Aquest estiu he llegit un llibret que vaig trobar a preu d’oferta, de fet sembla que és la reedició d’un del 1961, un facsímil. Es diu Tota la saviesa d’aquest món i recull cinc narracions de Pous i Pagès, escrites cap als anys trenta amb dibuixos d’Apa, o sigui, de Feliu Elias. Són cinc narracions senzilles, amb un fons moralitzant, entranyables. Un personatge que surt a dues d’elles, Simó, és un paretaire, o sigui, un constructor de parets de pedra seca. He recordat tot això perquè en el poema d’ahir vaig parlar de les feixes i vaig rebre un comentari d’Isnel en què també en parlava. Aquest era un ofici cabdal, aleshores. Simó, el paretaire de les històries de Pous i Pagès, és un home bo, senzill, que ha perdut un fill i que es pren la seva feina amb gran cura, però prioritzant sempre la vida i el seu gaudi per sobre del treball. Les narracions són també una mina respecte al vocabulari, una déu de paraules i expressions oblidades o poc utilitzades, a recuperar.
Feliu Elies va ser un personatge immens, que va fer moltes coses (periodisme, pintura, dibuix, crítica d’art, promoció cultural…) i totes bé. Malauradament, en aquest país nostre aviat oblidem, aquell prestatget, que deia Calders, encara no ha augmentat massa de mida ni ha esdevingut una bona biblioteca. Sovint, les persones que han fet moltes coses han estat titllades de no fer-ne cap bé del tot, cosa que no és pas veritat, segons la meva opinió personal, sinó que més aviat han estat uns grans treballadors, envejats per molts ganduls que han fet poca cosa, i poso com a exemple cabdal Rusiñol, per a mi bon escriptor, bon pintor, bon humorista, bon periodista i gran personatge que si fos anglès ja hauria merescut una sèrie perfeccionista de la BBC i per qui sento una passió retrospectiva. La Guerra Civil també va contribuir a trencar una mica aquesta tradició intel·lectual, desgràcies de la història.
Vaig accedir a la informació sobre Elias buscant, curiosament, informació sobre el meu barri. Elias va escriure biografies sobre pintors de l’època, pintors realistes, popularíssims aleshores i ara, malauradament també, oblidats o gairebé. Una d’elles sobre Simó Gómez, pintor del Poble-sec, que va morir molt jove, un juerguista, sembla, amb un germà que era un excel·lent gravador. La biografia del pintor supera la història personal per donar una visió del meu barri d’aleshores humorística i tendra. Les avantguardes i tot això van relegar aquests pintors, motor de la vida cultural catalana en el seu temps, a l’oblit. Sovint coneixem molt millor la pintura francesa que la de casa nostra, i, crec, fins i tot passa el mateix o semblant a la resta de l’estat espanyol. Fa algun temps, em sembla que a Chicago, en una exposició sobre la pintura de l’engany, això que en diuen en francès trompe l’oeil o una cosa així, van triar per al cartell anunciador un quadre de Borrell, un altre boníssim pintor d’aquells temps.
Pous i Pagès va ser també narrador, periodista, dramaturg. Representant important del Modernisme, ara, per a la gran majoria de la gent, és també força desconegut. Un record per a tots ells, doncs, i també per a molts d’altres que mencionaré en properes ocasions.
[@more@]
