No sé si és bon dia per a comentar afers frívols però com que, al capdavall, la vida és una tragicomèdia, incidiré en el tema. Darrerament he vist al diar o a la televisió actrius que havia admirat amb uns nous rostres que semblen màscares i que em fan una mica d’angúnia. S’han estirat la pell, suposo que per semblar més joves. Com que la cirurgia encara no és perfecta, per a mi, en lloc de semblar més joves em semblen una mena de cosa estranya, em fan el mateix efecte que les perruques dels senyors, amb el desavantatge que aquestes es poden treure i les arrugues, mapa del temps i de l’experiència, ja no seran iguals.
Tan dolent és envellir i, encara més, mostrar-ho a la gent? Doncs deu ser molt dolent, ja que la cosa està arribant al poble, a la gent normal amb algun caleret que també està passant per aquestes experiències. Som una societat de nou rics, amb totes les seves misèries. Ja podem anar parlant d’austeritat i del tercer món… a passar fred i contaminar amb els aires condicionats, inútils molts dies i que, diuen, poden provocar apagades de llum per sobrecàrregues.
Sobre la bellesa artificial o comprada amb diners, recupero un sonet barroc, d’Argensola, molt il·lustratiu. Crec que ara també vivim en un món barroc, de les aparences en tots els aspectes. Potser és que, al capdavall, com diu el poema, tot ens enganya, fins i tot la natura més esplèndida. A meditar, doncs.
[@more@]Yo os quiero confesar, don Juan, primero,
que aquel blanco y carmín de doña Elvira
no tiene de ella más, si bien se mira,
que el haberle costado su dinero.
Pero también que me confieses quiero
que es tanta la beldad de su mentira,
que en vano competir con ella aspira
belleza igual de rostro verdadero.
Mas, ¿qué mucho que yo perdido ande
por un engaño tal, pues que sabemos
que nos engaña así naturaleza?
Porque ese cielo azul que todos vemos,
ni es cielo ni es azul, ¡Lástima grande
que no sea verdad tanta belleza!
