Repassant una mica el blog m’he adonat de la seva evolució temàtica, lligada a la lectura d’altres blogs i als mateixos comentaris que em fan o faig. Fa algun temps, Baltasar Porcel, en la seva columna de La Vanguardia, parlava dels blogs d’una forma que em va semblar pejorativa. Crec que hi ha qui pensa que els blogs són una mena de desfogament mental de les persones que no tenen forma de trobar una tribuna en els mitjans públics. Això, és clar, ho pensen sovint periodistes, escriptors, persones que senyoregen aquests mitjans i que ja tenen la seva tribuna. Fins ara, el contacte del periodista d’opinió amb els seus lectors era limitat, tan sols existien espais com el de les cartes als directors, cartes que són filtrades i retallades, de vegades imagino que necessàriament, a causa de les moltes que se’n deuen rebre.
Alguns periodistes, escriptors, polítics han endegat blogs, veient l’èxit de l’invent. Però, per norma general, són blogs on no s’hi poden posar comentaris –cosa que no entenc massa, penso que una de les grans qualitats dels blogs és, precisament, la possibilitat de diàleg- o que, si permeten posar comentaris, aquests no acostumen a ser comentats per l’autor del blog, i que, per tant, no saps mai si ha llegit o no. Un blog sense comentaris, encara que totes les opcions són vàlides, no deixa de ser una columna periodística més, destinada a ser llegida sense comptar amb què dirà o pensarà el lector, suposo que pretén crear opinió o simplement, expressar-se, ja que, al capdavall, l’escriptura acostuma a ser un plaer solitari, en el seu origen. I un blog on els comentaris no són comentats –encara que això dóna una mica de feina- també, segons la meva opinió, queda una mica coix.
Es cert que hi ha molts blogs de contingut banal, cosa normal. N’hi ha de gent jove, que explica els seus problemes personals, de sectors professionals diversos. N’hi ha amb molts ‘sants’: fotografies, dibuixos… Hi ha de tot, vaja. Fa algun temps es va fer una trobada, crec que Sant Cugat, per parlar dels blogs, aleshores n’hi havia menys, però la tria que es va fer, de participants, alguns dels quals després van anar al programa de llibres de l’Emili Manzano, també va ser significativa, jo crec que era una tria feta per persones que no passegen massa per la gran varietat dels blogs. Hi ha blogs que es consideren importants, cultes, incisius i agosarats i d’altres que ni són tinguts en compte pels ‘entesos’, perquè resulta que ja hi ha entesos en la matèria bloguística,
Quan vaig estudiar, ja de grandeta, Humanitats, a la UOC –on vaig conèixer la blogaire Arare, amistat feliçment recuperada gràcies a aquest món virtual- no hi havia blogs, però hi havia un fòrum molt animat on parlàvem de tot, des del sexe dels àngels a la política municipal. Fa poc, per internet, em vaig trobar una tesi doctoral sobre comunicació virtual o una cosa així en la qual algú havia utilitzat aquells comentaris, els del gran fòrum de la UOC. O sigui, que no ens podem protegir dels experts i les expertes, que converteixen en matèria d’estudi i currículum les nostres dèries. De fet aquest és un espai públic, obert, sense drets d’autor, per ara, i que duri.
Els blogs que m’agraden són els que generen amistats virtuals i escampen educació cívica. Educació cívica bloguera és, crec, tornar la visita al comentarista, si et deixa l’adreça. D’aquesta manera es creen unes xarxes d’interessos i relacions molt reeixides, al capdavall no es fa res que no estigués ja inventat en el món real, el de les relacions viscudes de forma convencional. De fet, m’adono que llegeixo menys el diari, o que el llegeixo d’una altra manera, des de l’època bloguera. El mèrit de tot plegat, crec, és que no cobrem, per aquesta tasca comunicativa. Encara que, tot arribarà.
[@more@]
Tens rao, la gracia dels blogs rau en la diversitat i en la interaccio. per aixo els dels periodistes i els dels politics trobo que son els menys interessants, de llarg
Comences per un bloc i vas passant d’un a l’altre, d’un a l’altre, d’un a l’altre, fins que arribes a la panxa del bou i t’atures un moment a reflexionar sobre aquest «anar d’un a l’altre».
I encabat segueixes el camí.
Només uns comentaris marginals i dispersos potser a desenvolupar en algun altre moment (no ho crec):
Cada vegada llegeixo menys blocs nous perquè el temps que m’ocupa la lectura dels que ja conec i m’agraden és fins i tot excessiu. Malament. Amb el temps ens tornem massa endogàmics.
Coincideixo que una de les gràcies (i possibilitats) dels blocs és la part dels comentaris.
Penso que imatge i so (experimentacions de comunicació endarrer terme), entre altres, són possibilitats desaprofitades en molts blocs. No entro ara en les causes.
Fins i tot els blocs de contingut banal, segurament aquesta no és la paraula a fer servir, tenen aspectes interessants, sociològics, per exemple. El que passa és que sovint són massa reiteratius.
Com en els escrits no virtuals (?) em temo que pot arribar un moment que el blocaire està massa pendent dels seus hipotètics lectors.
(Sí que hi ha drets d’autor i alguns guanyen diners… em sembla)
Continuarà…
Fa temps que em vaig fer el primer bloc, mes que res per provar-ho, vaig pensar que hi aniria apuntant el llibres que llegia, que hi podria posar imatges, també recordar coses ect. com aquell que apunta coses en una llibreta o fa la llista de la compra. No pretenc escriure res d’importat, jo no soc escriptora es mes aviat un bloc “surrealista”. Allí només hi entro jo hi ja m’està be
es el meu bloc secret, però quan Tinet va obrir la seva secció de blocs m’han vaig fer un i per sorpresa meva allí de quan en quan hi entra algú i em diuen coses… es divertit, per aquest medi també he conegut molts blocs molt interessants i de qualitat com el teu (sense el teu permís hi he fet un enllaç) i que cada dia llegeixo.
Ostres! Gràcies, Júlia, per fer-me «present» al teu blog. És un honor, ja ho saps.
Respecte al que diu en Pere, és cert, de vegades ens fem endogàmics, pot ser.
El que em passa a mi, però, és que arriba un moment en el qual escullo allò que vull llegir i ja passo de llegir segons què.
També vaig d’un blog a l’altre, de vegades deixo comentaris en algun i hi ha feeling. De vegdes deixo comentaris en algun altre i no n’hi ha, ni em fan cas ni tan sols em diuen «ep, que t’he llegit i opino que…» i llavors, com que veus que fas nosa o que t’ignoren, no hi tornes.
Hi ha una altra modalitat de comunicació, fora dels blogs, que són les llistes de distribució. Jo pertanyo a un parell o tres d’aquests tipus de llistes. N’hi ha que són del tot professionals o temàtiques (per exemple, en el meu cas, una d’elles és formada per logopedes de Catalunya, la resta d’Espanya i Sud-Amèrica) però n’hi ha d’altres que són llistes d’amics (amb alguns dels quals no ens hem vist mai). Bé, podria dir-vos, a nivell sociològic, que aquestes darreres acaben complint tots els paràmetres que acompleix qualsevol grup com a tal. I a nivell personal – i per no allargar-me massa- us diré que de vegdes arriben a ser absolutament enriquidors.
Quant a comentaris als blogs… de vegades és cert que s’està molt pendent de complaure els lectors. Ho reconec. I això no és bo, però tampoc és dolent.
Pregunteu-li a qualsevol escriptor conegut (o sigui, que surti per la tele) què és el que fa i diu que no sigui allò que vol que escoltin i/o llegeixin els seus lectors… en trobarem algun? Potser buscant bé…
I és que em sembla que la vida és així i … així ens l’han presentat!
Petons i bons desitjos des del meu mar.
No em sorprèn que Baltasar Porcel senti menyspreu pels blogaires perquè també ha sentit menys preu pels que fem/hem fet Cartes al Director. Un altre exemple era, el tan lloat per alguns, Ramon Barnils, per la qual cosa he de suposar que els blogaires rebríem el seu menyspreu
Re-hola!
Sobre això del menyspreu per part d’alguns «consagrats» (que mira que en són de reconsagrats) a mi m’és ben igual. Jo escric perquè tinc la necessitat de fer-ho i em comunico amb la gent que m’agrada. Punt.
Quant a la publicitat, alguna persona m’ha comentat que al meu blog de tant en tant hi surt un banner (publicitat d’aquesta tan odiosa). Jo puc dir que no tinc ni idea de com arriba aquesta publicitat al meu blog i preguntant, m’han dit que de vegades hi ha qui «cola» publicitat de manera enganyosa i gairebé aleatòriament. Això hauria d’estar prohibit però està clar que si parlem de llibertat, no ho deuen poder controlar tot. El que si que sé és que jo no he vist ni un cèntim d’euro per part de qui sigui que m’hagi colat publicitat al meu blog. Ni ho acceptaria, de posar-ne de forma conscient.Coses de bruixes… no sé si als blogs en català us ha passat alguna vegad, de trobar-vos que us posen banners d’aquests sense avisar, que tal com apareixen, tornen a desaparèixer.
I en un altre ordre de coses, això de les llistes de distribució… t’ho comentaré quan ens veiem,Julieta. És una mica llarg.
MMM = Maria Montserrat Medalla (nom i cognoms, cap més secret, reina mora!)
Feliç setmana, encara que comenci amb un dilluns!
De vegades és bo mirar enrera i veure com el pas per aquest món blocaire no és lineal sinó que anem donant tombs, tant en funció de les coses que passen com de les que ens passen. També, com molt bé dius, opinem sobre aquelles coses de les que hem vist opinions. És una experiència curiosa «repassar-se» un mateix i veure com de la intenció inicial a l’obrir el bloc, cada vegada en queda menys, o si més no, s’ha convertit en una més de les moltes intencions que un té per mantenir-lo.
Una de les coses més curioses és que, de vegades, un pot escriure un article/post sobre un determinat tema i els comentaris van derivant fins gairebé convertir-se en una mena de xat sobre un punt tocat de manera molt lateral en el propi article o sobre qualsevol altre cosa…