Comunitats restrictives

Aquests darrers dies he anat molt enfeinada i gairebé no he tingut temps de mirar la premsa, escoltar la ràdio i navegar per la blogosfera que ens acull. Avui, fent un repàs a notícies actuals i endarrerides, m’ensopego amb tres coses molt diferents que m’han fet reflexionar sobre un tema vital important. L’ésser humà, la persona, sent unes necessitats evidents de bastir alguna mena d’arrels, de comptar amb una comunitat que l’aculli, de tot això se n’ha fet molta mitologia: senyals d’identitat, arrels, pertinença… La religió, la pàtria, la llengua, la família, els costums, tot plegat són elements que sovint ens venen donats i que acceptem o no, en una determinada mida. Però, com que ens venen donats, no els hem triat, i l’ésser humà té també el desig i la necessitat de comptar amb una mica de llibertat, de tenir ales, de cultivar la seva individualitat irrepetible. De ser, doncs, diferent.

[@more@]

Passo a comentar els articles que han motivat la meva reflexió. Llegeixo en una entrevista a l’escriptora del llibre en què s’ha basat la darrera pel·lícula d’Ang Lee, una història sobre cowboys gais, unes reflexions sobre el món rural, on aquesta situació, és, encara, difícil. La pel·lícula passa, crec, a l’Amèrica profunda, però tenim una Espanya profunda i una Catalunya profunda i una França profunda, amb una vida més o menys rural a petites i no tan petites comunitats, on, sembla, no hi ha gais ni, gairebé, separacions matrimonials. Conec algun cas de xicots o noies que manifesten que si fossin de Barcelona ho haurien explicat a la família, però allà, al poble…

Un altra notícia que he llegit és la sol·licitud del gran escriptor Mahfouz de què se li concedeixi una mena de permís religiós per publicar un llibre que té censurat des de fa anys, cosa que ha provocat la crítica de sectors liberals egipcis. Mahfouz es troba amb protecció policial a causa d’amenaces de grups integristes, té noranta anys, potser, en el fons, vol ésser també admès o tolerat, abans de morir, a les comunitats que el rebutgen, qui sap.

I, finalment, llegeixo en una entrevista a La Contra, de La Vanguardia, les opinions d’un sociòleg de la moda –cada dia hi ha més experts en tota mena de coses-, sobre el tema. La gent, diu, vol ser original i acaba sent com tothom, com el seu mateix grup, en el qual vol ser inclòs. L’estètica compartida, per molt original que sembli, defineix gregarismes. I, encara més, la mediocritat és el que domina. Els polítics –i jo afegiria que molts altres professionals- que aconsegueixen l’èxit, la popularitat, i la mantenen al llarg del temps, són els mediocres, per regla general. Els genis, els molt intel·ligents, si volen tenir cura de la seva individualitat es veuen abocats a topar amb la comunitat que els ha d’enaltir, més tard o més d’hora. I a la història n’hi ha un munt, de coses així.

Volem ser diferents però la societat ens vol etiquetar. Es pot ser catòlic o no, però cal creure en alguna cosa, pontifiquen, encara que sigui en un no-déu. Es pot ser catalanista o espanyolista però, les dos coses, i ara! Pots ser filoconvergent o filosocialista, però si intentes explicar vicis i virtuts d’ambdues opcions, malament. Es pot ser homosexual o heterosexual, però bisexual, ep, no s’entén. D’esquerres o de dretes, el centre és una entelèquia molt mal vista. Cal una etiqueta que ens doni la possibilitat de ser acollits per algun grupet. Durant la guerra, les persones que van patir més, crec, van ser aquelles que no eren de cap bàndol en concret, i que volien ajudar tothom.

La dicotomia entre l’actitud individual, de cercar la llibertat pagant aquesta actitud amb la solitud, i el gregarisme comunitari que ens acull, ens defensa i ens dona seguretat a canvi d’una certa militància, s’ha expressat sovint en la literatura amb la mitificació de la dicotomia ciutat-poble, encara vigent. Les idees socials de vegades han enaltit una postura o l’altra, encara belluguen els tòpics sobre la solitud de l’home o la dona perduts en la gran ciutat enfront de les comunitats petites, immergides en una natura que, no ho oblidem, no sempre és acollidora. Malauradament, la realitat és dura, i, sovint, quan hi ha una guerra o una situació dramàtica, el món rural és mostra de vegades més cruel, les passions més disbauxades i les possibilitats de fer mutis i amagar-nos en un racó, molt més petites. La vida, doncs, a nivell individual o comunitari, sempre serà difícil.

Tweet