Vaig veure fa pocs dies, per televisió, la magnífica pel·lícula documental estructurada amb fragments filmats per Madrona Andreu, una dona burgesa afeccionada durant anys i panys a fixar la seva vida i la dels parents i coneguts en imatges. Els comentaris, de vegades una mica irònics, sempre intel·ligents i respectuosos, de la veu en off, insistien en el fet que aquella persona havia volgut fixar els moments feliços: balls, festes, viatges… Al capdavall, és el que fem gairebé tothom. Si muntem un vídeo amb instants de la nostra vida recollits en fotografies o, darrerament, també en filmacions, veurem el mateix: menjars familiars, viatges, infants ben peixats, festes escolars, festes majors, la Palma, Nadal. Ningú o gairebé ningú no filma enterraments ni desgràcies ni familiars en llits d’hospital. Crec que, en certa manera, retratem allò que desitgem mostrar, de nosaltres mateixos.
L’interès per filmar de Madrona Andreu m’ha recordat l’interès per escriure del Baró de Maldà, que va omplir molt paper explicant processons i berenars, i també d’altres coses, encara que no pas amb els mateixos colors. fins el punt que despatxa la mort de la seva muller en un petit paràgraf. Fa poc, vaig llegir en una novel·la -crec que de Bàrbara Kingsolver, però no n’estic segura- com una de les protagonistes és planyia del fet de que quasi sempre es mostrava la gent pobra, de països pobres, patint, quan, evidentment, també feien festes i celebracions i, quan podien, s’ho passaven bé. Per sort, de tant en tant, la televisió, sobretot la 2, ens fa el favor de mostrar-nos aspectes positius de l’anomenat ‘tercer món’, cosa que contribueix a acostar-nos una mica més a les persones que s’ho passen bé o tiren endavant, i, per tant, ens les fa més properes.
Són els periodistes gràfics aquells que ens mostren el dolor, el patiment. De vegades, amb bona intenció, se suposa: donar a conèixer la realitat que ens és amagada. Però de vegades la realitat no se’ns amaga i tampoc no en tenim cap necessitat de contemplar boniques fotografies, de vegades premiades en certàmens internacionals, que ens mostren el dolor aliè. En un concurs recent he vist que la fotografia guanyadora mostra una dona asiàtica que es plany de la mort d’un familiar, crec que a causa del tsunami. No vaig poder estar-me’n de preguntar-me a mi mateixa si la dona retratada sabia que havia estat objecte de la nostra tafaneria internacional o no. Quina compensació n’havia tret, ella, d’aquell premi? Poques vegades aquestes fotografies premiades mostren moments de joia i festa. Sembla que el dolor sigui més ‘artístic’.
El dolor i el patiment ens provoca més vergonya personal que l’alegria i per això és nostre i només nostre. Caldria anar molt en compte amb això dels retrats i les filmacions. La família de Madrona Andreu va intervenir en l’estructuració de la pel·lícula, segons van explicar, i sempre es va ser respectuós amb els seus desitjos, encara que el marit, ja mort, no havia donat permís per fer públics els seus instants personals. Molta gent retratada o filmada no té aquesta sort, la de intervenir en la posterior difusió de la seva imatge. Ara, que tothom corre amb maquinetes minúscules, la filmació amateur és un veritable perill en les nostres vides, ja no cal ‘posar-s’hi bé’, en qualsevol moment podem ser captats per un màquineta tafanera, ja que la tafaneria és també una característica ben humana. ‘Res humà no em resulta aliè’ deia un personatge de Terenci, crec. La frase ha passat a la història de les cites famoses com a molt ‘humana’, com a mostra de la preocupació pels altres, però el personatge, en realitat, es defensa d’una acusació de tafaneria casolana, a l’obra, si no ho recordo malament.
Hi ha un moment de la fotografia, durant el segle passat, en el qual es retrataven difunts, a causa, potser, de la necessitat de comptar amb un record de la persona morta, i les fotografies no eren, de bon tros, massa freqüents. Moltes vegades eren infants, morts prematurament, i força retratistes ambulants s’hi guanyaven la vida, amb aquestes activitats. Ara aìxò ens pot semblar macabre, perquè la nostra visió de la mort s’ha banalitzat i ha perdut volada tràgica. A la novel·la ‘La barraca’ hi ha una escena inoblidable del retrat d’un nen mort i a la pel·lícula ‘Los otros’ també hi surt un ‘àlbum de difunts’.
Més enllà del tema vull incidir en el fet que el nom de Madrona -la protagonista i executora de les filmacions- va ser molt freqüent, durant anys, a Catalunya. Això dels noms va a modes i no m’explico com un nom pot semblar molt bonic i després semblar lleig o inadequat. Però, bé, passa amb tot: amb els vestits, amb els menjars. Així som les persones, variables i incoherents, afortunadament, potser.
[@more@]
