Llibres i llibreries, blogs i blogueries

En broma, en broma, ja fa més de dos anys que mantinc aquest blog. En tinc algun altre, mig oblidat, perquè el temps no dóna per tant, ni la inspiració. M’adono que el vaig començar amb la intenció de dedicar-lo a la literatura. De fet em vaig estrenar amb un altre blog que vaig anomenar, de forma pretensionsa ‘Vida i Literatura’, nom que ja tenien altres espais de la xarxa, com vaig percebre aviat. El fet és que la literatura ha anat quedant una mica al marge de tot un garbuix de temes diversos. El blog se m’ha convertit en un calaix de sastre, perquè potser això és la vida, un poti-poti on la literatura és, tan sols, un element més.


 

Fa uns dies incidia en l’excessiva sacralització del mijà llibre, present en la nostra societat, encara. Amb el llibre ha passat el que havia passat fins fa poc temps amb el pa, que era un aliment sacralitzat per molts segles de fam. Llençar pa no estava bé, la gent feia una creu al pa abans de llescar-lo, però si llençaves altres menges no estava pas tan mal vist. Fins fa molt poc temps, llençar llibres era una mena de pecat greu. Llençar revistes, pecat venial, perdonable, encara que el que contenia la revista fos millor que el que amagaven molts llibres ben editats. Ara la gent té menys manies. Per a no llençar llibres s’han inventats activitats com ara aquesta de deixar-los en algun lloc i que la gent els agafi lliurement. Malgrat tot els llibres es llencen. No tan sols els vells, els que no caben a casa, sinó que els nous tenen una vida efímera i al cap de poc, molts d’ells són, ja, pasta de paper.


 
 

Els encants i les llibreries d’ocasió són plens de volums nous o gairebé nous. Llibres que són a les llibreries amb una tapa de disseny modern es poden trobar a preu molt més baix amb la tapa antiga. Perquè cal, també, canviar. Oferir coses velles amb tapes noves. Fa poc vaig fullejar un llibre, atreta per la tapa, i em vaig adonar del fet que és una novel·la que ja tinc, no pas una novel·la antiga, sinó de fa un parell d’anys, amb una altra tapa. A l’escola, ara que s’ha endegat un projecte de biblioteques, se’ns aconsella, per part de bibliotecàries llençar, renovar. Sé que hi ha escoles on, amb tota la bona fe del món, han fet esporgades indiscriminades, i la història cultural del centre se n’ha anat en orris, darrera de la novetat i la renovació. Res de llibres amb fulls esgrogueïts, lletra petita i tapes carques. Tot ha de ser nou, brillant, resplendent. Els nens i nenes han de llegir, no triaran pas aquesta mena de relíquies! El fet és que hi ha nens i nenes que, com jo, de vegades tenen tirada a agafar el llibre vell, perquè té, impercetible per a molta gent, una màgia especial, com els pisos de segona mà.  Hi ha qui pensa, fins i tot, que el llibre vell té microbis. Anys enrera eren els de la tuberculosi, ara deuen ser els de la sida, de l’hepatits, que sé jo, però he escoltat aquesta mena de comentaris per part de gent suposadament culta, en aquest segle XXI tan contradictori i desinfectat –a casa nostra, perquè en altres verals els microbis campen pel seu compte i no precisament a dins dels llibres vells, perquè no n’hi ha, de llibres, en aquests llocs, o n'hi ha poquíssims.


 
 Els llibres per a infants, els còmics, cada vegada tenen més imatge i menys poca lletra. El mateix passa amb les revistes. Comparar per exemple, les d’història d’ara amb les d’abans, com ara Historia y vida, resulta sorprenent. Abans hi havia articles feixucs, complets, plens de detalls, anècdotes, referències. Les fotografies eren fosques, escadusseres. Ara tot és imatge, color. El text acostuma a ser un refregit molt conegut, ja. Els textos es repeteixen i la gent es plagia sense manies. Si Pla ho feia, és clar, ho pot fer tothom. L’altre dia fullejava un llibre amb anècdotes i històries sobre la ciutat de Barcelona, un tastet de contalles i esdeveniments singulars, coneguts, escrits i repetits una i altra vegada. No diré el nom de l’autor, un periodista expert en el tema, perquè em cau simpàtic i ha fet una bona tasca, en general. El llibre, molts llibres, ja es fan per llençar-los, el paper interior es dolent però la tapa és bonica, acolorida, amb reproduccions de quadres o de fotografies remarcables, que no tenen res a veure amb el contingut. El secret és una bona tapa i un bon títol, em deia, fa anys, una editora agressiva que m’havia de publicar una narració per a infants i que finalment va desaparèixer sobtadament del seu lloc executiu, fent que el meu llibre restés feliçment inèdit. I és que no sols es renoven els llibres, sinó, també, els editors…


 

No sé com m’he embolicat. I això que avui volia parlar de llibres, de Gamoneda, premi Cervantes, de Valverde, que fa anys que va morir i a qui la revista Lletròpolis va dedicar un acte, de Víctor Català, ja que aquest any n’ha fet, crec, quaranta de la seva mort, i la commemoració, com va passar amb el centenari de Solitud, ha passat gairebé inadvertida. I de Txhekov, contemporani de Caterina Albert, però de vida més curta, del qual he llegit fa uns dies una biografia breu, molt breu, de Natalia Ginzburg, que, crec, va néixer com a pròleg. Els llibres breus tenen, avui, un lloc important a la nostra bossa de mà. Més de cent pàgines és, ja, un excessiu pes cultural. Txekhov mereix punt i apart, continuaré un altre dia, per avui acabo amb una frase d'aquest escriptor, que crec que diu: Les obres d'art es divideixen en dues categories, les que m'agraden i les que no. No conec cap altre criteri.


Malgrat que hi estic d'acord, admeto també que les modes, les amistats, els mites personals i molts altres elements subjectius poden fer que una obra d'art o un llibre ens agradi o no ens agradi. De vegades diem que una cosa ens ha  agradat per quedar bé, és allò del Retablo de las Maravillas o d'aquell conte tan conegut del vestit nou de l'emperador. Què hi farem, som humans, txekhovians, de forma inevitable i sense possibilitats de fer una mutació vers la perfecció en un termini raonable.


[@more@]



Quant a jcosta

Sóc mestra i escriptora. M\'agrada llegir, escriure i, sobretot, xerrar força amb amics i amigues.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 comentaris a l'entrada: Llibres i llibreries, blogs i blogueries

  1. Albert diu:

    Ostres Júlia! Sort que no parles dels llibres de bibliòfil o d’aquesta edició de La Divina Comèdia amb dibuixos de Miquel Barceló.

  2. jaka diu:

    Bona nit Júlia !!!
    Jo no ne llençat mai cap de llibre i mira que tinc veritables mòmies, ans el contrari, els llibres molt vells em desperten un munt de sensacions, tinc una mena de novenari molt antic folrat amb pell, molt gastada i dins du escrit el nom de la Josefa de Fanés (una avant passat meu) amb lletra gòtica… quan l’agafo sempre penso en ella pujant les escales de la Catedral cap a fer la novena, es estrany ella ja no hi es i el llibre si.
    M’agrada la frase de Txekhov, mes clar l’aigua.
    🙂

  3. Júlia, avui et veig en un to txekhovià, com dius tu mateixa. Un pèl nostàlgica? Rebel amb causa? Els llibres, pels que ens agraden, són ésser inanimats que cuidem com si fossin fills nostres (salveu-me l’expressió). Jo no llenço llibres, i així em va: a casa ja no sé on posar-ne més. Abans volia “tenir” tot el que llegia, amb un esperit de possessió golafre, per tenir a mà tot l’aprehés (amb h) dels llibres
    i de remembrança futil. Rarament rellegeixo llibres ja llegits. Hi ha tant a escollir, remenar i desgranar! Abans, fins i tot, em conjurava a acabar de llegir tot el que començava, amb una actitud stajanovista (ja que va derussos avui). Ara ja no. Ara tiro molt de biblioteca (per diners i per comoditat, és clar). I si un llibre no m’agrada (i mira que li dono oportunitats!), no l’acabo i llestos. Però mai el llenço. És com el record amable de les noies que mai vaig tenir. No tinc llibres antics i m’encantaria: pel tacte, per l’olor i és clar, pel que diuen. Em sembla que m’he posat també nostÀLGIC I txekovià. Serà que estic d’acord amb la frase que cites…

  4. Arare_ diu:

    Jo m’ewtimo els llibres. Me’ls va començar a fer estimar la meva mare i li estic molt agraïda. però sempre m’he hagut de barallar amb l’espai. A casa meva no hi ha tant d’espai com per guardar-ho tot i, malgrat el mal moral que em fa – que és més que si m’arrenquéssin un queixal- de tant en tant haig de fer “neteja”. Ja saps, Júlia, que l’any passat vam fer obres a casa. Doncs, encara que sembli mentida, i encara que l’espai sigui, teòricament, el mateix, vaig haver de fer una neteja de llibres impressionant. MOlts els vaig donar als instituts i escoles del meu poble. Ignoro si me’ls van acceptar perquè els feia “pena” i després hauran acabat als contenidors… el que més greu em sap és haver donat tots els llibres de contes dels nostres fills quan eren petits, perquè un dia o altre, inevitablement, arribaran els néts i llavors…

    Bé… llavors escriuré contes per ells… sembla fàcil i bonic!

    Que tinguis un bon dia, Júlia, i tots els tertulians!

  5. Tu mateixa ho has descrit molt bé, Júlia. El pa sacralitzat, per la fam de menjar; els llibres, per la fam de cultura. I no voldria que ningú em malinterpretés, pensant que estic dient que avui ja estem farts de cultura, doncs, encara ens en queda molta per pair, i fins i tot seré més agosarat, dient que potser ens en caldria una digestió continuada de forma ininterrompuda. Ara bé, les produccions editorials d’avui en quant a nombre d’unitats i la qualitat dels materials emprats, així com la capacitat tecnològica de salvaguarda d’originals, ens ha de portar de totes totes, a superar la concepció del llibre com a bé escàs —entengui’s, la majoria dels exemplars. Per tant, i encara més estant com estem a les beceroles del que acabarà sent —per necessària— l’època del reciclatge, de ben segur que per a molts llibres, el millor destí és convertir-se de nou en pasta de paper.

    PD- Altra cosa, és que la ineptitud o deixadesa de l’editorial de torn, n’impedeixi ja una primera distribució, i provoqui que després d’un estatge més o més llarg per caixes i/o prestatgeries, molts llibres acabin passant directament de la impremta a la planta de reciclatge. Primer, tot llibre hauria de tenir el dret a ser llegit.

  6. Arare_ diu:

    Us vinc a convidar a “La tertúlia”, un blog que no fa gaire que ha començat però que poqueta gent el coneix (em sembla que ben poqueta). I com que si no en fem propaganda els mateixos tertulians no ens en sortirem, doncs queda dit!

    http://tertuliabloc.blogspot.com

    Al mateix temps us recordo l’existència d’un blog una mica calaix de sastre però que està fet amb molt d’amor per la cultura i sobre tot, sobre tot, per la literatura i la música. És en castellà i es diu “Liter a tres”.

    http://litteratres.blogspot.com

  7. xavierq diu:

    Hola Júlia, avui he trobat el teu blog i d’aquest article, si no tens inconvenient posaré alguna cosa en el meu, en l’apartat de Frases sobre Bibliofília.
    He llegit algunes coses i segur que en llegiré més.
    El Saló com dic en el meu blog em va decebre molt.

  8. júlia diu:

    Cap inconvenient, Xavier, gràcies per visitar-me, encara que ara tinc el bloc a blogger.

Els comentaris estan tancats.