Cuplets, tangos i oblits

 

 Dimarts passat, a la Biblioteca del meu barri, la xerrada de CERHISEC d’aquest mes va estar dedicada a Rossend Llurba.  Llurba va ser un lletrista de cuplets i tangos important, ara poc conegut, com tants d’altres. També va fer de representant d’artistes i va promoure revistes i cançoners, com ara El Tango de moda, que va arribar a ser molt popular. Després de la guerra encara va estrenar obres com la sarsuela Costa Brava i va treballar d’acomodador de cinema, feina que li va permetre veure moltes pel·lícules i gaudir d’una certa seguretat. Originari del Vilosell, poble on va restar sempre vinculat, va viure al carrer d’en Rosal de Barcelona (ara carrer del Roser) on encara hi roman una filla seva, que va assistir amb més família, molt emocionada, a la xerrada. La família Llurba és, doncs, centenària al barri, de fet.


 La reivindicació de Llurba i la recuperació de la seva biografia s’han pogut fer gràcies a la tasca de Pere Sagristà, director de teatre. Durant la xerrada, Pere Sagristà ens va fer una acurada ressenya biogràfica de Llurba i es va passar un vídeo amb fotografies diverses i músiques de fons de les cançons d’aquest lletrista. Per acabar, vam tenir la sort de poder escoltar en viu diferents peces, tangos i cuplets, per part de tres cantants magnífics, dues noies i un noi. Tot plegat només va ser un tast de l’espectacle Del cuplet al tango, que ja s’ha representat en altres ocasions i que arribarà al Centre Cívic del Poble-sec pel febrer de 2007. Al llarg del temps cantants com Guillermina Motta o Núria Feliu han recuperat algunes d’aquestes cançons. Ningú no es pot imaginar ara la gran popularitat dels cantants d’aquest gènere, abans de la guerra. Llurba va escriure lletres en castellà i en català i té el gran mèrit d’haver escrit la lletra del primer cuplet en català, així com de dos tangos que parlen de Barcelona, Calle Conde del Asalto i Barrio Chino, que vam poder escoltar durant aquesta vetllada tan interessant.  Llurba, en un escrit que va llegir Sagristà, reivindicava el català per a aquests gèneres més frívols, creia que l’ús de la llengua catalana milloraria fins i tot el tarannà seriós dels catalans, més aparent que no pas real. De fet, el català va iniciar la seva vida cupletera i sarsuelera a través de paròdies de cançons castellanes, la paròdia ha estat sovint un gènere conreat en català per fer broma sobre èxits teatrals o musicals en castellà. Em ve a la memòria ara una versió hilarant del Tenorio, Don Cuan Tenorio, dels temps, llunyans, en els quals la jota castellana se’ns resistia molt, per manca de pràctica, i hi havia molts kefes, dons Cosés i dons Cuans.


 

Cantants d’èxit com Alonso, Meller, van cantar les lletres de Llurba. Un tango amb molt d’èxit, que es va traduir al francès, va ser Besos Fríos, que també vam poder escoltar en aquesta ocasió.  Meller va ser la més internacional de les cupletistes, va arribar a Hollywood, la van pintar artistes com Sorolla i va tenir amors sonats. Era aragonesa, però va iniciar la seva vida artística a Barcelona, va viure també al Poble-sec i va morir a prop del Paral·lel, després d’una carrera cosmopolita i accidentada, deixant el record tèrbol d’un caràcter molt difícil i d’un glamour elegant i internacional. Potser cal tenir el caràcter una mica especial, per a esdevenir una diva de veritat. Jo recordo encara les seves fotografies, de gran, quan amb l’èxit de El último cuplé de Sara Montiel hi va haver una revifalla del gènere. Deien que estava arruïnada, però hi ha qui opina que no era cert. Badenes, autor malauradament desaparegut fa poc, la va conèixer i en parla als seus llibres, és una font que em sembla molt fiable. A la meva escala hi havia viscut una antiga artista, que l'havia conegut també i corroborava això del mal caràcter. L'artista de la meva escala havia estat ballarina d'una certa anomenada, encara que a la vellesa havia de cosir mocadors a màquina. Tenia un quadre pintat per Romero de Torres, que deu haver acabat en alguna col·lecció particular, encarregat per un amant d'ella i molts records singulars de la seva vida, que es va anar venent al llarg del temps, per necessitat. A mi em semblava una història fascinant, la seva, amb punts sòrdids i tèrbols, com cal a tota artista de veritat. Sempre em recordava que una filla seva, que hauria tingut l'edat de la meva mare, havia mort en néixer. En guardava una fotografia, d'aquestes que es feien als infants difunts, una albadeta plena de randes, esvaïda en el temps i el que no va arribar a ser, que a mi, de petita, m'inquietava força.


Els tangos parlen d’amors malaurats, dones perdudes i vides amargues. A Barrio Chino un home vol redimir una jove pecadora però el xulo l’assassina. Els cuplets tenen diferents tipus d’històries, n’hi ha de tristos I nostàlgics. Un de molt èxit de Llurba, Pasqua Florida, parla del temps que passa, és una història d’amor en tres temps, l’inici, la plenitud i la pèrdua de l’estimat, que cantava caramelles a l’aimada recordant-li que calia gaudir del present. Una persona del públic va recordar un cuplet que havia escoltat a la seva mare, no sabia de qui era, sobre una noia que veia com el seu estimat es casava amb una altra a l’església de Betlem. L’altre vessant del cuplet és la picaresca, buscar puces, aturar el promès que intenta propassar-se, paraules amb doble intenció, sempre amb una certa finor, que exclou la barroeria més directa.  Els cuplets i els tangos, com la cobla andalusa, expliquen històries, són, de fet, novel·letes curtes. No m’estranya que el tango triomfés al Paral·lel, la zona d’aquesta avinguda, a l’època, seguida de l’antic Barri Xino, era ben bé de tango, poques músiques li escaurien més. Una vetllada, doncs, molt agradable. Ja incidiré en el blog en el tema de l’espectacle que menciono, per si algú hi té interès. I una gran tasca la de Pere Sagristà, recuperant, de forma eficient, no pas nostàlgica, sinó gairebé científica, tot aquest material.


[@more@]



Quant a jcosta

Sóc mestra i escriptora. M\’agrada llegir, escriure i, sobretot, xerrar força amb amics i amigues.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: Cuplets, tangos i oblits

  1. vedette diu:

    Així m’agrada, que reividiquin autors de qualitat, lletristes de cançons, i no tanta vanitat literària pel món, m’hauré de posar en contacte amb aquest senyor director, a veure si contracta una servidora per fer algun numeret, del senyor Llurba era aquell del Barça també, crec, si no vaig errada, del futboool sóc entusiasta, jo no em perdooo cap partit, i de tooots el Barcelona, és el meuuuu club preferit… La senyora Motta el va posar al dia, canviant noms de futbolistes, ho podrien fer ara, també.

  2. molinera diu:

    Bon blog, una reivindicació que cal fer.

    No ve a tomb, però volia remarcar la concessió del premi Cervantes a Gamoneda, que fa poc vas mencionar, crec que per Tots Sants, i de qui vas posar un poema.

    http://www.elpais.com/articulo/cultura/Cervantes/reconoce/poesia/sufrimiento/gozo/Gamoneda/elpepucul/20061130elpepucul_3/Tes

  3. Albert diu:

    Goso a dir que la cançó és, junt amb la cuina, el màxim exponent de la cultura popular i la prova és que teatre, ball, etc. no es pot fer cada dia, però les dones, especialment, s’han passat dècades cuinant i cantant i pels celoberts se les sentia cantar al mateix temps que arribava la flaire del guisat.
    I el cuplet, com el tango i el bolero, es presten a ser cantats fàcilment.
    Ma mare m’havia explicat moltes vegades de l’ambient del Paral.lel d’abans de la guerra, un ambient que si no hagués mort l’atractiu de Barcelona seria encara superior perquè no tindria res a envejar al Westend o a Broadway.
    De tota manera no tot es feia al Paral.lel. Com suposo sabeu Hipólito Lázaro va ser descobert quan cantava en un bar de carreters del Clot, jo ja no el vaig veure, però si els carreters, cagoemdéu.

  4. jaka diu:

    Bona tarda !!!
    Quin article mes bonic i documentat Júlia, m’has fet reviure un munt de coses, be, de fet jo encara en canto de tangos i pel celobert em deuen sentir, les lletres m’entusiasmen son veritables poemes, les històries que expliquen i com les expliquen les trobo fantàstiques però reals. Tinc un munt de partitures antigues de la meva Mare, on hi surten fotos del Carlitos Gardel ect. abans les noies tocaven el piano i cantaven les cançons de moda. En fi com dic jo el tango m’arravata. 🙂
    En quan als cuplets… mira, la meva avia Virginia em va regalar una guitarra (que encara la tinc) amb la condició de que li cantes els cuplets , “El relicario”, “Nena” ect. i ja em tens allí algunes tardes fent-li l’actuació, va ser molt divertit.
    M’ho he passat molt be llegint-te!!!

  5. Fa uns anys, Patricia Gabancho va publicar un llibre molt esclaridor sobre Barcelona com a tercera capital del tango (amb Buenos Aires i París). El tango va ser la música pop dels nostres pares; no només Gardel sinó el trío Irusta, Fugazot i DeMare. Agustín Irusta encara actuava en directe a Radio Barcelona, els anys 50. El vigor del tango com a música popular no és casual: sorgit en el gresol d’una immigració recent a una ciutat sense llei i amb una llengua i una cultura al darrera, el lunfardo, que abans i ara verteix una creativitat fulgurant sobre el llenguatge. Algú s’atreveix a parlar lunfardo en català i per tant, parlar al vesre (al revés): nen, t’has tallat el bellca (el cabell) o posa’m un feca (un café). La correcció política també ens perseguiria, perquè a la dona se li diu mina perquè de la mina se saca la plata. Seria molt de la banana però algun boles tristes s’estrilaria.

    Per cert, vedette, les estrategies de l’espectacle comercial que utilitza ara la cultura pop les varen inventar Franz Listz i el seu manager, en les gires europees del pianista. Fou el primer músic del.liberadament melenut, que s’anunciava amb posters espectaculars i que “escalfava” les setmanes prèvies a les actuacions amb comunicats de premsa i accions publicitàries igualetes que les dels megagrups rock d’avui. No passa res, Josep Maria de Sagarra escrivia cròniques esportives.

Els comentaris estan tancats.