Prohibit prohibir era un dels eslògans del maig del 68, un dels que va tenir més èxit. M?ha vingut al cap meditant sobre la croada antitabac que ens aclapara i que a mi, que mai he fumat, em fa venir ganes de fumar, per una mena d?esperit adolescent de dur la contrària que encara conservo i que, segons m?ha diagnosticat algú, reflecteix manca de maduració.
Em sembla denigrant que els meus companys i companyes viciosos, de la feina, hagin de sortir al carrer a agafar una pulmonia cada vegada que vulguin fer un cigarret o que els pugui denunciar si incompleixen la llei. La croada antitabac ha generat molts fonamentalismes individuals i la santa inquisició sobre el tema m?ha provocat enfrontaments amb persones que creia molt més tolerants.
Una persona jove, de la feina, es va quedar parada, fa poc, quan jo li explicava com, fa anys, en una universitat d?aules atapeïdes, en algunes érem més de cent cinquanta, ben bé un noranta per cent de persones, professorat inclòs, fumaven i fumaven. Si algú hagués gosat protestar segurament l?haurien titllat de fatxa. Molts d?aquells progres acomunistats, que ara manen, s?han tornat puritans. Ben segur que si moro d?alguna cosa relacionada amb el fum nicotínic serà a causa del que ells-elles em van fer respirar en aquelles assemblees interminables i multitudinàries.
Fa poc sortia un divertit article a l?Avui sobre els accidents de trànsit i sobre el fet que quan augmenten és culpa dels conductors i, quan es redueixen, virtut dels polítics ?autonòmics, hispànics, europeus, internacionals- i polítiques que ens tracten com a infants eixelebrats i irresponsables. El puritanisme ens envaeix encara que transformat, i una mostra és aquesta Marató de tevetrès, la nostra, que em recorda massa les campanyes benèfiques de la meva infantesa, fent espectacle del sofriment. Una persona amb qui sovint no estic d?acord, Sostres, en aquest tema hi tocava i molt, que s?hagi de recollir diners d?aquesta manera és patètic.
Aquest país nostre i Espanya per extensió tendeix a anar d?un extrem a l?altre en gairebé tot, com diu Krahe en una cançó país de gritos iracundos. De processons multitudinàries a cremar convents, de missaires ?encara que sigui de missaires pel socialisme- a laics-agnòstics que, això sí, porten els infants als coles religiosos perquè tenen més prestigi social. De reprimits sexuals a orgiàstics pornogràfics que poden, fins i tot, contemplar sexe barroer a la tele de casa amb una gran facilitat, de ser els més natalistes a tenir la natalitat més baixa del continent i part de l?estranger, d’obesos a anorèxics… Tot em sorprèn, encara, diuen que és un senyal d?esperit jove, això de tenir capacitat per sorprendre?s.
Ara bé, si m?asseguren que si no fumo, no em passo en el menjar, em reviso de cap a peus per dins i per fora cada mig any, utilitzo preservatius desinfectats, no bec moscatell ni altres sucs alcohòlics, faig esport, no m?estresso, i unes quantes coses més de les religions laiques actuals, seré immortal i, a més immortal en plena forma, firmo i em sacrifico. Al menys, la religió ens prometia celestials paradisos i felicitats eternes, a canvi de fer bondat, sobretot sexual, que era, aleshores, el que més preocupava els dirigents morals de la societat. De fet, no crec que la medicina convencional aconsegueixi massa, car crec que el dia de Santa Llúcia hi havia més cua a la catedral que no pas la que hi ha hagut a la Barraquer mai dels mais.
Escric tot això escoltant Gloria Lasso, al cel sigui, al cel dels artistes. Una senyora que es va casar pel davant o pel darrere de l?església unes deu vegades, quina enveja. I que molta gent jove no coneix, és clar, tota una època. De Vilafranca a Cuernavaca, passant per París, coses de la vida.
[@more@]
Bon dia, Júlia! Ostres, noia, com l’has clavat! En tot, eh? En l’antitolerància que emergeix davant de situacions com aquesta del tabac, en la Marató de TV3, en el país dels extrems… en tot! Estic escoltant la ràdio, mentre escric i em fumo les primeres cigarretes del dia… M’agrada el programa d’en Xavier Solà dels matins de cap de setmana, però avui és tot marató-marató-marató. Em fa vergonya fins i tot. Ho sento pels malalts afectats, però el camí no és aquest. El camí ha de passar per dotar de més pressupost unes partides i retallar-lo a d’altres, no fotem. I aquesta crida a la nostra consciència és immoral.
Admiro la teva manca de maduració. Un altre eslògan del Maig de 68 era «imaginació al poder» i amb el tema del tabac no hi hagut imaginació, però és que el que fumen tampoc s’han imaginat mai el mal que fan. Jo no he fumat mai i més d’una vegada he hagut de sortir d’un local amb els ulls irritats per culpa del fum i exposar-me a la pulmonia que dius tu, per tant, si ara el pèndol va a la meva banda després de dècades de haver d’aguantar fums… Tanmateix, som en un país que ens encanta la desobediència, per tant, dubto que la truita es giri després de la darrera campanada.
Molt encertada, Júlia. Gairebé, fins al final. Almenys, a mi, així m’ho sembla. Sí, a prohibit prohibir, tot i que en una societat més o menys civilitzada, s’ha d’acceptar l’existència d’alguna que altra prohibició; i per tant, potser caldria dir millor —a mode de matisació— prohibit prohibir pel sol fet de prohibir. També, no només hi estic d’acord, sinó que a més et felicito per la teva conservació de l’esperit adolescent. De la mateixa manera que seria difícil d’entendre la química sense l’existència de substàncies reactives, ho seria fer-ho de l’evolució, si no existissin raonaments contradictoris —que encara que hi hagi qui digui el contrari, els adolescents, també raonen.
(segueix)
I així, donant-te la raó, seguiria paràgraf per paràgraf, fins arribar al penúltim. Aquest, el trobo fins i tot una mica demagògic —i, disculpa’m per endavant la duresa de la paraula. No nego, l’existència de missives —sobre tot de caire publicitari— titllables de miraculoses. El missatge de fons, però, que es pretén donar amb la insistència a millorar els nostres hàbits de conducta vers a aconseguir un millor estat de salut, no ho és en base a cap promesa d’immortalitat, sinó, en ares a millorar la nostra qualitat de vida —i això, no és quelcom que puguem depreciar. Trobo bé, doncs, qualsevol esforç encaminat a prendre consciència de què segons què millor que no; sempre, clar, que no sigui per imposició.
Això que dieu de la «qualitat de vida» hi estic d’acord perquè em recorda allò de «Tu no saps el que et convé, però jo que et conec bé sí que sé el que és bo per a tu i, per tant, has de fer el que jo et dic perquè jo t’estimo». Tanmateix, això no és aplicable al fet públic de fumar. Qui visita el meu blog sap que m’agraden els còctels i si faig malbé el meu fetge, només serà el meu i no el de qui tinc al costat. En el fumar cal aplicar allò de «la llibertat del teu puny acaba en el meu nas» i substituir «puny» per «fum», la resta sobre si prohibir em sona a demagògia a no ser que hàgim de posar la galta/nas per rebre un cop de puny/fum
Estava escrivint un article sota aquest títol i t’has avançat, procuraré cercar un altre títol.
Molt bé el teu comentari. M’identifico totalment