González Ledesma està a punt de publicar les seves memòries, que es diran, i potser no podia ser altrament, Historia de mis calles . Entre els autors, poetes o prosistes, que han reflectit el Poble-sec als seus llibres, crec que mereix un lloc d’honor aquest autor. A gairebé totes les seves obres hi surten els carrers del meu barri, matisats per un sentiment nostàlgic, però d’una nostàlgia sense concessions a la tendresa gratuïta o carrinclona. Intentaré mostrar el que dic a través dels fragments que aniré recollint en aquest espai. Avui copio un fragment de la novel·la Las calles de nuestros padres.
Pueblo Seco es el único barrio de Barcelona situado entre el Paralelo (que durante un tiempo fue la vida) y la montaña de Montjuïc (que durante un tiempo fue el reposo). Es el único al final de cuyas calles en pendiente encuentras unas escaleras olvidadas que llevan a un árbol o a una pared con hiedra, como en el caso del Carrer Nou, a un repechón que conduce tras un buen esfuerzo, mens sana in corpore sano, a un viejo meublé. Es el único que tuvo en una sola calle, la de Tapiolas, dos de los cafés más populares de España, el Condal y el Cómico, hoy transformados en propiedades horizontales, en culos milimetrados para la capacidad de las salas de estar y, al nivel de la calle, en escaparates de dormitorios vendidos a plazos que las parejas erotómanas, el y ella, miran los domingos por la tarde. Es el único en qué las matronas honradas no tenían más que atravesar el Paralelo y sumergirse en el distrito quinto para dejar santamente de serlo, El único en qué las prostitutas del distrito quinto daban dos pasos, regresaban al hogar junto a Montjuïc, y se transformaban en matronas honradas a toda prueba. El único en qué los niños tuvieron cerca la montaña para soñar y el Paralelo para perderse. El único en el que hasta ahora los banqueros no habían oteado ningún panorama. El único que está lleno de nombres de almirante a pesar de llamarse ‘seco’…
Malgrat els canvis, el meublé del carrer Nou encara existeix i també el Condal, no pas l’antic, sinó un altre, als baixos de la propietat horitzontal que va soterrar els nostres records. El teatre encara funciona i al bar-restaurant del costat encara hi ha vida. Actualment els dissabtes a la nit, al bar hi actuen cantants de boleros, seguidors de Machín i d’altres gèneres populars, tant de bo això ens porti a recuperar una mica l’esperit dels espectacles de varietats d’èpoques pretèrites.
:
No llegeixo el González Ledesma i no sóc del Poble Sec, sóc un martinenc de Clot, que jo era nen encara era de carreters i recordo la fuetejada que em va etzitbar-me un carreter. Els del Clot teníem fama de ser malparlats. Per ser un llibre que reflectia el baixos fons i baix parlar de Barcelona vaig llegir LA XAVA, de Juli Vallmitjana, que es mou pel Poble Sec. L’has llegit?
Júlia, «la Xava» té alguna cosa a veure amb el parlar «xava»?
Ostres, necessitaria set vides, com els gats, per poder llegir tot el que voldria…
i tinc tantes coses a fer i tantes coses a dir i tantes coses boniques i no tan boniques per conèixer que no em donarà temps!
Haver-vos trobat a tu i a l’Albert – i a d’altres bloggers – encara fa que se m’acumuli mes la feina!! (qui em manava ficar-me a la xarxa?)
Petons des del mar
no deixa de ser curiós descobrir com ha canviat el nostre barri, encara que aquesta transformació l’haguem viscuda, però la memòria és molt traicionera.
Aquest paio del Clot està d’acord amb tu que l’interès principal de l’obra de Vallmitjana és el llenguatge caló, però és que el meu primer amic a escola va ser un gitano perquè el barri de la Perona era quasi veí. Júlia, no et puc ajudar i si una cosa he de reivindicar és que no s’enderroqui la Torre del Fang pel T.G.V.