Històries de L’Hospitalet

En un comentari al post anterior es menciona Eudald Canivell i també, de passada, la seva relació amb Rossend Arús. Com que no he continuat amb la sèrie hospitalenca que vaig iniciar fa un temps, aquesta referència m’ha fet pensar en aquesta ciutat, tan propera i tan desconeguda per molta gent, a la qual estic molt vinculada des de fa una pila d’anys. I a la qual estava molt vinculat Arús, per cert.

L’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, la Casa de la Vila, és va bastir gràcies, precisament, al llegat d’Arús, qui, a més de disposar en el seu testament la creació i manteniment de la Biblioteca Arús, primera biblioteca pública de la ciutat de Barcelona, va deixar també un llegat per construir una casa consistorial amb escola a Das, d’on era la seva mare, i una altra a l’Hospitalet, d’on procedia el seu pare.

El pare de Rossend Arús, Pere Arús, era fill de l’Hospitalet. Al final de la Rambla Just Oliveras s’està rehabilitant Can Arús, una casa pairal interessant, relativament modesta, amb un jardinet. Els negocis comercials del pare van permetre a Rossend dedicar-se a la literatura i la filantropia. Un oncle, Jaume Arús, va ser batlle de la població en diferents etapes i un dels fundadors de l’anomenat ‘Casino del Centre’. Rossend Arús passava temporades a la casa pairal dels avis i tenia  molts amics a la vila.

Va escriure a la premsa en català i castellà i va col·laborar en moltes publicacions, entre ellas a la famosa Llumanera de Nova York. Va escriure diferents comèdies en un català popular, poc conegudes avui. Va escriure també poesia de to humorístic i va fer traduccions del francès. És coneguda la seva filiació francmaçònica, i va publicar un diccionari en dos toms sobre la Maçoneria, en castellà. Va ser membre honorari de diferents lògies maçòniques.

Un hospitalenc molt i molt notable, Francesc Marcé i Sanabra, poeta, promotor cultural, dibuixant i moltes més coses, nascut el 1921, té, entre d’altres publicacions, un llibre publicat el 1994 per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, on recull una breu biografia de Rossend Arús i de molts més “Hospitalencs d’Ahir”, que és el nom del llibre. Malauradament, l’edició no és massa bona, és d’aquests llibres que cal cuidar molt bé perquè els fulls es desenganxen amb facilitat. Durant el curs 78-79, el meu primer curs com a mestra a l’Hospitalet, vaig visitar el Museu d’aquesta ciutat amb uns grups d’alumnes de cinquè. El senyor Marcé en tenia cura i ens va fer una explicació inoblidable i apassionada, del museu i de la ciutat i de la seva història, ben diferent a les explicacions de manual que es fan, habitualment, avui en dia, per persones ben preparades com a monitors culturals però amb un bagatge limitat, ja que sembla que han de tocar moltes tecles. Són els paranys d’aquesta nova activitat que s’anomena ‘gestió cultural’ i que genera una cultureta de consum ràpid. Vaig tenir la sort, doncs, d’iniciar el meu coneixement de la història d’aquesta ciutat amb molt bon peu, cosa que em va servir per endegar, anys després, amb unes bones companyes, la part corresponent a Primària del conjunt de materials ‘L’Hospitalet és escola’.

La ciutat de l’Hospitalet ha canviat molt, moltíssim. La història més antiga ha quedat diluïda, concentrada en el seu petit centre històric, davant del creixement enorme de la ciutat, creixement en població ja que el terme municipal que era extensíssim, li han retallat en diferents ocasions. Els Hospitalencs d’Avui són diversos, joves d’esperit, emprenedors i entusiastes. Avui, a l’autobús, dues iaies castellanes xerraven i una d’elles ha comentat, quan l’autobús s’enfilava Badal amunt: “cuando yo vine, en el cuarenta y nueve, aquí estabans los burots, cómo ha cambiado todo”. I l’altra li ha dit, amb molt de seny: “y seguirá cambiando, de aquí a unos cuantos años más todo habrá cambiado otra vez”.  A l’època de la inauguració del vell edifici de la Casa de la Vila, al seu interior hi havia, fins i tot una escola, de tan petitet com era, el nucli urbà.

He visitat l’Ajuntament de l’Hospitalet en diferents ocasions. Fa molts anys hi havia, a les escales que anaven a la part superior, uns bonics vitralls estil anys cinquanta-seixanta, realistes, que reflectien l’evolució de la ciutat, però anys després vaig veure que havien desaparegut. Imagino que deuen estar ben conservats en algun lloc i que algun dia es revaloritzaran, com ha passat, darrerament, amb el retaule barroc de Sant Roc, del segle XVI, que pertanyia a l’antiga església parroquial, i que ara es pot contemplar, restaurat, al Museu.

[@more@]

Tweet