Cinema francès, músiques nostàlgiques i secrets de família

Per diferents circumstàncies, la publicació d'aquest text s'ha ajornat al dilluns al vespre, per això les referències al matí del diumenge són una mica surrealistes…


Fa alguns dies comentava la manca de cançó francesa o italiana que es pot escoltar, actualmente, per la ràdio. Suposo que la maduresa -tirant a vellesa- escampa sobre el nostre tarannà una pàtina de comprensió absoluta i de tolerància estètica, que transforma les músiques de la nostra joventut, àdhuc les més populars i fluixetes, en una pluja de sentiments melangiosos. Escric això mentre escolto, per una ràdio que m’he ensopegat durant aquest matí de diumenge, Ràdio Kanal Barcelona, un programa que fins a la una del  migdia programa músiques de la teva vida’, o sigui músiques dels anys quaranta, cinquanta, seixanta, i una mica més i tot. Amb el canvi forçat dels Viatgers de la Gran Anaconda, a les sis de la matinada, malgrat les protestes del públic, i amb la repetició de fòrmules conegudes d’altres emissores, crec que en un matí de diumenge, un dia ja prou destinat a enyoraments i silencis, aquesta és una opció interessant per estimular el romanticisme més tronat, al qual, en ocasions, em lligo com les flames a la fosca, que deia el poeta.


Ahir em vaig mirar una pel·lícula francesa que m’havia gravat amb anterioritat: La fleur du mal, de Chabrol, no massa antiga. No solament costa escoltar cançó francesa, el cinema francès, italià, fins i tot segons quin cinema hispànic, desapareix aviat dels cinemes, foragitat pel vent de les novetats que no tan sols s’emporta els llibres, sinó qualsevol producció artística que faci nosa a una altra que acaba d’aterrar. Chabrol m’agrada, amb reserves. El trobo una mica fred, però això potser és una virtut. La fleur du mal aplega grans actors i actrius, entre els quals  Suzanne Flonn, una velleta misteriosa a la peli, una gran actriu francesa en la realitat, que havia estat secretària d’Edit Piaf i de la qual m’assabento, per aquest mitjà immens que és internet, que fa poc que ha mort, en plena activitat professional, encara.


Natalie Baye, de la meva edat, aguanta el pas del temps amb aquesta elegància esvelta i distant de les actrius franceses i té un paper important a la pel·lícula que comento. França ha donat grans actrius, com ara Danielle Darrieux, que molta gent jove desconeix i que encara és feliçment viva, tota una època de cinema francès amb incursions internacionals. Fa uns dies va morir Philippe Noiret, un altre gran actor francès, més conegut en la seva maduresa que en la seva joventut, com passa a molts actors de físic singular. A La flor del mal hi surt també Benoît Maginel, un d’aquests joves interessants, inquietants, ex company de Juliette Binoche en la vida sentimental. De Chabrol em va agradar molt una pel·lícula que també va passar per casa nostra amb certa discreció, Au coeur du mensonge, una història provinciana, en una Bretanya de boires i passions provincianes.


  

Chabrol té una obra extensíssima, un fill actor, que també surt a La flor del mal, Thomas, i un altre de músic, crec. Va estar casat amb una immensa, Stephanie Audran. Aquestes tafaneries ajuden a recordar i a reconèixer. A casa nostra som, o, més aviat, volem semblar, poc tafaners, ventilar les passions i defectes dels personatges catalans encara es fa amb moltes reserves, i quan surt alguna biografia una mica sincera sempre es desvetllen protestes dels guardians de les essències. Jo crec que les clapes fosques a les biografies fan que les persones s’humanitzin i no pas a l’inrevés. El fet és que això passa amb actors, polítics, herois nacionals i cantants de la nova cançó.


He pensar en tot això en entrar al blog de la Jaka i veure una fotografia d’una ruta Puig i Ferreter, autor rebutjat durant temps per la cultureta, per un afer de corruptela econòmica, amb fons republicans destinats a comprar armes per a la Guerra Civil, que encara no he vist ben explicat enlloc. Aquestes misèries de l’exili i de la guerra es toquen de puntentes, com els passats filofeixistes d’autors catalans, com Foix, Vilallonga i fins i tot Pla, o com l’ambigüitat de Tarradelles, políticament parlant. Per no entrar en els afers sexuals, misteriosos i ingènuament arranjats al llarg del temps, de les nostres personalitats més pures. De fet, fins i tot en la pròpia família es guarneix el passat, o se silencia. La burgesia chabrolenca, provinciana,  té sempre un munt d'esquelets als armaris, com gairebé totes les famílies honorables. Els secrets familiars, descoberts de forma inoportuna, han donat tema i en donaran a a molta producció novel·lística i cinematogràfica, sempre poseeixen aquell punt de misteri excitant. El secret i la discreció portats a límits exagerats de respecte comporten perillosos boca-orella, no sempre exactes: aquí vivia una fulana de X,  a XX li agradaven les criatures, XXX es va patejar els diners del govern, XXXX va ser falangista… Res és com sembla, ni els més grans mites resisteixen una biografia acurada i honesta però insistim en bastir mites a la mida de les nostres necessitats anímiques. I com sempre, i no sé com m'ho faig, ja me n'he anat d'unes coses a les altres.


[@more@]



Quant a jcosta

Sóc mestra i escriptora. M\’agrada llegir, escriure i, sobretot, xerrar força amb amics i amigues.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: Cinema francès, músiques nostàlgiques i secrets de família

  1. Albert diu:

    La majoria de les pel.lícules que em dic de gravar, quan arriba el moment se’m passa i això em va passar amb Fleur du mal. A canvi, estic veient totes, prèviament gravades, del cicle de Roberto Rosselini que passen a la nit del diumenge, val la pena.

  2. jaka diu:

    Bon dia Júlia !!!
    A mi m’encanta el cinema francès, te un segell molt personal i els temes quasi sempre molt íntims que exposa trobo que son difícils de dur a la pantalla i en canvi els hi surt molt be.
    En quan a les biografies… crec que la de “Puig i Ferrater” donaria per molt començant per tots els avatars del seu naixement.

  3. Arare_ diu:

    Acabo de poder accedir al teu blog, ara mateix! Però ara mateix no tinc ni temps de llegir-me el post, així que vaig a fer el que he de fer i després torno, ok?

  4. Deric diu:

    Costa molt trobar cinema francès fins i tot a l’Fnac i la música també, és una gran desconeguda, sort en tinc de l’emule per trobar coses.

Els comentaris estan tancats.