He anat a veure una pel·lícula que m’ha agradat molt –i també inquietat-, Crash. Moltes persones, penso que sovint per esnobisme, critiquen el cinema dels Estats Units. Ben segur que se’n fa molt de dolent, o ple de valors dubtosos. Però, també, crec, és la societat que ha comptat amb persones, en el món del cinema, més capaces de reflectir de forma dura i torbadora els seus propis defectes i problemes, de fer una autocrítica força despietada que a Europa potser no ha arribat tan lluny (i penso, sobretot, en les moltes pelis que reflecteixen el sector de les presons, la policia, la societat profunda i ignorant dels seus racons més pregons).
A Crash es mostra la societat multicultural de Los Angeles, un món on cadascú té por de l’altre, on la incomprensió genera ràbia, i on, en el fons, ningú no és el que sembla, perquè les persones tenen tants matisos que l’etiquetatge social esdevé inútil i absurd. Pot semblar un món allunyat de nosaltres, però jo hi he trobat reflectides situacions que he viscut en aquest nostre present ple de diversitat, la por de l’altre, la desconfiança de l’estranger que no t’entén, la derivació de la nostra pròpia frustració en generar víctimes innocents, el pes de la burocràcia, la instrumentalització política dels marginats o les minories, en un món on es fa mal, sovint, sense voler, per ignorància, en el fons, o per manca d’humanitat, o, fins i tot, perquè és té un mal moment vital.
És una història de vides creuades, una història circular, que acaba amb el seu inici i on tot queda lligat i explicat. Un mosaic d’interpretacions impressionants, plenes d’humanitat i contradiccions mostrades amb cura, amb el fil conductor d’un personatge que té una mica més de protagonisme que els altres i que també es trobarà amb contradiccions personals. Tot emmarcat en un paisatge urbà magnífic i desassossegador, amb una música excel·lent. Per comentar i reflexionar.
[@more@]
Júlia, comparteixo amb tu tot el que dius sobre la pel·lícula. D’altra banda, crec que en alguns aspectes abusa una mica massa del sentimentalisme.
Pot haver esnobisme, papanatisme i el que vulguis, però és allò més humà del món tirar llufes al cul del poderós i els E.U.A., amb totes les seves innegables grandeses, té també les seves misèries, i retreure-les crec que no és esnobisme. I un servidor prefereix que un euro es quedi a Europa abans que es converteixi en dòlar perquè jo també li diria a Clinton «It’s economics stupid» com ell va dir a Bush pare. En el fons tot és economia, com l’Estatut
Encara que l’Aznar qualifiqués l’antimericanisme d’infantil, jo crec que avui és més vàlid que quan es va encunyar allò de «Yankee go home» perquè ara al món només manen ells. Els E.U.A. no signa cap tractat internacional i la major part dels seus habitants fins fa poc creia que Irak tenia armes amagades. Diguem que les seves grandeses fan un róssec molt migrat en comparació amb les grandeses. Això Nova York i San Francisco són dues ciutat que m’agradaria visitar sovint a fer-hi un bona estada, però que realment no representen la major part de l’Imperi.