Manllevo el títol de Pedrolo, i, per cert, espero que el rellegiu, com jo estic fent, ara que fa ja, crec, quinze anys de la seva mort.
Però no volia parlar de literatura, volia parlar una mica de dues coses: blogs i televisió. A la televisió, per cert, es parla molt de televisió, si us hi heu fixat: anuncien els seus programes, entrevisten els seus entrevistadors i coses així… Avui l’estrella del programa ja no és l’entrevistat, sinó l’entrevistador, per regla general, amb alguna excepció de bona voluntat, que també n’hi ha. Per tant, trobo bé que als blogs parlem de blogs.
Com que de blogs n’hi ha més que no pas de canals de televisió, es fa difícil seguir-los, encara que n’hi ha amb un encant especial, que aviat creen seguidors-dores, voldria mencionar les Gotes d’Isnel i l’Aeroplà del Raval, ambdós fets per senyores, crec.
En el darrer post de l’Aeroplà es parla de tele, aconsellant prescindir-ne, cosa intel·ligent i raonada, és clar. El que passa, parlo per mi, és que la tele m’encurioseix, vaig celebrar la seva arribada a la minsa economia familiar i m’adono com, malgrat tots els seus defectes ‘fa companyia’ a les persones grans o soles. De totes les bírries que emet sempre hi ha alguna cosa interessant, més enllà dels documentals geogràfics i naturalistes, ep.
Aquest estiu he estat alguns dies d’una persona de la família gran, a qui llegir ja costa i que troba en la televisió una distracció, tot i admetent, ja que no és pas ximple, que el 99.9 de coses a veure són, o bé infumables o bé repetides i super repetides. Alguna tarda, mig en broma, a l’hora vagarosa de la migdiada, ens enganxàvem plegades a la sèrie mexicana aquesta del frijolito, o sigui, traduït al català que ara es parla, al nen mongeteta, més o menys, sí, no dissimuleu, també l’heu mirada algun dia.
Precisament en un diari, fa poc, llegia que aquesta sèrie i una altra que es veu que es diu no sé què dels gavilanes, havien estat contemplades per molta gent nostrada, amb l’excusa que ho feien per riure, i el comentarista en treia la conclusió següent: qui té fam, somia pa. Doncs sí, és cert, això passa. Tots tenim necessitat de distracció en aquestes hores feixugues de l’estiu, llargues i pesades, que ens abalteixen i ens fan desitjar les boires de tardor.
Admeto que m’he mirat la cosa intentant treure’n quelcom positiu: estudi de les variants dialectals de l’espanyol, sociologia mexicana, curiositat humana, al capdavall. Com deia Terenci, en un context irònic i humorístic, després tergiversat i convertit en transcendent, ‘humana sóc i res humà no se’m fa estrany’.
[@more@]
Totalment d’acord amb tu. De fet, no pretenia pas dir que convé prescindir de la TV i per això no signo jo l’article. El que volia era dir-ho però tot parodiant una mica aquesta actitud/postura antitele que gasten alguns i que a mi em treu força de polleguera.
Algun dia haurem de fer un estudi sobre «la tele com a somnífer». Durant força temps (ara la feina no m’ho permet) vaig utilitzar els documentals del 33 i la 2, d’altra banda, molt interessants, per fer un cop de cap després de dinar. I al llarg d’aquests dies d’estiu, en que he compartit vacances amb els sogres he pogut comprovar que només callaven una mica (ep, ho dic amb tot el «carinyo» del món) quan s’adormien al davant de les sèries en reposició de TV3.
No em negareu, però, que a moltes cases, la TV es converteix més en un «soroll de fons» que no en un instrument a través del qual hom pugui arribar ni tan sols a distreure’s.
Mira, jo també m’empasso porqueries inconfessables de la televisió, encara que no arribo al nivell de veure telesèries mexicanes (amb tots els respectes). Ara bé, de vacances i a l’hora de la migdiada, faig la migdiada.
Jo fa temps que trobo més interessant llegir blogs que mirar la televisió per allò de que no tens res més a fer i et vols distreure. Jo no m’empasso cap programa que no m’agradi veure pel sol fet de que és estiu i no sé com distreure’m… sempre hi haurà alguna altra cosa a fer.
La televisió encesa per fer soroll, efectivament, en les cases on viu gent sola és normal, fa que la casa no sembli tant morta. Jo destacaria però el cas contrari, quan la tele està engegada a totes hores i l’únic que desitjaries és que qui se l’està mirant l’apagués per tenir el silenci suficient per llegir un bon llibre.
Des d’un punt de vista sociològic jo també la veig: per exemple, mentres estic sopant amb els meus pares. O quan vaig a casa d’un amic a veure el partit del Barça. I sense motius sociològics, com ara avui, per veure el 30 minuts. I llegeixo. I faig més coses. El que vull dir és que no m’encanto davant la tele conformant-me amb el programa que menys em desagradi. De fet, jo sóc dels molts que el que han fet ha estat canviar una caixa per una altra. Així de senzill.