Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros cantando;
y se quedará mi huerto con su verde árbol,
y con su pozo blanco.
Todas las tardes el cielo será azul y plácido;
y tocarán, como esta tarde están tocando,
las campanas del campanario.
Se morirán aquellos que me amaron;
y el pueblo se hará nuevo cada año;
y en el rincon de aquel mi huerto florido y encalado,
mi espiritu errará, nostalgico.
Y yo me iré; y estaré solo, sin hogar, sin árbol
verde, sin pozo blanco,
sin cielo azul y plácido…
Y se quedarán los pájaros cantando.
Juan Ramón Jiménez
De moltes coses fa ja cinquanta anys. Per exemple, del premi Nobel a Juan Ramon Jiménez. Com en molts casos, cal separar el poeta de la persona, que ens pot decebre en molts aspectes. Per continuar amb el tema d’ahir he copiat aquest poema, conegudíssim, sobre el fet, inqüestionable, de que la vida seguirà sense nosaltres durant llargues temporades, imprevisibles. Passarem, passaran tots els governs, la memòria es selectiva i d’aquí uns anys la visió d’aquestes eleccions haurà quedat difuminada entre els fets més lligats a la nostra vida personal. El pou blanc de l’oblit s’abaltirà al mig de l’hort de la vida que segueix, ai.
Ja tenim govern, a gust d’uns i a disguts de molts d’altres. Jo no vaig triar aquest candidat, però també em molesten les mobilitzacions en contra, la senyera amb crespons negres que rebo al correu, com si fos a punt d’arribar la fi del món. Rebo també un xàfec de crítiques d’una bona amiga, perquè no m’alegro del tripartit, que, segons m’explica, va augmentar molt el pressupost en ensenyament i afers socials. Desconec les xifres, certament, he percebut algunes millores, però fetes amb una sabata i una espardenya i de forma incoherent.
‘Tindrem un govern d’esquerra’, em diu, exultant. Els conceptes de dreta i esquerra són subtils, avui. No som obrers del segle XIX, explotats al màxim. Sovint veig molta gent d’esquerres que viu molt i molt bé i persones conservadores, ‘convergents’, que tenen una situació modesta. Cadascú veu en els polítics el que hi vol veure, la seva visió va lligada a coses sovint irracionals: la simpatia que lprovoquen, la història individual de cadascú, lligada a moviments reivindicatius antics, el cercle d’amistats, el to de veu… i, sobretot, el carisma, encara importantíssim. Manifestar segons què, en un cercle d’amics on predomina la part contrària és perillós. Jo no podria dir que, per exemple, una persona que conec que, probablement, va votar aquests ‘ciutadans’ perquè no es partidària de nacionalismes seria, segur, de les primeres que em faria un favor quan calgués, sense que més d’un em mirés de forma atravessada. I és veritat.
Les idees i els fets no sempre es corresponen. Més aviat es corresponen poc. En circumstàncies dramàtiques, com la Guerra Civil, aquestes coses es van posar en evidència de forma fefaent, però com que tot això també s’explica com s’explica, en desconeixem els detalls. Un dia discutia amb una antiga pesuquera sobre si els d’esquerra podien ser rics i fer-ne ostentació, en relació a la desmesura econòmica d’un comunista militant. Ella em deia que això no hi tenia res a veure, amb el tema. Jo crec que sí, i molt. Tot plegat és com aquelles antigues discussions sobre el cristianisme, ideari religiós que en moltes, moltíssimes ocasions, no es corresponia ni de bon tros amb els fets dels qui es deien cristians i anaven a l’església amb regularitat.
HI ha persones que, quan tenen responsabilitats, es transformen, milloren. Recordo una pel·lícula que mencionava fa poc, ‘El Judas’, filmada a Esparreguera, a un home de mal viure li donaven el paper de Jesús i es transformava, es tornava bo, es ‘convertia’ que deien, aleshores. També passa –i més sovint- a l’inrevés. Que quan a algú li donen poder, es transforma… per empitjorar. Però també la visió dels que no hi tenim un tracte directe, amb el poder, es troba distorsionada per la nostra manera de pensar, pel que ens diuen i llegim, pel boca-orella, sistema de comunicació vigent i important. Hi ha líders perillosos, que quan tenen el poder es creuen els salvadors de la pàtria, aquests són els més temibles, jo prefereixo –sempre- una tranquil·la i oportunista mediocritat eficaç.
Per les seves obres els coneixereu… crec que deia l’evangeli. Si són roses, floriran, deia el títol d’una novel·la del gran i oblidat, gairebé, Pedrolo. Ara bé, les obres i les roses depenen, també, del color del vidre que portem a les ulleres.
[@more@]
Ser de dretes o d’esquerres és un aspecte subtil com dius molt bé i precisament per això és una qüestió de sensibilitat, per tant, no és en principi de pobres i rics perquè si fos de pobres i rics sempre i arreu haurien guanyat les esquerres.
De la mateixa manera que cap teòleg no em demostrarà l’existència de déu, cap catedràtic (Fontana?) em donarà lliçons de què és la consciència de classe i aquesta és la qüestió. L’empresariat català vota CiU perquè té consciència de classe, però després hi ha molts catalans mileuristes amb una hipoteca a 40 anys que es creuen propietaris d’un pis i, per tant, no se senten pobres, no se senten explotats, tenen més sort, malgrat que jo puc dir que visc bé perquè no dono res a guanyar a la banca.
Pel poema del començament i el contingut de l’escrit, et proposo un segon títol per al teu article, talment com fan els els editors d’aquella revista d’humor, que diuen “teniamos otras portadas”: “Sic transit gloria mundi”. O, si t’ho estimes més, “Sic transit gloria electionis”.
I si em permets una segona llicència, afegir al paràgraf final, per a reblar el clau, una dita castellana igualment gràfica: “Si sale con barba, San Antón, y si no, la Purísima Concepción.”
Paro aquí, perquè ets conceptualment tant prolífica que comentar coincidències o discrepàncies em portaria a un altra article sencer.
Com sempre, és un plaer llegir-te.
Quanta raó tens Júlia! La frontissa entre dretes i esquerres (parlamentàries), cada cop es més difusa. I quan algú em diu que és de centre, ja em malfio. I evidentment, cal jutjar als polítics, (i a totes les persones, no?; perquè encara que es creguin semidéus segueixen essent persones) pels seus fets, no pel que diuen o prometen. Si fos pel que diuen i prometen haurien d’estar tots tancats (i nosaltres, també, per creure’ns-ho!). Amb tot, qui ha deixat de ser incoherent algun cop? Que llenci la priemra pedra. Però això és un altre tema. El que no es pot permetre a un dirigent polític (o ciutadà)que s’autoproclami d'»esquerres» és que sigui un aladid de l’esnobisme, l’exhibicionisme i la vanaglòria. I n’hi ha força d’aquests. El poder emborratxa. I quan hom va gat, és fàcil caure en la desmesura. Potser per això ens agrada (a banda de literàriament) en Pedrolo: un home treballador, mesurat i ferm en les seves conviccions. Li has llegit «Si em pregunte, responc?»
Aprofito que la Júlia no ha respost, per fer un parell de matisacions al VEÍ DE DALT. Entenc que fer una incoherència és com en el catolicisme seria fer un pecat i quan fas un pecat demanes perdó i tots contents perquè tots tenim les nostres febleses i per això podríem perdonar també a l’esnob. La cosa está amic en si un ho sent que és d’esquerres i crec que abans de posar les cometes a un altre m’ho pensaria.
Per exemple, ¿Saps quants espanyols s’autoproclamen catòlics i no van a missa? ¿Els hi posaries les cometes?
Bon dia júlia,
Doncs jo sí que havia entrat en polèmica, però no sembla que contestis el que dic, essencialment dic: els mileuristes que tenen una hipoteca a 40 anys es creuen propietaris quan són esclaus versió s.XXI.
I ja que ara parles de sang (jo no parlava de sang ni de violència) et contesto també: totes les democràcies estan controlades des de les casernes.
L'»ethos», els principis rectors del capteniment, el que en diem ètica, hauria de ser el fonament sobre el que bastissin les actuacions en general. L’ètica, com tot allò humà, evol·luciona, però de manera molt lenta i no sempre en direcció de progrés.
M’explico: en determinats estats «democràtics» (reivindico les cometes del Vei de Dalt), hi ha la pena de mort. És perfectament legal. Però la ètica resultant de la civilització que pretén la democràcia (ara sense cometes), no ho pot legitimar, és a dir, validar la llei passada pel sedàs de la ètica.
Aquest no és un tema menor.
Ja després de les eleccions del 2003, molts que s’autointitulen d'»esquerres» justificàven la formació del tripartit amb la resposta que era legal.
Certament. La llei diu això. I com que ho diu, arronsament d’espatlles generalitzat per una banda, i molts silencis, explicits o no, basats en el «ja ho us ho fareu». Està això darrer a la base dels vots en blanc, que hores d’ara ja no interessen a ningú dels partits?
La llei diu això. Però jo em pregunto: pot la ètica validar, tal i com han anat les darreres eleccions, el capteniment dels partits que composaran el segon tripartit?
Em sembla interessant això que dius d’Espartac. No ho sabia. Tanmateix, crec que estaràs d’acord que l’esquerra -en el sentit més ampli- necessitava referents (ídols) perquè a nivell d’idees bàsiques, simples, el contrari era l’Església Catòlica amb el seus sants i clar, Espartac seria doncs com un sant com l’Ingrid Bergman a la pel.lícula «Europa 1951» o el nostre Alfons Comín.
Vaja, que si hem de treure Espartac del nostre santoral doncs lloat sigui déu.
Això de l’esquerra es molt «fasión». Vesteix molt. Queda molt bé. Mu fino.
Jo, com que vui quedar be i que em diguin guapo, miro allò que sigui dolentisim per definició: osti, la dreta!! (Que es la dreta? calla burro, la dreta es la dreta!!) Doncs a buscar el contrari: soc d’esquerres. Mu majo yo.
I aquest cap de setmana, amb el tóterreno, men vaig a la torreta de la urbanització que tenim amb la mestressa, i l’agost que vé ens gastarem un millo i picu de pèles per anar al Paraguay.
Sí, guay del Paraguay.
Jo sempre havia cregut que el quedava fi d’una senyora era que fos dama de la caritat i veure-la postulant per la Creus Roja. Per Nadal jo les aniré a veure a SOS ALDEAS.
Un milió de peles per Paraguay no és res Franciscu, per anar a Brusel.les amb un avió privat ja em costa dos milions i així arribo l’hora que vull, carrego líquids i no em barrejo amb la massa que va suada i amb xancletes.
millor la tranquil.litat d’un paissatge que la lluita política del nostre pais que ja fa riure.
Jo no em ficaré en camisa d’onze vares i no parlaré de política, ara que ja he descobert que TOTS volen només el poder i la pàtria i la gent els rellisquen absolutament.
Només volia comentar-te, Júlia, això que quan a algú el fas fer «de bo», pot ser que acabi transformnt-s’hi. Recordes la teoria de la profecia autocomplerta? (és allò de dir-li a un alumne que és força treballador, quan en realitat és mediocre). Segurament, tant ell com la seva família s’arribaran a creure que, encara que fins ara hagi estat un alumne mediocre, resulta que a partir d’ara «algú» és capaç de veure’l com un alumne treballador. I llavors, comença a treballar, per conservar la llegenda… no funciona sempre, però si en molts casos.
Jo ho havia fet servir i ja et dic: de vegades funciona i tot!