La panxa del bou

Hi ha una secció d’un diari de la qual sóc seguidora, quan no puc llegir-la en paper ho faig per internet. Em refereixo a ‘la contra’, l’entrevista de la contraportada de ‘La Vanguardia’. M’agraden, sobretot, les que fa Victor Amela, però, en general, totes són molt interessants. M’he assabentat, llegint aquest espai periodístic, de l’existència de personatges que desconeixia, n’he recordat d’altres i he conegut més a fons el pensament d’altres. Les entrevistes intel·ligents són aquelles en les quals l’entrevistador sap copsar el més important de l’entrevistat. A la televisió, anys enrera, hi va haver dos espais d’entrevistes que, per a mi, han estat els millors del mitjà: el de Soler Serrano i els ‘personatges’ de Montserrat Roig. Van ser espais emblemàtics, per la tria i per l’actitud dels entrevistadors. Soler Serrano no era un periodista que em resultés massa simpàtic, quan feia ràdio atabalava, però en aquest cas va resultar excel·lent. Montserrat Roig era excel·lent com a periodista, no vull opinar sobre els seus llibres de ficció, a mi no em van agradar massa, però em caldria rellegir-los actualment per formar-me una opinió contrastada, amb el pas del temps com a crític implacable.

Fa poc, a ‘la contra’ van entrevistar Hans Magnus Enzensberger (espero haver escrit bé el cognom). Per casualitat, fa alguns anys, vaig agafar de la biblioteca del barri ‘El corto verano de la anarquía’, una mena de biografia de Durruti, que recull opinions de gent que el va conèixer. Un bon llibre. Com que el nom és tan singular, me’n recordava. L’entrevista de ‘La Vanguardia’ em va sobtar, Enzensberger donava la volta a les preguntes i es ‘quedava’ -com es diu vulgarment- amb l’entrevistador, que acollia els comentaris d’aquest personatge amb intel·ligent ironia. En copio un fragment per a qui no l’hagi llegida:

Quiero pedirle ahora una opinión…

-¿Una opinión? ¿Y por qué? ¡Mi opinión no vale más que la de aquel señor de la calle!

-Hombre, usted es un intelectual…

-¡Hay muchos intelectuales tontos, a sueldo, vanidosos…! ¿Por qué iba a ser especialmente valiosa la opinión de un intelectual?

-La suya lo es para mí, pues considero valiosa su experiencia, sus reflexiones, su obra.

-Ah, pero es culpa suya tener esa idea hecha de mí: eso depende de usted, no de mí…

-Así, ¿no le pregunto sobre la gira de Bush por Europa, sobre la construcción europea…?

-No: mi opinión es tan gratuita como otra.

-Le pido ahora un análisis: ¿qué responsabilidad tuvo el pueblo alemán en el nazismo?

-La misma que los españoles en el franquismo: muchos asentían, o por entusiasmo o por miedo… ¡Pero no podemos dar una respuesta global, pues habría que ir casa por casa!: ¿o no había en cada familia disensiones?

-Sí…, pero ¿no sabían ustedes nada de nada de los campos de exterminio nazis?

-¡Era un secreto oficial, no se difundía por la radio! Lo sabían los más cercanos al poder.

-¿Quién induce cambios de mentalidad en un pueblo? ¿Los intelectuales, los poetas…?

-¡No! Pobres… Eso depende de factores muy complejos, de relaciones de poder…

-Usted es poeta: ¿cuál es su verso favorito?

-¿Lo ve? Otra vez hace usted lo mismo: buscar la frase redonda, la sentencia, el aforismo, el titular. Ya entiendo su método…

-Hago preguntas, ejerzo de periodista.

-Y yo de escritor. Y, como escritor, detesto la frase hecha, el cliché. ¡El escritor busca decir lo nunca antes dicho!

-¿Y es posible decir algo nuevo?

-Sí, o sería absurdo escribir: se escribe para inventar, crear, y no para repetir. Si repites, que sea para parodiar: si parodias, creas.

-Ahora voy a irritarle: ¿qué es el arte?

-¡Otra vez, ja, ja…! Benjamin dijo: "Definir esteriliza". En cuanto dices "esto es tal" y lo defines, asesinas el debate, la dialéctica, la discusión… ¡La charla ya no es posible!

-"Si no hay diversión no hay arte", le he leído, y me ha gustado: ¿hablamos de eso?

-Leemos a Macbeth, cuajado de horrores, o vemos un cuadro con moribundos, o una película llena de crímenes… ¡y nos gusta, nos divierte! ¿Por qué? Por el artificio que media entre nosotros y la historia, por un distanciamiento de esos horrores, lo que nos protege…

-Quizá eso sea el arte: distancia. ¿Le doy una definición de poesía y usted me rebate?

-Adelante.

-"Una forma de mirar el mundo".

-Es… suave. Como definición es floja: le falta rigidez, rigor. Huyo de los filósofos por eso: porque cultivan el rigor. Soy poeta.

-¡Inventó una máquina de hacer poemas!

-Sí, un programa informático combinatorio: aprietas un botón y construye un poema. Compone millones de poemas sin repetir ninguno.A ver si así ciertos poetas abandonan…

-¿Hablamos de televisión? Me interesa.

-La veo, pero poco. Yo prefiero otras actividades. La gente se aburre y por eso la mira: porque entretiene. ¡Y esto evita muchos crímenes!: la tele es sólo un gran psicofármaco.

-Aquí preocupa mucho la telebasura…

-¡Televisión sin basura no es posible! En la tele, un político es sólo un payaso más, y así es visto por el telespectador, que se ríe de él.

-¿Qué consejo daría usted a sus nietas?

-¿Ya quiere otra frase? Con mis nietas camino por el monte, no voy dando consejos.

-¿Qué ha aprendido usted de la vida…?

-Ja, ja…, ¡ay, usted y yo somos dos razas!: usted, periodista, cree poder influir en la gente; yo, escritor, creo poder inventar algo…

-¿Dos ilusiones?

-¡Y dos métodos! Y yo, como poeta, debo intentar sabotearle el suyo. Y usted el mío.

-Me lo ha hecho pasar bomba, ¡gracias!

-A mí también me divierte todo, todo…

Voldria comentar, encara que tot plegat es comenta llegint-la, el que diu sobre el nazisme i el franquisme. Que per opinar s’hauria d’anar casa per casa. Jo hi afegiria que ‘persona per persona’. Les visions sobre la nostra guerra civil i el franquisme són polièdriques, però la lectura oficial -la d’abans i la d’ara- ens les vol simplificar al màxim, històries de bons i dolents, de lluitadors i covards, d’herois i de mediocritats. En general, busquem respostes senzilles a fets complexos, amb arrels antigues. També passa això quan expliquem ‘com és algú’. Ningú no es sempre de la mateixa manera i depèn de la llargada de la vida i dels fets històrics que ens colpeixen i de la nostra experiència personal, tot allò que fem. A la setmana del llibre hi havia una exposició sobre Montserrat Roig i he sentit opinions sobre què hauria fet o dit Roig si encara visqués. Morir massa jove té aquest perill, la manipulació posterior de la imatge, imaginant el seu futur inexistent.  L’entrevista a Enzensberger m’ha semblat interessant perquè no vol donar respostes i desemmascara l’entrevistador amb intel·ligència.

[@more@]

Tweet

Sovint em llevo molt aviat, per tal d’escriure una estona i poso la ràdio. Ja fa temps que trio Catalunya Cultura, amb un programa que fa David Escamilla (he fet un esforç per no escriure ‘el fill del Salvador Escamilla’, la gent gran ens referim sovint als joves per la seva filiació en relació a les persones de la nostra generació, i això pel que fa als famosos, als coneguts, als familiars i als veïns). És un programa amable i tranquil, músiques de tot el món, lectura d’alguna poesia, comentaris senzills i, en resum, una bona manera de començar el dia, més enllà de l’allau informatiu que ens aclapara per totes les ràdios, repetint sempre les mateixes coses i oblidant les anteriors ràpidament. Un programa molt recomanable per als matiners i per als qui tenim ganes de conèixer música de tot arreu que no sigui la de sempre. Cada vegada costa més escoltar música en italià, francès, portuguès, alemany, grec, fins i tot bona cançó castellana o catalana.

Ahir, a la 2 van fer un programa sobre Ovidi Montllor, després d’haver parlat, també, de Montserrat Roig. La mort injustament precoç contribueix sovint a mitificar els personatges, però en aquests casos m’estimo més una mitificació acurada que un oblit injustificable. Tots dos van ser personatges poc valorats en molts sentits, per persones i institucions que ara els lloen quan cal, que no és massa sovint. La qüestió de la nova cançó ha estat vergonyosa, hi ha qui simplifica la qüestió comentant que el partit en el poder de la Generalitat va contribuir a escombrar-la, però a l’ajuntament de Barcelona -i a d’altres- hi havia socialistes i no s’hi van esforçar massa en donar-li suport, més enllà de les tres o quatre figures que ressorgien a la Plaça del Rei per la Mercè. Crec que també va ser qüestió de públic, i de moltes altres coses. Va passar amb altres temes, com ara els cicles de teatre Cavall Fort, al Romea, els matins de diumenge, que havien suportat el franquisme i que no van poder arribar a fer les noces d’argent, en arribar la ‘democràcia’.

Jo havia assistit a concerts de cançó en parròquies o locals a mitja entrada, a un preu mòdic i hi havia escoltat figures com Raimon, Maria del Mar Bonet, el mateix Ovidi, l’Enric Barbat. Crec que els mateixos cantants no s’amoïnaven massa pel nombre de públic, ni pels diners, en aquella època. Ara crec que això no passa. Els ‘grans’ fan macroconcerts al Sant Jordi, destinats a omplir la bossa i els altres,  o els que comencen,  no compten amb massa locals a l’abast, ja que molts dels petits teatrets de barri han desaparegut o estan en molt males condicions. De tant en tant, a l’Espai, o en el cicle Barcelona Sants pots retrobar una mica l’esperit aquell, però de vegades les coses moren d’èxit. Seria possible, avui, un programa de ràdio com el de Salvador Escamilla, on qualsevol artista amb una mínima qualitat hi tenia una primera sortida, més enllà d’operacions trumfo i coses així? Amb la nova cançó va sorgir un gran nombre de cantants, un brou de qualitat, molts d’ells no van continuar, suposo que per qüestions personals, però també per no haver de lluitar amb el circ mediàtic o amb la competitivitat desmesurada. Anem cap a un món on qui no sigui el nombre u serà un zero a l’esquerra? Sóc optimista i crec que, de la mateixa manera que en un moment oportú va sorgir la cançó i d’altres iniciatives culturals ara estan sorgint coses que, certament, no compten, però, amb una difusió adient. Encara que, si un bon cantant actual és col·loqués a l’entrada del metro i fos interessant, voleu dir que no l’aniríem a escoltar?

[@more@]

Tweet

He llegit, per casualitat, un llibre que m’ha agradat molt: L’àngel covard. Resulta que una companya de feina coneix a l’autor, Vicent Pallarès, un professor valencià i me l’ha passat. El llibre va guanyar el premi Enric Valor del darrer any. L’argument és senzill, i per això sorprèn encara més la seva qualitat, amagada rere un argument d’una simplicitat excel·lent: tracta de la vida d’un infant a finals dels cinquanta o principis dels seixanta, una infantesa situada en un barri barceloní, en aquest cas la part de Sants que està tocant a l’Hospitalet. En acabar el llibre -no sé si faig ben fet de desvetllar el final- el pare del nen decideix de forma unilateral tornar al poble de València d’on havien vingut, malgrat l’opinió de la seva dona i del seu fill.

Per a les persones que hem viscut aquells anys, una evocació tendra i molt reeixida de l’època. Per als més joves, un descobriment, un contacte amb la història real i amb les petites misèries i grandeses de la vida quotidiana en uns anys grisos. Sobta la violència familiar, el pare que tot ho decideix i que imparteix justícia, la seva justícia, a garrotades, un pare tractat, això sí, amb força tendresa i comprensió. En aquells anys era molt habitual pegar, era habitual a moltes escoles i també a moltes llars. Em va agradar ‘Pa negre’, que tracta de la mateixa època, si fa no fa, en aquest cas en un poble, però aquest llibre encara m’ha agradat més, la veritat, malgrat que, en aparença, no sembla tenir les pretensions literàries de l’altre, encara que les té, evidentment, encobertes sota un llenguatge planer que fa que es llegeixi amb fluïdesa i molt d’interès. Potser m’ha agradat més perquè jo era una nena de barri i no de poble. Tots dos resulten imprescindibles, crec, tant per recordar com per conèixer i intentar comprendre el present a través de l’evocació del passat.

De vegades costa trobar llibres interessants enmig del munt de volums que s’editen. Encara més si aquests arriben del País Valencià o de les Illes. Per això resulta tan important el boca-orella en aquest tema.

[@more@]

Tweet

L’altre dia vaig veure al diari que havia mort Sandra Dee, a l’edat, avui encara matinera, de 63 anys. La gent jove, la majoria, no la deu conèixer, però les senyores com jo, que ja tenim uns quants anyets, vam somiar en moltes ocasions en tenir aquella carona, que ens hauria assegurat, per descomptat, un èxit important a les festes de l’època, amanides amb músiques dels Sírex i dels Mustang -recuperats de nou en el seu revival darrer, fets uns ieiés, encara- i fins i tot del José Guardiola.

He llegit que el divorci de Bobby Darin, un bon cantant, no massa ben plantat, la va sacsejar. Darin va morir jove, molt, abans dels quaranta anys i crec que ara Kevin Spacey farà un biopic sobre aquest músic, cosa que, possiblement, aconseguirà que la vida d’aquesta parella es recordi de nou als mitjans, durant uns instants breus, com tot el que passa a la vida. Jo recordo sobretot a Dee fent de filla de Lana Turner en Imitació a la vida, on tots els actors estaven formidables, Lana Turner inclosa, que va aconseguir en aquella ocasió semblar humana sense despentinar-se. Dee s’enamorava del nòvio de la mare, un impressionant John Gavin, actor que també m’havia enamorat, no sé que haurà estat d’ell. Gavin em va agradar, per damunt de tot a ‘Temps d’estimar, temps de morir’, pel·lícula antibel·licista que ha guanyat qualitat amb el temps i les circumstàncies.

Internet ens permet estendre la nostra tafaneria més enllà de les fronteres de la premsa local del cor. Cercant coses sobre Sandra Dee he retrobat un dels seus partenaires juvenils, Troy Donahue, Parrish per sempre. També es mort. Així és la vida i així són els ídols, persones normals, com nosaltres, amb penes, alegries, malalties i tot el que cal per ésser humà. En pau descansin i que, si n’hi ha, al cel ens poguem veure, menjant crispetes al cinema de l’eternitat.

[@more@]

Tweet

Ahir vaig assistir a l’acte d’entrega dels premis Andreu Trias de poesia, a la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat, ja que formava part del jurat. Aquest certamen, ja en la seva vuitena edició, ha aconseguit un important poder de convocatòria i participació, potser perquè a la segona ciutat de Catalunya no hi són massa abundosos els actes d’aquesta mena. Cada any llegeix els poemes un actor o actriu, en aquest cas va ser l’Imma Colomer. Ha estat l’any, de tots els que he pogut assistir a aquest acte, que els poemes van ésser més ben llegits. Fins i tot algú em va comentar que la qualitat, en la lectura d’Imma Colomer, semblava incrementar-se absolutament. No queda massa gent que llegeixi bé els poemes, actualment. De vegades escolto per la ràdio poemes llegits per persones que, malgrat la bona voluntat, ho fan força malament. Els actors i les actrius, amb excepcions notables, semblen haver perdut la facultat de llegir bé la poesia. Jo havia escoltat en alguna ocasió l’Imma Colomer recitant, sobretot recordo una excursió a Empúries, amb un grup de mestres de ciències socials, durant la qual ens va oferir un poema molt bonic sobre els aiguamolls de l’Empordà. Això m’ha passat també amb el teatre, una mateixa obra m’ha semblat excel·lent i en una altra ocasió, representada per actors menys adients, fins i tot dolenta. Em va passar això amb ‘Civilitzats tanmateix’, la divertida obreta de Soldevila, que vaig veure en una ocasió per televisió per Rosa Maria Sardà, Joan Borràs i Joan Pera, una joia. Després l’he vista per altres actors, que no vull mencionar, i m’ha semblat una bestiesa. I també m’ha passat amb obres com ara ‘El cafè de la marina’, per exemple, recordo una versió excel·lent, per la tele, un d’aquells programes en blanc i negre, emblemàtics i de bon recordar, amb l’Ovidi Montllor, la Maife Gil i l¡’inimitable Garsaball fent de pare.

Aquest matí he estat, per segona vegada, a la setmana del llibre en català. Anys enrera aconseguia trobar, en aquesta mostra, llibres que ja no es troben. Ara és a l’inrevés, moltes novetats i poca obra endarrerida, i les novetats ja es troben normalment a les llibreries… Hi havia una bona colla d’escriptors, disposats a vendre i a firmar. No entenc massa això de demanar firmes a un escriptor o escriptora, si no és que el conec personalment i em pot posar una dedicatòria personal i intransferible. Els autògrafs -d’escriptors, de cantants, d’artistes o de famosos, en general- i l’afició a col·leccionar-los em sembla una resta de l’ancestral culte a les relíquies. Els escriptors, a l’aparador, em feien una mica d’angúnia, esperant als clients. He sentit comentaris, ‘aquest surt per la tele’, coses així. Suposo que s’ha de fer de tot per vendre, però caldria qüestionar aquesta mena de litúrgia. Hi havia autors més famosos i d’altres que no tant, i això també m’ha recordat el paper que fèiem les noies abans, al ball, esperant que ens vinguessin a treure, hi havia les que tenien èxit i les que no en tenien i patien la indiferència dels balladors. 

En fi, tot plegat, certamen literari, setmana del llibre i novetats editorials, forma part, a la mida modesta del país, del circ mediàtic suposadament intel·lectual. L’Aisha Miró, un personatge també inevitable en actes d’aquesta mena, darrerament, explicava contes als infants. Tot ajuda, que diuen.

[@more@]

Tweet

Vaig veure fa pocs dies, per televisió, la magnífica pel·lícula documental estructurada amb fragments filmats per Madrona Andreu, una dona burgesa afeccionada durant anys i panys a fixar la seva vida i la dels parents i coneguts en imatges. Els comentaris, de vegades una mica irònics, sempre intel·ligents i respectuosos, de la veu en off, insistien en el fet que aquella persona havia volgut fixar els moments feliços: balls, festes, viatges… Al capdavall, és el que fem gairebé tothom. Si muntem un vídeo amb instants de la nostra vida recollits en fotografies o, darrerament, també en filmacions, veurem el mateix: menjars familiars, viatges, infants ben peixats, festes escolars, festes majors, la Palma, Nadal. Ningú o gairebé ningú no filma enterraments ni desgràcies ni familiars en llits d’hospital. Crec que, en certa manera, retratem allò que desitgem mostrar, de nosaltres mateixos.

L’interès per filmar de Madrona Andreu m’ha recordat l’interès per escriure del Baró de Maldà, que va omplir molt paper explicant processons i berenars, i també d’altres coses, encara que no pas amb els mateixos colors. fins el punt que despatxa la mort de la seva muller en un petit paràgraf. Fa poc, vaig llegir en una novel·la -crec que de Bàrbara Kingsolver, però no n’estic segura- com una de les protagonistes és planyia del fet de que quasi sempre es mostrava la gent pobra, de països pobres, patint, quan, evidentment, també feien festes i celebracions i, quan podien, s’ho passaven bé. Per sort, de tant en tant, la televisió, sobretot la 2, ens fa el favor de mostrar-nos aspectes positius de l’anomenat ‘tercer món’, cosa que contribueix a acostar-nos una mica més a les persones que s’ho passen bé o tiren endavant, i, per tant, ens les fa més properes.

Són els periodistes gràfics aquells que ens mostren el dolor, el patiment. De vegades, amb bona intenció, se suposa: donar a conèixer la realitat que ens és amagada. Però de vegades la realitat no se’ns amaga i tampoc no en tenim cap necessitat de contemplar boniques fotografies, de vegades premiades en certàmens internacionals, que ens mostren el dolor aliè. En un concurs recent he vist que  la fotografia guanyadora mostra una dona asiàtica que es plany de la mort d’un familiar, crec que a causa del tsunami. No vaig poder estar-me’n de preguntar-me a mi mateixa si la dona retratada sabia que havia estat objecte de la nostra tafaneria internacional o no. Quina compensació n’havia tret, ella, d’aquell premi? Poques vegades aquestes fotografies premiades mostren moments de joia i festa. Sembla que el dolor sigui més ‘artístic’.

El dolor i el patiment ens provoca més vergonya personal que l’alegria i per això és nostre i només nostre. Caldria anar molt en compte amb això dels retrats i les filmacions. La família de Madrona Andreu va intervenir en l’estructuració de la pel·lícula, segons van explicar, i sempre es va ser respectuós amb els seus desitjos, encara que el marit, ja mort, no havia donat permís per fer públics els seus instants personals. Molta gent retratada o filmada no té aquesta sort, la de intervenir en la posterior difusió de la seva imatge. Ara, que tothom corre amb maquinetes minúscules, la filmació amateur és un veritable perill en les nostres vides, ja no cal ‘posar-s’hi bé’, en qualsevol moment podem ser captats per un màquineta tafanera, ja que la tafaneria és també una característica ben humana. ‘Res humà no em resulta aliè’ deia un personatge de Terenci, crec. La frase ha passat a la història de les cites famoses com a molt ‘humana’, com a mostra de la preocupació pels altres, però el personatge, en realitat, es defensa d’una acusació de tafaneria casolana, a l’obra, si no ho recordo malament.

Hi ha un moment de la fotografia, durant el segle passat,  en el qual es retrataven difunts, a causa, potser, de la necessitat de comptar amb un record de la persona morta, i les fotografies no eren, de bon tros, massa freqüents. Moltes vegades eren infants, morts prematurament,  i força retratistes ambulants s’hi guanyaven la vida, amb aquestes activitats. Ara aìxò ens pot semblar macabre, perquè la nostra visió de la mort s’ha banalitzat i ha perdut volada tràgica. A la novel·la ‘La barraca’ hi ha una escena inoblidable del retrat d’un nen mort i a la pel·lícula ‘Los otros’ també hi surt un ‘àlbum de difunts’.

Més enllà del tema vull incidir en el fet que el nom de Madrona -la protagonista i executora de les filmacions- va ser molt freqüent, durant anys, a Catalunya. Això dels noms va a modes i no m’explico com un nom pot semblar molt bonic i després semblar lleig o inadequat. Però, bé, passa amb tot: amb els vestits, amb els menjars. Així som les persones, variables i incoherents, afortunadament, potser.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

L’altre dia era a casa a la tarda i vaig poder veure una estona el magazine que fan a TV3, presentat per l’Albert Om. En broma -suposo- es parlava dels pobles i les ciutats, sobretot, en aquest darrer cas, de Barcelona. Defensant la vida macrourbana tan sols hi havia el senyor Carles Flavià, la resta -músics, restauradora i altres- defensaven la vida als pobles, atacant la vida barcelonina. El defensor de la vida urbana parlava amb la seva ironia una mica gruixuda, habitual, però em va semblar que els representants de la vida camperola o gairebé s’ho prenien més seriosament. També es van començar a enviar emilis, la immensa majoria, per no dir tots, en contra dels barcelonins. Crec que si hagués estat a l’inrevés, si els disbarats que es van dir sobre la vida dels barcelonins-ines, s’hagués dit sobre la gent de poble, el col·lectiu camperol s’hauria sentit molt ofès, i amb raó. Però els de la gran ciutat vivim amb una mena de complex d’inferioritat que ens fa admetre que ens diguin pixapins i coses pitjors, amb total impunitat.

Quan jo era petita i molt abans, la majoria de gent vivia al camp, i, curiosament, es feia molta broma sobre els pagesos, quan tots o gairebé tots n’érem. Recordo acudits de pagesos que anaven a la ciutat i en feien de tots colors. Un oncle meu, evidentment de poble, n’explicava un de molt llarg, una mena d’historieta on un pagès agafava el tren, es col·locava on deia ‘Equipajes’ perquè llegia ‘Aquí pagès’, no es comprava una camisa a una camiseria perquè llegia ‘Ca Misèria’ i coses així. La figura del ‘paleto’, del pagès d’Arbeca, ignorant i innocent, era habitual a les facècies de les tertúlies diverses. Ara, que gairebé tothom és urbà, encara que visqui en un poble, ja que fa una vida gairebé urbana i baixa a la ciutat cada dos per tres, està ben vist fer mofa ‘dels de Barcelona’. A més ‘la ciutat’ és Barcelona. Segurament que els que surten a embrutar camps, a  córrer amb el quatre per quatre i tot això que se’ns atribueix com a col·lectiu procedeixen també de Manresa, Terrassa, Lleida i molts més llocs, alguns de petits i tot. En fi, que tot plegat es parlar per no callar. Hi havia una senyora, crec que tenia un restaurant pel Maresme, que va arribar a dir disbarats ben grossos sobre els barcelonins, com ara que a una botiga no li havien sabut dir on podia trobar un article que buscava. Jo li recomanaria llegir articles del senyor Espìnàs, que en més d’una ocasió ha parlat de la mena de conjunt de pobles que conformen molts barris de Barcelona i en els quals la vida no és pas tan anònima ni absurda com la pinten els foranis.

Jo, que sóc del Poble-sec barceloní -ja que hi ha altres pobles secs per la geografia catalana i no vull ser centralista, he, he-, assumeixo les meves culpes individuals, però no pas les col·lectives i he dir que també a zones ben rurals he copsat comportaments incívics i vandàlics. Una amiga de poble -de poble molt gran- em deia que a Barcelona a algú li agafa un atac o té un accident i ningú no l’ajuda, cosa que, per experiència, he vist que no és cert, ja que sempre que he presenciat una cosa així pels, suposadament carrers sense ànima de Barna he vist a molta gent disposada a ajudar. Aquesta amiga baixava a Barcelona amb els diners amagats a la sabata, per por dels lladres i per fer una mica de barrila em vaig dedicar a guardar-li les notícies sobre fets delictius que passaven per la seva entranyable ciutat provinciana i que durant una temporada van ser prou significatives.

Quan la guerra hi va haver molts més morts i més venjances, comptades de forma relativa en relació a la població, a les zones rurals que no pas a les grans zones urbanes, segons he llegit. I, a més, em sembla que, actualment, fer aquesta divisió, és una cosa força artificial, ja que tots anem amunt i avall que dóna gust i uns ens aprofitem dels altres sempre que podem. En definitiva, que no em vull defensar de res, tan sols incitar a la reflexió i a pensar seriosament en un tema que, ‘si es broma, puede pasar, pero a tal punto llevada, eso no es broma ni es nada…’.

[@more@]

Tweet

Fa pocs dies la meva filla, que sap força anglès, com tanta gent jove avui, em traduïa les lletres del Bruce Springsteen -no sé si ho he escrit bé-. M’agrada entendre les lletres de les cançons, cosa que fa que ara, com que canten tant en aquesta llengua, no m’assabenti de gaire res. M’agraden també les cançons que expliquen històries. Bé, el cas és que em van semblar molt i molt boniques. La cosa va coincidir amb la lectura d’un llibre de narracions breus, ‘Catedral’, de Raymond Carver i em va sembla que els dos tipus de textos tenien moltes coses en comú, gent solitària, gent incapaç de ser feliç malgrat tenir-ne la voluntat, bevedors, parelles desestructurades unides per alguna cosa estranya, l’Amèrica aquesta que en dien ‘profunda’… Tots els països, crec, tenen aquests paisatges ‘profunds’, on la gent, malgrat la solitud i l’amargor, presenta una mena de dimensió tràgica de la vida i on els sentiments sorgeixen, estranyament despullats d’interferències de tota mena.

Canviant de tema, però no tant com sembla, resulta que em vaig ensopegar amb un magnífic documental al canal 33, fet a casa nostra. Un documental aparentment senzill, però molt elaborat, sobre el Quijote i les raons del seu èxit universal i intemporal. Sortien molts fragments de pelis sobre els personatges, fragments antics i més actuals, Quijote i Sancho cavalcant pels paisatges desolats de la Mancha, trobant personatges molt propers als de Carver, perquè, al capdavall, l’ànima humana és universal i intemporal. En el documental també parlaven dels darrers capítols del llibre, quan el personatge arriba a Barcelona, es troba Rocaguinarda, es convidat amb tots els honors, encara que també riuen força a costa d’ell i, finalment, es derrotat pel cavaller de la Blanca Lluna i opta per retornar a casa seva, on morirà, ja assenyat de forma definitiva.

Vagarejant per la xarxa vaig trobar un text una mica crític amb els catalans, què hi farem. Deia que, sobre el Quixot, sempre s’incideix en allò que diu el personatge ‘Barcelona, archivo de la cortesía…’ i en el fet que la nostra ciutat hi té un paper important, però que no es recorda massa que, en arribar, Quijote i Sancho es van trobant tot de bandolers penjats dels arbres. Assumeixo la crítica, sovint la història, els textos actuals sobre història, fa lectures molt i molt subjectives de la realitat i l’adapta als interessos del moment. Això ho fem a casa nostra, a Castella, a la Xina i a Nova Zelanda… Fins i tot ho fem en recordar fets familiars!

Per cert, don Quijote contempla un cap parlant, enginy que respon de forma ambígua però intel·ligent a les preguntes que li fan i que resulta ser una estafa, ja que una persona amagada es cuida de respondre, cosa que no treu el mèrit a les respostes. Sembla que aquests enginys, destinats a prendre el pèl o els quartos, eren freqüents en aquella època. Em pregunto quants caps parlants veiem ara, per la tele, amb algú amagat al darrere, que li diu el que cal respondre…

[@more@]

Tweet

No fa massa dies, al suplement de cultura del diari ‘La Vanguardia’ parlaven d’un interessantíssim assaig de Mark Lilla, professor, crec que de Pensament Social, a Chicago, on repassava la fascinació que determinats dictadors de tots els signes han exercit damunt d’intel·lectuals de categoria reconeguda. Aquest fet, inqüestionable, i que sovint és força condemnat quan el personatge ha tingut relacions amb règims de color feixista, és tractat sovint amb molt més de compte i covardia quan el règim és d’esquerres. Una de les frases, que l’article en qüestió remarca, fent referència a aquests intel·lectuals ben peixats, és prou gràfica: "Parapetados en sus escritorios, desarrollaron grandes ideas para explicar el sufrimiento de gente a la que nunca miraron".

Fa poc també hi va haver, al diari Avui, una mena de petita polèmica, a l’entorn d’un article de Isabel Clara Simó. La recuperació de la memòria de la Guerra Civil sembla passar avui, tan sols, pel cantó dels vençuts. És lògic que això passi, després de tant d’oblit, però no pas amb ànim de revenja, sinó d’intentar comprendre fins a quin punt tots podem portar un dictador a dins, com remarca Lilla. El que no em sembla adient és incidir sobre el fet que no cal parlar de les víctimes del bàndol franquista. Sí que cal, i tant! Sobretot quan aquestes víctimes no eren directament responsables de fets condemnables. Personalment, em considero  més o menys d’idees esquerranes i progressistes, encara que tot això és prou relatiu, i no m’estranya gens que un règim d’idees nazis faci disbarats de tota mena. El que em dol, de veritat, és que en nom d’un comunisme, d’un anarquisme, d’idees igualitàries que proclamen la llibertat i l’agermanament, es facin els mateixos disbarats. I que intel·lectuals d’aquest caire, com Sartre o Benjamin es deixin arrossegar per aquestes estranyes fascinacions, oblidant el sofriment de gent anònima, que potser no té cap idea clara i que tan sols vol viure en pau. Per això crec que cal donar a conèixer que també hi va haver camps de concentració i tortura i víctimes innocents en el bàndol legal, en el republicà. Altrament, explicarem un conte de bons i dolents, sense matisos, que no farà cap bé, ni tan sols a les víctimes del feixisme. He sentit a gent molt gran comentar que va fer més franquisme l’actuació de determinats escamots de la FAI que no pas les idees de les dretes…

Acabo de llegir ‘El fill de l’acordeonista’, d’Atxaga, molt en la línia d’això que dic, una bona reflexió sobre víctimes i botxins, sobre la memòria i sobre les idees i la necessitat de felicitat personal. Pel meu gust, una mica massa llarg, però molt ben escrit. També, una petita joia, ‘Los disparos del cazador’, de Chirbes, un autor que estic descobrint. Un relat breu sobre els records d’un home que ha triomfat socialment però que sent que no ha aconseguit pràcticament res important i que intenta justificar-se a través de la memòria. I, encara una altra recomanació, Joseph Roth, ‘La tela d’aranya’, terrible història de l’ascensió d’un nazi, enmig d’un món on triomfa la corrupció i on els febles són aixafats sense contemplacions. Fa tremolar pensar que va ser escrit abans de l’èxit del nazisme i abans que l’horror s’acabés d’escampar com una taca d’oli. Avui, a ‘la contra’ de la Vanguardia, he llegit també una entrevista amb  Pepe Beúnza, cosa que m’ha fet molta il·lusió i m’ha retornat als anys de joventut. Molt recomanable. A la pregunta sobre si, malgrat ser no violent, hauria mort a Hitler, Beunza respon que no té sentit matar algú que la mateixa societat ha posat a dalt de tot.

[@more@]

Tweet