Si passo molt depressa per la via/ quan a entregar la feina vaig o vinc/ i sento la campana del tramvia/ quin sobresalt que tinc/ que tinc que tinc/ i és el tramvia…
Diuen que els temps no canvien i tots els tramvies van sense cavalls…
Xavaleta del meu barri, la del tramvia primer, quan tu passes cada dia, s’apaga el llum del carrer…
Ahir, la Jaka, reina blogaire de Tarragona, em va deixar un comentari sobre els tramvies. Per una d’aquelles casualitats misterioses, ahir al vespre, a la Biblioteca del meu barri, vaig assistir a una conferència organitzada per CERHISEC, sobre el Paral·lel, eix de transports. El conferenciant era Ferran Armengol, que ja ens n’havia ofert una altra d’esplèndida, sobre el funicular de Montjuïc. La xerrada va ser una meravella, distreta, apassionada i documentada, il·lustrada amb unes fotografies que repassaven el transport barceloní sense caure en nostàlgies tronades ni en practicismes estèrils.
Tranmvies, trolebusos, autobusos, metro… I anècdotes, com ara constatar el fet que, després de la Guerra Civil van augmentar molt a la ciutat els carros de cavalls, a causa de la manca de combustible, i que durant els anys trenta eren ja residuals. Constatar com la publicitat d’aquests vehicles era, en la seva major part, de begudes alcohòliques: Cinzano, Anís del Mono, Martini, a més d’alguns productes emblemàtics com ara la fulla d’afaitar Palmera. Com, a poc a poc, s’anava introduint en aquesta publicitat la tímida, encara, societat del benestar, cuines, neveres, i, també la propaganda sobre pel·lícules de l’època. Tot un món que va anar canviant, i molt.
La gent, mentre no hi va haver un excés de cotxes, anava pel mig del carrer tranquil·lament, com mostren les fotografies i filmacions, cosa que explica els accidents relacionats amb els tramvies, que atropellaven gent força sovint, de vegades amb resultats dramàtics. Això havia passat també amb els carros. Ara consta d’entendre que, amb aquellas migrades velocitats, passessin tantes coses. Per cert, sempre havia sentit explicar que a Gaudí l’havia atropellat un tramvia, però de cavalls. Darrerament, amb motiu del centenari, vaig veure dibuixos on es representava l’accident amb un tramvia elèctric, crec que es tracta d’un error, però tampoc en tinc la seguretat, la veritat.
Els transports públics formen part del nostre paisatge i de la nostra vida, les cançons, la música popular, ha recollit la seva presència fins als nostres temps, en els quals el metro és un doll d’inspiració. La desaparició sobtada, ràpida i anunciada dels tramvies és, em sembla, una mostra més de la poca cura que la nostra ciutat té amb la seva tradició. Ara n’han tornat a posar un parell, quines coses.
[@more@]
sé que a Barcelona hi havien tramvies fins molt poc abans de nèixer jo (em penso), m’hauria agradat que no els haguessin tret, em refereixo als d’abans, el tramvia d’ara és lleig i impersonal.
M’hagués agradat sentir la conferència. Llàstima! Bé, serà, potser, en una altre ocasió.
Santa Marta, Santa Marta tiene tren, Santa Marta tiene tren, pero no tiene tranvíaaaaaaaaaa
Allà a Mataró hi havia un tramvia, que n’és de cartró i se’n surt de la via, tralara-la-la-là, primfila primfila, tralara-la-la-là
que bé que s’hi va!
Julieta, l’any que van treure tots els tramvies de Barcelona i els van canviar per autobusos em vaig adonar que no anavem pas bé, en qüestió de transport púbic!
Argggggggggggggggggggg!!!
volia dir transport PÚBLIC!!!!!!
(perdoneu-me, bona gent)
Júlia, gràcies per lo de Reina!!! Jo no vaig veure mai els tramvies de Barcelona, (soc bastant “grandeta” però no prehistòrica) potser perquè quan era petita només anaven a Barcelona els Pares cosa que em feia molta il•lusió ja que sempre em portaven alguna joguina, però viatjant pel mon he vist que hi ha un munt de ciutats que els conserven… a mi m’encanten i els trens també. Fa uns quants anys aquí a Barcelona van posar un tramvia de prova des del Corte Ingles de Maria Cristina fins a la Illa Diagonal i no em vaig pogué resistir de pujar-hi… va ser divertit, fins hi tot et rebia una hostessa.
:DDD
Si voleu saber força de tramvies i altres mitjans de transport a la ciutat, podeu veure el llibre de M. Andreu i J.M. Huertas (i algú més), La ciutat transportada. Allí vaig veure que a BCN hi van haver troleibusos després de la Guerra civil (un híbrid entre autobús i tramvia), i que a alguns els deien «gildas», en honor de la famosa pel.lícula. El darrer tramvia (un 597?) va córrer el març de 1971. Va ser una festa deplorable. La seva desaparició es deu, en part, a la tossuderia d’aquell famós alcalde franquista, en José M. Porcioles, que defensava a capa i espasa la desaparició de tan nefast mitjà de transport, per antiquat i poc versàtil. I ja veus, Júlia, trenta anys després el tornem a tenir. I que duri!
Veí de dalt, els troleibusos varen circular fins la segona meitat dels 60; era el transport per anar a Santa Coloma de Gramenet o a Sant Andreu.
El tramvia era el mitjà popular que tots els barcelonins utilitzàvem fins el 1971, quan jo tenia 21 anys; de metro només hi havien tres línies: de Lesseps a Correus, del Mercat Nou a Sant Andreu i de la Sagrera a Vilapicina. El tramvia, a la ciutat d’avui, seria un caos descomunal, i neixeria un nou espectacle popular: veure caure motoristes quan la roda de davant enganxa la via. El tramvia d’ara és com un metro lleuger de superfície i no té res a veure amb el que es pot utilitzar a Milà o a Lisboa. La ironia és que ara acollim com un gran avenç un tramvia que va a Sant Adrià, quan teniem una línia que hi anava des del carrer de Trafalgar i arribava a Badalona. Res estrany; la concepció de la Barcelona d’avui és la d’un porciolisme «aggiornato» suavitzat per una mica de caritat.
Veí de dalt, els troleibusos varen circular fins la segona meitat dels 60; era el transport per anar a Santa Coloma de Gramenet o a Sant Andreu.
El tramvia era el mitjà popular que tots els barcelonins utilitzàvem fins el 1971, quan jo tenia 21 anys; de metro només hi havien tres línies: de Lesseps a Correus, del Mercat Nou a Sant Andreu i de la Sagrera a Vilapicina. El tramvia, a la ciutat d’avui, seria un caos descomunal, i neixeria un nou espectacle popular: veure caure motoristes quan la roda de davant enganxa la via. El tramvia d’ara és com un metro lleuger de superfície i no té res a veure amb el que es pot utilitzar a Milà o a Lisboa. La ironia és que ara acollim com un gran avenç un tramvia que va a Sant Adrià, quan teniem una línia que hi anava des del carrer de Trafalgar i arribava a Badalona. Res estrany; la concepció de la Barcelona d’avui és la d’un porciolisme «aggiornato» suavitzat per una mica de caritat. «Barcelona, ciudad de ferias y congresos»; els creadors d’aquell eslógan dels 60 trobarien que aquell desideratum s’ha fet realitat ara, com mai no haguéssin pogut imaginar.
Gabriel; amiga Julia;
no pretenc culpabilitzar al porciolisme de tots els mals que encara arrosega Barcelona i fer ulls clucs davant el nou urbanisme «aixecagratacels» i de «enderroca que fa fort» que impera des de fa anys en els cenacles de l’Ajuntament. Ja haureu vist en algun post dels meus («Han tancat la Rambla» o el «Disseny ha mort, visca Barceloan!») que me’n fio poc d’aquest progressisme de disseny que sorgeix dels dels partits que governen la ciutat. Potser és un porciolisme «aggiornato» el que patim (jo no ho diria així), però vaja, no voldria que em fiquéssiu en el seu sac. Records! Sempre aprenc coses llegint-vos.