freqüents en aquelles col·leccions de butxaca precàries de l’època. Com Sandor Marai, un molt bon autor. Passions soterrades, una prosa magnífica i uns paisatges immensos i impressionants. Aquest tipus d’autor va patir l’època, difícil, i la seva procedència, uns països castigats per totes bandes que ara semblen -semblen- poder començar a respirar una mica i a recuperar allò que havien estat en el context europeu.

També he rellegit dues obres de teatre de Buero. ‘El tragaluz’ i ‘El concierto de San Ovidio’. Bon teatre, bons textos, per a mi sempre lligats al gran Rodero, actor que, en la meva opinió, va excel·lir en les obres d’aquest autor. Vaig veure ‘El concierto de San Ovidio’ per televisió, recordo que era pels volts de la Candelera del 73, en un d’aquells magnífics Estudio 1 de la tele d’aleshores, enyorada en tants aspectes. El tragaluz la vaig veure al Moratín, en directe, per Rodero, Pablo Sanz i altres actors impressionants, per la castanyada d’algun any ja molt allunyat en el temps. Totes dues obres tracten, en el fons, de moltes constants de l’autor: l’ètica personal, la necessitat de mantenir la dignitat enmig de qualsevol dificultat, la figura de l’antagonista, un ‘dolent’ més egoista que altre cosa, que entén el món com una mena de selva.

N’he llegit més, però en parlaré en una altra ocasió.

[@more@]

Tweet

He passat uns dies a la Terra Alta, concretament, a Batea. El temps ha estat variable, primaveral. Encara que em sembla bé que els records de la Batalla de l’Ebre desvetllin curiositat i interès, em sembla que s’hauria de diversificar més la informació i els estímuls turístics sobre aquesta zona, més enllà d’aquest fet bèl·lic. De vegades, això que en diuen ‘museïtzació’ em sembla que també fomenta una certa banalització dels temes, una derivació cap a una mena de parcs temàtics de la història. Recordo unes reflexions de Victor Hugo, no recordo exactament en quin text concret, sobre la visita que fa aquest autor a l’indret de la batalla de Waterloo, anys després d’aquest esdeveniment. Una persona li cobra una propina, a canvi d’explicar l’indret i les desgràcies que s’hi van esdevenir, cosa que propicia una mena de judici moral de l’autor, molt encertat, sobre com els fets més dramàtics esdevenen objecte de curiositat, al llarg del temps. Hugo reflexiona en una època que sembla més pacífica, pau sempre incerta, com els anys posteriors a la vida d’aquest autor es van encarregar de demostrar.[@more@]

Tweet