Txekhov, fora de context

Continuaré parlant de Txekhov, ja que en el darrer post em van quedar moltes coses al tinter, i li dedicaré la festa del dia de la Constitució.


 

L’he recordat amb certa d'emoció, en llegir la breu biografia de Ginzburg que mencionava, perquè l’escriptor resulta, encara, un home fascinant, atractiu, que ens contempla des de la nit dels temps, des de les seves fotografies i retrats, darrere de les seves ulleres, encara amb l’incòmode cordonet, abans no es generalitzés l’ús d’aquest estri amb les barnilles o tiges que es recolzen a les orelles. En algunes fotografies em recorda una mica Edward Norton, a qui he vist darrerament fent de mag, d’il·lusionista inquietant, en una pel·lícula que té, per a mi, un excés de metratge, si és que encara es mesuren en metres, les llargades dels films.

 


 

De jove em semblava tot un senyor gran, quan el veia retratat, el mateix que em passava amb, per exemple, Joan Maragall. Els homes i dones del segle XIX somreien poc, a les fotografies. L’edat adulta arribava aviat i calia ser seriós. Ara, que ja he sobrepassat els seus anys de vida, em semblen uns noiets disfressats de patriarques, gairebé, que juguen a semblar responsables. Tot és relatiu.  Txekhov va estudiar medicina i va exercir aquesta professió, de vegades cobrant poc o no cobrant, es retrata una mica en aquest metge solter i somniador de l'Oncle Vania.  Va ser un solter convençut, que va jugar una mica amb les dones que el voltaven, que no creia en el matrimoni o que li veia molts inconvenients, potser per la pròpia experiència infantil amb els seus pares, una dona feble i un home violent i difícil, que l’estovava quan era petit. Va tenir una relació estranya amb Maria, la germana, que va morir soltera molt i molt vella, l’any 1959. De fet, ell va ser el pal de paller de la família paterna durant molt de temps. Finalment es va casar, ja malalt, potser perquè temia perdre Olga Kniepper, una actriu excel·lent. Va ser un matrimoni breu, estrany, gairebé secret, que es va comunicar més aviat per carta que en directe, ja que ella continuava amb les seves gires teatrals. Malgrat tot, la va tenir a prop en el moment de la mort. Kniepper va viure també molts anys, fins el 1953, crec. Txekhov es va estalviar la revolució, la guerra, arrossegat per la tuberculosi, el mal del segle XIX i bona part del XX, que es va estendre per Europa a partir de les guerres napoleòniques, devastadores, i que es va endur molt joves a gran nombre d’intel·lectuals i artistes de tot arreu durant anys i anys i, evidentment, a molt jovent de classes més desafavorides encara. No sé com, després de tants desastres, encara ens vam refer, els animals humans d’Europa.

 


 

Txekhov resulta proper perquè els seus personatges teatrals són mediocres, infeliços, tenen un alè de bondat inútil que no els acaba d’alliberar dels seus problemes quotidians. Són humans. En els contes, Txekhov és més inquietant, més gris, més desesperançat. S’adona de la mediocritat, de la mesquinesa, de la pobresa i de la misèria, sense solució, que esquitxen la seva societat, i no hi veu cap sortida. En aquest sentit, és ben diferent, per exemple, de Dickens, que s’atreveix a proposar finals feliços i tot, a partir, més que res, de l’esforç individual i de l’amistat. Txekhov, a més, té una producció literària limitada, que fa que el puguem abastar en la seva totalitat en un temps humà, també.


 

El seu teatre s’ha continuat representant amb èxit, perquè té un color intemporal, retratat en les seves mateixes acotacions, molt precises. Aquestes acotacions, en el context actual, en el qual l’escenografia realista sembla ser un pecat mortal, han estat un problema. En el darrer muntatge en català de l’Oncle Vània, les acotacions es llegien, com si formessin part del text. Sobre el tema hi ha un article excel·lent de Marcos Ordóñez, al darrer número de la revista Benzina, criticant l’excés d’abstracció escenogràfica dels nostres temps, on tota escenografia realista és bandejada de bell antuvi de qualsevol projecte teatral, sense cap més motiu que les aspiracions de suposada creativitat de l'artista que decora l'espai. Aquesta revista és molt bona, però no m’agrada massa la tapa, amb aquests primers plans dels escriptors i escriptores, tan contundents. Sergi Pàmies amb la llimona a la boca fa una mica d’angúnia, la veritat. Crec que amb tapes més subtils guanyaria audiència.


 

De Txekhov, com d’altres molts autors, es troben força frases per tot arreu. Això de les frases fora de context és un problema. Fa alguns posts, Saragatona en mencionava una de Rusiñol, aquella tan coneguda de que qui busca la veritat està castigat a trobar-la, més o menys. Els reculls de frases de vegades ometen fins i tot l’autor, generalment ometen el context, cosa que fa que les frases es puguin utilitzar per a finalitats contradictòries. Els autors, si no són molt coneguts, veuen també canviat el seu nom. Aquesta de Rusiñol, en reculls hispanoamericans, es troba firmada per Ruiseñor, Rusiñeol i altres variants, que crec que farien les delícies de don Santiago si fos viu. Situar la frase en el context sovint sorprèn i molt, perquè la cosa canvia del tot. Els calendaris de taula acostumen a portar frases d’aquestes i també hi ha molts reculls temàtics, sobre l’amor, la veritat, l’amistat, les dones i tota mena de temes, concrets i abstractes. Fa anys era habitual trobar-ne moltes de  Chesterton, que jo no sabia qui era, aleshores, i que encara em sona a frase de calendari, quan, de fet, és un gran escriptor, i també de Wilde, com ara: Tots estem enfonsats en el fang però n'hi ha alguns que miren cap a les estrelles. Aquesta frase la diu un personatge de l'obra El ventall de lady Windermere, crec, fa poc van fer-ne una versió en cinema molt reeixida i la vaig recuperar en el seu context i em va fer il·lusió reconèixer-la.


De jove, jo tenia frases d’aquestes, que em passaven els amics, copiades als quaderns d’estudi. Ara alguna d’elles em fa riure, fins i tot, per la seva ingenuïtat, com ara allò de que estimar-se no és mirar-se l’un a l’altre sinó mirar tots dos en la mateixa direcció. Us sona? I allò de que amar es no tener que decir nunca lo siento? Una frase molt tergiversada és la d’Unamuno, venceréis pero no convenceréis, que fins i tot els hereus de l'escriptor van haver de reivindicar perquè la feia servir la dreta més dretana en un context ben desorientat. Si jo ara utilitzés la de Terenci, res humà no m’és aliè, en un context de tafaneria com ho fa l’autor, més d’un em miraria de cua d’ull o s’ho prendria amb ironia, que és com ha de ser, és clar.


 

Els polítics de vegades citen molt malament les frases, de forma poc literal i fora de context, i també els suposats intel·lectuals d’avui, que no han llegit tant com els d’abans, perquè tenen molta feina anant a la tele i a les tertúlies de la ràdio i escrivint columnetes als suplements dels diaris. S’ha de viure. De vegades els escriptors critiquen el context social, que els constreny o els censura, volen llibertat, temps, estabilitat econòmica. Però molts dels millors escriptors i artistes antics no van tenir massa llibertat, ni temps, ni diners. A Txekhov, com a tants d’altres, per publicar-li contes i poder cobrar-los li exigien no ficar-se amb el govern, que no hi hagués massa sang,  i altres limitacions temàitques. De vegades, en un context amb aquests murs, sorgeixen textos molt més enginyosos i madurats que en la llibertat absoluta, recordo haver sentit a Buero, en una de les seves darreres entrevistes, parlant d'això.


 

També m’admira la capacitat productiva dels pintors, músics i escriptors antics, amb males ulleres, mala il·luminació, massa fred, poca tinta i poc paper i molts més inconvenients, comparada amb la d’ara, on un llibre massa llarg és un problema editorial i on els escriptors nostrats marceixen aviat la seva empenta inicial i sobreviuen en el món de la gran literatura amb llibrets breus i novel·les de poca volada. En el cas dels músics, em va admirar saber que molts d’ells no tenien ni tan sols instrument a casa. Molts d'aquests grans personatges, com Txekhov, van tenir una altra professió, que van exercir també seriosament. Ens hem tornat ganduls? No tot és blanc o negre, és clar. Més aviat és gris, del gris dels personatges txekhovians, vaja. Herois del fracàs, de les necessitats vitals, de la supervivència. Com tots i totes, ves.

 


 

Aquests dies, escoltant Chávez, em va venir al cap una altra frase que crec que és de Txekhov, també, el gos només té fe en la carn. Aquesta frase explica l’èxit de proclames polítiques o religioses del passat (i del present) que, a la llarga, no semblen bones ni prudents, però que de moment solucionen la desesperació dels més desafavorits amb coses concretes i palpables. De fet, la carn ens mou a tots, més o menys, i la resta és cultura i parafernàlia. I llegint tantes coses sobre l’escola, una altra del mateix autor, els homes intel·ligents volen aprendre; els altres, ensenyar. Cito de memòria, així que també puc haver comès algun error en les transcripcions. És clar que molts pedagogs moderns em dirien que quan s’ensenya, s’aprèn i coses així, poc demostrables, de fet. En tot cas, el que s'aprèn no és gramàtica ni matemàtiques -encara que de vegades calgui fer un repàs aprofundit dels coneixements propis-, s'aprèn, potser, humanisme, paciència i altres abstraccions que no van lligades, tan sols, a la professió docent.


[@more@]



Quant a jcosta

Sóc mestra i escriptora. M\'agrada llegir, escriure i, sobretot, xerrar força amb amics i amigues.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.