M’he assabentat que en un concurs literari que va prenent certa volada i que es va ‘oficialitzant’ s’ha substituït el premi, modest però en metàl·lic, per la mateixa quantitat en un val per llibres, que es poden anar a cercar a una llibreria en concret. Comentant això amb una persona propera al certamen em va manifestar que això mostrava ‘l’esperit’ del mateix i que així s’asseguraven que el premi s’esmercés en llibres.
No crec que en els concursos de pintura, per exemple, es lliurin vals per comprar quadres. Sembla que la poesia i la narració amateur han de demostrar cert esperit intel·lectual, poc lligat a aspiracions materialistes. Fa poc em van explicar una altra història: un autor que darrerament ha tingut un èxit editorial remarcable havia sobreviscut durant molt de temps a base d’aquests petits premis de 150, 200 o 300 euros, participant en ells a tutti pleni i fins i tot amb noms dels familiars.
En els petits concursos d’entitats o poblacions hi participen dos tipus de persones, pel que he vist: els novells, poc lligats a encara a interessos venals i els gats vells, que saben que tenen habilitat per escriure, que de vegades són molt bons, però que tenen dificultats per arribar a la ‘gran literatura’, ja sigui per manca de coneixences o per modèstia personal o per molts altres factors. Ja els resulta prou difícil als escriptors nostrats i consagrats viure de la literatura per privar els literats menys coneguts o més modestos, però de qualitat, d’alegria que produeix un petit munt de calerons, que també es poden esmerçar en coses com ara tinta per l’ordinador, fotocòpies -els premis grossos demanen sis, set exemplars, tot plegat te’n vas a més de 70 euros, en general- o, sí, també, fotileses, sopars i xerinoles. En resum, que l’esperit i la matèria no són pas incompatibles.
[@more@]
Totalment d’acord. Per cert, vas anar personalment a recollir el teu -de premi- a ses Illes?. Va estar bé?.
No sé de quin permi parleu, però de totes maneres, moltíssimes felicitats, Júlia!
Sobre el teu escrit, totalment d’acord. Una vegada em vaig queixar formalment a l’editorial convocant d’un premi força important perquè, si volia recuperar les còpies enviades, havia de pagar les despeses d’enviament. Jo crec que no és just. Perquè tothom està molt content i se n’omple la boca quan comuniquen que s’hi han presentat la tira de treballs (com volent dir: mireu si som importants i tenim poder de convocatòria). I tot a costa de què? Dels pobres que escrivim, paguem les còpies, enviem, passem ànsia i, a sobre, hem de pagar per recuperar allò que és nostre i que els ha fet grans a ells. No en van voler saber res. Em vaig enfadar molt.