Aquests dies, per casualitat, he escoltat, dit per persones properes, que tinc per raonables i intel·ligents, comentaris que m’han sobtat, com em passa sovint, per la càrrega de violència inconscient que trafegaven. Una amiga gairebé em justificava l’holocaust dient que quan als jueus sempre els ha passat això, alguna cosa tenen. Un amic em justificava les purgues estalinistes amb un discurs a favor dels ideals comunistes. Un altre em parlava dels perills de la suposada diversitat, dels punts negatius de l’immigració i de la por que amb tanta gent de ‘fora’ perdrem ‘la nostra cultura’. Una altra persona em comentava coses des d’un antiamericanisme totalment irracional. Només faltaven els fets de la Patum, tan lamentables, per escalfar l’ambient.
[@more@]
A l’autobús, venint de la platja, vaig escoltar un avi que agafava conversa amb un xicot hispanoamericà que l’escoltava amb paciència. L’avi li explicava que se n’havia anat de la platja perquè la seva colla de jubilats havien començat a despotricar contra la gent ‘de fora’, quan tots ells eren andalusos, de Cuenca, com ell mateix, o d’altres llocs, l’avi li explicava també les barbaritats que havia escoltat de jove, per part dels immigrants, contra els catalans, quan ells havien vingut ‘aquí’ a treballar i que ell havia viscut molt bé a Catalunya. Un testimoni positiu, doncs.
Tot plegat, res, els tòpics de sempre. Ja sé que les paraules no són els fets. Durant èpoques violentes ‘de fet’ com la Guerra Civil, persones de paraules exaltades i violentes van protagonitzar fets absolutament pacifistes, ajudant gent que no era de les seves idees, i el mateix va passar durant la postguerra, mentre que persones suposadament demòcrates feien tot el contrari, són històries que conec per testimonis directes. Però els tòpics repetits creen un brou que en èpoques propicies degenera en la barbaritat. Fa poc vaig llegir que l’holocaust va ser possible perquè l’antisemitisme ja existia, a la nostra culta Europa.
Sembla que sempre hem viscut en una bassa d’oli fins ara. Només cal veure la història, la literatura, per adonar-nos que no hi ha res de nou, al ón. Les baralles entre grups de jovent sempre han existit, com els nens maltractats o els abusos. De vegades, quan passa algun fet violent, gairebé m’alegro que els protagonistes siguin ‘del país’, perquè, malauradament, causa molt més alarma social el fet que hi hagi algú ‘de fora’ implicat.
El tòpic sempre suposa que uns suposats ‘nosaltres’ som millors que els altres, que tenim una cultura -terme imprecís, subjectiu i manipulable, susceptible de milers de definicions- i uns drets a un territori que sembla que ens pertany per haver-hi nascut, una mena d’herència patrimonial. Comentar si la immigració és bona o dolenta és un discurs absurd, quan tanta gent ja és aquí, no sé si res és bo o dolent, però des del moment que m’hi trobo immersa hi he de conviure amb dignitat i procurant per la dignitat dels altres.
El discurs de tòpics és tan poc dialogant que no hi fa res que, des de la meva experiència a l’escola, digui a la gent que les famílies ‘de fora’ són com les d’aquí, o sigui, que hi ha de tot, i que també els infants són tots més o menys, cosa que no vol dir que no n’hi hagi de difícils. Aquest discurs ja el vaig fer fa anys, amb la immigració de la resta d’Espanya, ara força consolidada com a població del país. Com aleshores i com ara, moltes famílies d’aquí intenten protegir els seus fills buscant escoles on no hi hagi ‘tanta gent de fora’.
Entre tots els tòpics n’hi ha un també que corre i que he escoltat altra vegada aquests dies, amb tot això de l’escola a tevetrès, quan es parla de la pública i la privada. La pública, diuen, acull tothom i la privada concertada, no. Doncs jo crec que discrimina molt més el barri que no pas l’escola, les públiques de barris amb pisos cars tenen menys immigrants o gent humil que les concertades del Raval barceloní, per exemple. Lligar els infants al barri és un mitjà de discriminar, si es repartissin s’haurien de repartir també per altres barris, portar infants del Raval o la Mina a les Corts o a les bones escoles públiques de Sant Cugat, per exemple. Això es va fer amb la població negra dels Estats Units fa anys, quan la integració i les públiques van perdre, de seguida, població blanca, perquè tots som humans i tenim por de l’altre. Parlar des d’un progressisme d’estar per casa i no analitzar les coses en profunditat és molt freqüent, per desgràcia.
De vegades penso que, com que ens han dit tantes vegades que som «terra de pas», ens hem cregut que els de «fora» passarien i prou. I ara resulta que, com que es queden, ja no sabem què fer. Com si ens haguessin destarotat tots els esquemes… vaja.
El tòpic és una planta de fulles trencadisses i d’arrels tan profundes com un pou.
Els tópics són el pitjor que hi ha, pensa sino que a Catalunya aniriem vestits de «faralaes» i cantant flamenc pel carrer tot el dia.
El tema de l’immigració és molt complicat i dificil, tan per nosaltres que els veiem venir i no estem preparats, com per ells que venen. Tan irresponsable és el que els ataca per ser de fora, com el que ve a un pais i no vol saber res de la cultura que l’acull.