L’altre dia era a casa a la tarda i vaig poder veure una estona el magazine que fan a TV3, presentat per l’Albert Om. En broma -suposo- es parlava dels pobles i les ciutats, sobretot, en aquest darrer cas, de Barcelona. Defensant la vida macrourbana tan sols hi havia el senyor Carles Flavià, la resta -músics, restauradora i altres- defensaven la vida als pobles, atacant la vida barcelonina. El defensor de la vida urbana parlava amb la seva ironia una mica gruixuda, habitual, però em va semblar que els representants de la vida camperola o gairebé s’ho prenien més seriosament. També es van començar a enviar emilis, la immensa majoria, per no dir tots, en contra dels barcelonins. Crec que si hagués estat a l’inrevés, si els disbarats que es van dir sobre la vida dels barcelonins-ines, s’hagués dit sobre la gent de poble, el col·lectiu camperol s’hauria sentit molt ofès, i amb raó. Però els de la gran ciutat vivim amb una mena de complex d’inferioritat que ens fa admetre que ens diguin pixapins i coses pitjors, amb total impunitat.
Quan jo era petita i molt abans, la majoria de gent vivia al camp, i, curiosament, es feia molta broma sobre els pagesos, quan tots o gairebé tots n’érem. Recordo acudits de pagesos que anaven a la ciutat i en feien de tots colors. Un oncle meu, evidentment de poble, n’explicava un de molt llarg, una mena d’historieta on un pagès agafava el tren, es col·locava on deia ‘Equipajes’ perquè llegia ‘Aquí pagès’, no es comprava una camisa a una camiseria perquè llegia ‘Ca Misèria’ i coses així. La figura del ‘paleto’, del pagès d’Arbeca, ignorant i innocent, era habitual a les facècies de les tertúlies diverses. Ara, que gairebé tothom és urbà, encara que visqui en un poble, ja que fa una vida gairebé urbana i baixa a la ciutat cada dos per tres, està ben vist fer mofa ‘dels de Barcelona’. A més ‘la ciutat’ és Barcelona. Segurament que els que surten a embrutar camps, a córrer amb el quatre per quatre i tot això que se’ns atribueix com a col·lectiu procedeixen també de Manresa, Terrassa, Lleida i molts més llocs, alguns de petits i tot. En fi, que tot plegat es parlar per no callar. Hi havia una senyora, crec que tenia un restaurant pel Maresme, que va arribar a dir disbarats ben grossos sobre els barcelonins, com ara que a una botiga no li havien sabut dir on podia trobar un article que buscava. Jo li recomanaria llegir articles del senyor Espìnàs, que en més d’una ocasió ha parlat de la mena de conjunt de pobles que conformen molts barris de Barcelona i en els quals la vida no és pas tan anònima ni absurda com la pinten els foranis.
Jo, que sóc del Poble-sec barceloní -ja que hi ha altres pobles secs per la geografia catalana i no vull ser centralista, he, he-, assumeixo les meves culpes individuals, però no pas les col·lectives i he dir que també a zones ben rurals he copsat comportaments incívics i vandàlics. Una amiga de poble -de poble molt gran- em deia que a Barcelona a algú li agafa un atac o té un accident i ningú no l’ajuda, cosa que, per experiència, he vist que no és cert, ja que sempre que he presenciat una cosa així pels, suposadament carrers sense ànima de Barna he vist a molta gent disposada a ajudar. Aquesta amiga baixava a Barcelona amb els diners amagats a la sabata, per por dels lladres i per fer una mica de barrila em vaig dedicar a guardar-li les notícies sobre fets delictius que passaven per la seva entranyable ciutat provinciana i que durant una temporada van ser prou significatives.
Quan la guerra hi va haver molts més morts i més venjances, comptades de forma relativa en relació a la població, a les zones rurals que no pas a les grans zones urbanes, segons he llegit. I, a més, em sembla que, actualment, fer aquesta divisió, és una cosa força artificial, ja que tots anem amunt i avall que dóna gust i uns ens aprofitem dels altres sempre que podem. En definitiva, que no em vull defensar de res, tan sols incitar a la reflexió i a pensar seriosament en un tema que, ‘si es broma, puede pasar, pero a tal punto llevada, eso no es broma ni es nada…’.
[@more@]
