A Caixa Fòrum es fa un cicle de música filmada, dedicat al tango. L’any passat el cicle es va dedicar a Brel i va estar molt bé. Enguany només hi vaig poder anar ahir, a la tercera sessió, però encara en queden tres, a més del concert de cloenda. Les sessions les comenta Roberto Daus, presentador del programa Milongueando, de COMRàdio, com el Bulevar. Els programes radiats es poden baixar també per internet, i escoltar-los quan plagui, encara que crec que els donen els dissabtes, a les onze de la nit.
Ahir es parlava dels inicis de Gardel i es projectaven unes filmacions dels anys trenta, amb deu cançons interpretades per aquest cantant, amb acompanyament o sense, i algunes d’elles, fins i tot, mínimament teatralitzades. Gardel ha estat un personatge immens, havia esdevingut un mite, cosa que la seva tràgica i prematura mort va engrandir encara més. Gardel, com tothom sap, va ser a Barcelona i va desvetllar passions. I amb ell tota la música del seu país, els famosos Irusta, Fugasot i Demare, recordats tant i tant per tota la gent de la generació dels meus pares i avis.
Els tangos tenen, la majoria, unes lletres ben elaborades, sovint escrites per persones que en sabien. Expliquen històries diverses, sovint dramàtiques, melangioses, enyoradisses. Amants que maten la dona que els ha enganyat –un tema que ara ens desplau força- però també amants que s’ofereixen a ajudar quan calgui, quan la dona que els ha abandonat esdevingui pobra i abandonada, també, com aquell mano a mano tan amarg. Parlen del temps que passa i que no tornarà, com tantes cançons i poemes de sempre. Parlen de la mort, sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando, cosa que tots hem pensat, més o menys, davant la pèrdua definitiva d’una persona esitmada.
El tango es manté, s’ha modernitzat i també acull la tradició i els discos de Gardel es continuen editant i escoltant. A mi, des de petita, el tango m’ha semblat lligat als carrers del meu barri, el Poble-sec, a les voreres del Paral·lel. Cap altra indret de la ciutat no m’ha semblat mai tan tanguero com aquells meus carrers dels anys cinquanta i seixanta, les ombres dels seus fanals, els seus personatges diversos, perduts en un instants històric lligat a un fracàs, el de la guerra, el de les il·lusions republicanes, perdudes i enyorades. El port, proper, fumat, misteriós.
He buscat, sense èxit, la lletra sencera d’un tango dedicat al carrer Nou de la Rambla, calle Conde del Asalto, vida errante y milonguera… Pueblo Seco de leyenda… Durant els seixanta o primers setanta Guillermina Motta i Enric Barbat –que se n’ha fet?- van grabar uns quants tangos en català i el dramatisme de les lletres va guanyar en ironia, que és una virtut o característica catalana, segons diuen. La ironia és una defensa amable, de la mateixa manera que l’humor negre, tan present en molta literatura castellana, és una defensa més arrossegada, davant de la vida i de les seves tragèdies.
Un senyor del públic, per cert, va comentar que el seu avi era amic d’un senyor de la Bisbal que havia estat secretari de Gardel, un dels dos o tres que van sobreviure a l’accident d’aviació, encara que amb força cremades i seqüeles. Gardel va tenir, doncs, força relació amb casa nostra. El que puc dir és que de petita en vaig sentir parlar molt, de l’època del tango, lligada a uns anys d’esperança. Encara que el tango va experimentar, durant els quaranta, una molt bona època, també. Recordo un bon cantant de tangos de la meva joventut, Carlos Acuña, em sembla.
A mi m’agraden les cançons que expliquen històries, petites novel·les. M’agrada la cobla andalusa, també, i les cançons catalanes de Vendrell, sovint amb lletres excel·lents de poetes i escriptors de l’època. He sentit explicar que existeixen moltes sarsueles escrites per personatges com Guimerà que, malauradament, no es representen perquè els mateixos músics no en coneixen la música. Crec que pagaria la pena fer un esforç per recuperar aquests materials. La majoria de bons escriptors no han renunciat mai a col·laborar amb la cançó popular. De vegades els cantants no saben o no poden buscar bons lletristes, perquè hi ha cantants que són bons poetes també, com per exemple Sabina, però n’hi ha que no ho són tant o que pateixen crisis d’inspiració temporals i unes bones lletres ajudarien força.
Doncs, res, me’n vaig a posar un disc de Gardel.
[@more@]
Bon Nadal