Sobre llibres, salons, escoles i tardors

Mentre es consolida el nou govern català i el mes de novembre continua sense admetre que ja hauria de fer més fred, intento fer un volt pels blogs habituals i per altres a l’atzar, en aquest matí de dissabte durant el qual disposo d'una estona per tafanejar per la xarxa.


 

Es parla molt, massa, del Saló del Llibre. Del fet que en una llista de blogs recomanats no n’hi ha en català. La cosa genera protestes, surt a diferents blogs de culte la qüestió, jo mateixa envio una protesta, també m’agrada fer país, ves, arriba la brama a Vilaweb i el fet és que la cosa s’arranja i n’hi posen uns quants, entre els quals un dels meus preferits i visitats, Saragatona. No sé qui ni com ha fet la tria, que no seria exactament la meva, però les llistes sempre tenen servituds.


De blogs, sembla, n’hi ha uns quants de culte, molt valorats intel·lectualment per les capelletes. Tots ens anem fent la nostra capelleta bloguera, en el fons. Hi ha qui fa visites i qui es deixa visitar i comentar, sense mirar-se res més que el melic, hi ha de tot. Al Saló del Llibre hi he anat dos dies, una tarda, amb mestres dels projectes Puntedu, a escoltar una taula rodona fluixeta, sobre llibres i escola. El so és dolentíssim, perquè hi ha diferents actes i d’unes sales a les altres, a través d’aquells pannells precaris, la contaminació acústica és exagerada. Cadascú diu la seva, els que menys diem són els mestres, de fet hi ha la presentació de dues experiències, una de primària i una altra de secundària. Les experiències educatives, explicades, sempre són més boniques que en la realitat, parlo ‘per experiència’. La taula rodona i una de les experiències incideixen en un tòpic, això de que el jovent no llegeix. Jo no sé com encara llegeix –llibres- després d’haver-los obligat acadèmicament a empassar-se els recomanats. He vist ‘recomanats’ escrits per amics del profe o per ell mateix. Les editorials s’han inventat això del llibre personalitzat, on surten els noms que es posen a l’ordinador i molts centres educatius tenen compromisos amb diferents editorials. Coses de la vida, tots som humans i humanes. Les antologies, que t’introduïen en els clàssics a petites dosis, s’han esvaït del panorama general. Les lectures que introdueixen els temes de llengua –parlo per primària- són també, sovint, molt fluixetes i no sé a quins interessos i gustos responen. A la taula rodona també es parla d’una llista per a primària, de llibres de tota mena, feta per experts bibliotecaris. A mi, això de les llistes dels experts em fa més por que una pedregada, però hi ha moltes persones que volen que tot els sigui donat des d’algun indret elevat de la cultureta, o sigui, que deu ser una necessitat educativa, aquesta. 


Hi torno dijous pel matí, amb el cicle superior de l’escola. Ens fan fer un ‘taller’ –de tot en diuen taller, ara- d’auques. Ens donen un full amb quatre rodolins mal fets, de mètrica infumable, sobre ‘El Zoo d’en Pitus’ i els nens i nenes han de fer dibuixos i pintar-los amb uns llapis de colors dolents, amb puntes que es trenquen a cada moment, una activitat que han fet milions de vegades a l’escola, amb més temps i mitjans. Es porten bé. Després anem a una sala enorme, i un noi ens explica un conte, ‘En Joan de l’Os’. El soroll que ve de la sala del costat és insuportable. Penso que els alumnes aguanten molt, pobrets. El conte se’ns ofereix en la seva versió original, potser ha de ser així, però una mestra em comenta que no li sembla adient, de fet a la història hi ha violacions, abusos, assassinat del pare per part del fill, és un conte plenament antropològic, relació de la bella i la bèstia, fixació edípica, venjances. Els contes populars no tenen perquè ser i de fet no ho són, políticament correctes. Però, és el més adient, aquest, per a una activitat com aquesta? Una nena molt intel·ligent, que es pren el conte amb humor, quan en Joan de l’Ós es carrega son pare i es fa un abric amb la pell, em comenta, rient: ‘mira, papa, un record teu, he, he’. Bé, així m’agrada, ironia, no cal mirar el programa de la Julia Otero per trobar infants intel·ligents i espavilats. Després passem a una sala més gran encara. Una pila d’escoles assisteixen, amb nosaltres, a una representació sobre el Zoo d’en Pitus. Quatre actors entusiastes ens ofereixen una història entranyable, un vell llibreter amb rastes ha de vendre la llibreria, no ven llibres, està arruïnat, i un personatge sinistre hi vol posar una sala de videojocs. Dos nois de cinquè, quan senten això dels videojocs, aplaudeixen, cosa que vol dir que no han captat el missatge sobre la maldat de la reconversió. Els nens amics del llibreter, solidaris i generosos, que només llegien còmics, llegeixen el Zoo d’en Pitus i s’afeccionen a la lectura i la llibreria reeixirà. La versió és distreta, d’aquest tipus de teatre una mica –o molt- pobre que s’ofereix als infants habitualment, però els actors fan que els nois i noies s’ho passin bé, participin. Un èxit. El que no he entès mai és l’èxit d’aquesta història, la d’en Pitus, carrinclona i poc original. Però sembla que agrada a una certa edat, encara. A mi, de Sorribas, em va agradar molt més –i la trobo molt més actualLa cinquena gràcia de Collpelat, per exemple. Misteris dels èxits editorials, ves. També li va passar a Pedrolo amb el Mecanoscrit, del qual, ens diuen, aviat faran també l’aniversari, cosa que sempre serveix per fer activitats escolars i reedicions. Marxem de pressa perquè és tard, ja. No hi ha un lloc adient per remenar llibres amb tranquil·litat, com a la Setmana del Llibre en català, per exemple, o sigui, que de llibres pràcticament no n'han pogut mirar ni tocar, els alumnes. Tants llibres com es llencen i no ens en donen cap. No ens han donat res, comenta un nen, amb recança. Perquè al grup de sisè que han fet un taller sobre com es fa un diari els han donat la vanguardia del dia i una bossa… Em fa gràcia això de dir-ne taller de tot, avui. Estem en un món d’aparences. 


 

Llegeixo en alguns blogs valoracions diverses sobre aquest Saló. Ja sabem, però, que el món del llibre és un món de negoci, com qualsevol altre, on les novetats són el que predomina. Sabem que es llencen milers de llibres, que les llibreries no donen l’abast a posar i treure, que llibreters i bibliotecaris es creuen –alguns- amb el dret i el deure –discutible- d’aconsellar els lectors i consumidors. Però, algun llibreter gosarà aconsellar que no li comprin un llibre d’èxit, que pot fer-li augmentar el calaix, encara que íntimament sàpiga o cregui que és un rotllo? Les biblioteques, com seleccionen els volums que els arriben? Com és que hi ha autors dels quals en trobes molts als prestatges de la biblio, i d’altres gairebé invisibles? Per on s’han perdut, els clàssics? Llegir, és avui un valor? Però, s’han de llegir llibres, necessàriament? 


M’hauria agradat tornar el dia 24, per conèixer Deric i que em firmés el seu llibre, ja que no vaig poder anar a Girona, però la situació familiar no m'ho permet i em sap greu. La seva editorial, una de petita, d’aquestes que em mereixen molt de respecte i admiració, és en un raconet, al costat gairebé de Meteora on veig que han penjat un pòster de La pols dels carrers, cosa que aferma la meva autoestima. Malgrat l’orgull davant de la presència, encara, en algun lloc, d’un volum de creació pròpia, crec que cal desmitificar el llibre, si no és que ja està desmitificat del tot. És un objecte de consum, com tot al capdavall, sotmès a modes i interessos, que precisa de la novetat constant per mantenir-se. Les mateixes biblioteques volen esdevenir puntedus, llocs multimèdia, amb ordinadors, dvds, jocs per a petits, i on el silenci ja no sigui obligatori. Els llibres infantils donen més valor a la imatge que no pas al text, sembla que el teatre, també. Què hi farem, però sembla que costa d’admetre, la realitat, que hi ha un sentiment nostàlgic, que llegir encara s'ha de potenciar per tots els mitjans multimèdia possibles. Sí, però llegir el que diguin o promocionin, és clar. Tots serem pols, al capdavall. Llibres, persones… I els blogs, ni tan sols pols. Pols galàctica, potser. Si passés allò de Farenheit, no sé pas quin llibre m'aprendria de memòria… podríem fer un meme sobre el tema, oi? Molta gent, penso, triaria el més curt, potser aquest d'en Sergi Pàmies que ha sortit darrerament?

 

[@more@]



Quant a jcosta

Sóc mestra i escriptora. M\'agrada llegir, escriure i, sobretot, xerrar força amb amics i amigues.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Sobre llibres, salons, escoles i tardors

  1. Roser diu:

    Blocaires, aquest diumenge 26 a Vic! (passa-ho…)

    La Plataforma Antifeixista d’Osona organitza una jornada intercultural a la ciutat de Vic

    El proper diumenge, dia 26 de novembre, es realitzarà una jornada antifeixista intercultural a la ciutat de Vic, per tal de mostrar la unitat de la ciutadania en contra de la xenofòbia que, segons els organitzadors, “pretén instaurar la Plataforma X Catalunya”.

    Aquesta jornada tindrà lloc davant de l’edifici del Sucre de Vic i durarà des de les 9 del matí fins després del dinar. Començarà amb una xocolatada i coca, seguidament es faran un mural i un taller de fer pancartes al·lusives a l’acte reinvidicatiu.

    Tot el matí s’ambientarà amb música en directe amb grups de Ghana, el Marroc i Catalunya, també hi participaran els gegants del carrer de la Riera de Vic i els bastoners de Sants.

    Pels voltants de les 12 del migdia hi haurà una conferència-debat amb el tema “El racisme del segle XXI” a càrrec del doctor en antropologia Josep Manuel Cabezas i a continuació hi haurà parlaments dels col·lectius i associacions que participen a l’acte: L’Associació de ghanesos d’Osona, Amic amazig, el Centre Islàmic de Vic, la Coordinadora de l’Esquerra Independentista d’Osona, el Casal Independentista Manel Viusà, Maulets i la Plataforma Antifeixista d’Osona.

    La jornada acabarà amb un dinar popular. Durant tot el matí hi haurà begudes calentes per a tothom.

  2. Albert diu:

    Al marge de l’espifiada que van fer els del Saló i que El Llibreter va demostrar ser ambidextre (llibreter i blogaire) i que va fer molt bé. Al marge d’això, repeteixo, crec que qui va al Saló no està per brocs, ai, per blocs.
    Evidentment és una apreciació d’un que no ha anat al Saló aquest anys i que hi ha anat molt poques vegades.

Els comentaris estan tancats.