Cançons, ràdio i país: oblits i injustícies

Sovint em llevo molt aviat, per tal d’escriure una estona i poso la ràdio. Ja fa temps que trio Catalunya Cultura, amb un programa que fa David Escamilla (he fet un esforç per no escriure ‘el fill del Salvador Escamilla’, la gent gran ens referim sovint als joves per la seva filiació en relació a les persones de la nostra generació, i això pel que fa als famosos, als coneguts, als familiars i als veïns). És un programa amable i tranquil, músiques de tot el món, lectura d’alguna poesia, comentaris senzills i, en resum, una bona manera de començar el dia, més enllà de l’allau informatiu que ens aclapara per totes les ràdios, repetint sempre les mateixes coses i oblidant les anteriors ràpidament. Un programa molt recomanable per als matiners i per als qui tenim ganes de conèixer música de tot arreu que no sigui la de sempre. Cada vegada costa més escoltar música en italià, francès, portuguès, alemany, grec, fins i tot bona cançó castellana o catalana.

Ahir, a la 2 van fer un programa sobre Ovidi Montllor, després d’haver parlat, també, de Montserrat Roig. La mort injustament precoç contribueix sovint a mitificar els personatges, però en aquests casos m’estimo més una mitificació acurada que un oblit injustificable. Tots dos van ser personatges poc valorats en molts sentits, per persones i institucions que ara els lloen quan cal, que no és massa sovint. La qüestió de la nova cançó ha estat vergonyosa, hi ha qui simplifica la qüestió comentant que el partit en el poder de la Generalitat va contribuir a escombrar-la, però a l’ajuntament de Barcelona -i a d’altres- hi havia socialistes i no s’hi van esforçar massa en donar-li suport, més enllà de les tres o quatre figures que ressorgien a la Plaça del Rei per la Mercè. Crec que també va ser qüestió de públic, i de moltes altres coses. Va passar amb altres temes, com ara els cicles de teatre Cavall Fort, al Romea, els matins de diumenge, que havien suportat el franquisme i que no van poder arribar a fer les noces d’argent, en arribar la ‘democràcia’.

Jo havia assistit a concerts de cançó en parròquies o locals a mitja entrada, a un preu mòdic i hi havia escoltat figures com Raimon, Maria del Mar Bonet, el mateix Ovidi, l’Enric Barbat. Crec que els mateixos cantants no s’amoïnaven massa pel nombre de públic, ni pels diners, en aquella època. Ara crec que això no passa. Els ‘grans’ fan macroconcerts al Sant Jordi, destinats a omplir la bossa i els altres,  o els que comencen,  no compten amb massa locals a l’abast, ja que molts dels petits teatrets de barri han desaparegut o estan en molt males condicions. De tant en tant, a l’Espai, o en el cicle Barcelona Sants pots retrobar una mica l’esperit aquell, però de vegades les coses moren d’èxit. Seria possible, avui, un programa de ràdio com el de Salvador Escamilla, on qualsevol artista amb una mínima qualitat hi tenia una primera sortida, més enllà d’operacions trumfo i coses així? Amb la nova cançó va sorgir un gran nombre de cantants, un brou de qualitat, molts d’ells no van continuar, suposo que per qüestions personals, però també per no haver de lluitar amb el circ mediàtic o amb la competitivitat desmesurada. Anem cap a un món on qui no sigui el nombre u serà un zero a l’esquerra? Sóc optimista i crec que, de la mateixa manera que en un moment oportú va sorgir la cançó i d’altres iniciatives culturals ara estan sorgint coses que, certament, no compten, però, amb una difusió adient. Encara que, si un bon cantant actual és col·loqués a l’entrada del metro i fos interessant, voleu dir que no l’aniríem a escoltar?

[@more@]

Tweet