En el seu editorial d’ahir el diari Avui incideix en el cas de Grass, que ja ha estat comentat en aquest blog, i el compara amb el de Cela, incidint en el diferent tipus de gestió de la memòria històrica que s’ha fet a Alemanya i a Espanya. És un recurs massa fàcil fer aquest tipus de comparacions, de fet, darrerament es fan sovint, però sembla que s’obvia un fet evident, Alemanya, Itàlia o França van tenir un final de guerra que va restablir les democràcies que va possibilitar la reflexió i la crítica sobre el feixisme. En teoria, es van demanar responsabilitats i es van castigar culpables. En teoria, perquè a tots aquests països la guerra va ser també guerra civil, ja que, en el seu interior, es va generar també un dramàtic enfrontament entre uns i altres, més enllà de les moltes persones que es van veure embolicades amb els fets històrics sense voler i que van ser arrossegades per la història. A casa nostra, la transició va ésser molt pactada, Franco va morir al llit i tot just ara es pot parlar de segons què, cosa que fa que també s’afirmin moltes coses que volen tergiversar la història recent i donar-li una mena de grandesa que no ha tingut.
Penso que res de tot plegat ens ha d’acomplexar. França, per exemple, que presumeix i ha presumit de país avançat i demòcrata, ha trigat força en iniciar un debat sobre el col·laboracionisme amb els crims nazis i l’alt nivell d’implicació de la població en l’antisemitisme, que, de fet, en anys anteriors havia estat més cru en aquest país que en la mateixa Alemanya i només cal repassar el cas Dreyfuss i la literatura que va generar. Molts intel·lectuals que després van ser comunistes militants prenien cafè tranquil·lament en el París ocupat. El feixisme esquitxa tothom i a casa nostra va fer-ho durant molts anys. Per això es fa difícil establir aquest tipus de comparacions. El cas de Pla i tants d’altres són, també, emblemàtics. Ésser catalanista no ha estat ni molt menys sinònim d’ésser antifranquista, però les circumstàncies han contribuït a la confusió. De la mateixa manera, ésser antifranquista no ha volgut dir ser demòcrata, ja que en els moviments d’oposició al franquisme que reclamen medalles hi havia molts partidaris de dictadures populars, que ja s’ha vist com han evolucionat als indrets on han arribat a tenir poder, i fins i tot del recurs a la violència armada. Molts grups polítics de l’Espanya republicana, d’esquerra, no predicaven pas una democràcia, tal i com l’entenem ara, ni molt menys.
El senyor Cela no és un sant de la meva devoció, però si ens fiquem amb ell ens hem de ficar amb molta altra gent. Picasso flirtejava amb una jet set ben relacionada amb el franquisme i, com ell, molts altres artistes de renom. De fet, és feia molt el que en diem ‘la puta i la ramoneta’, altrament no s’hauria pogut viure ni explicar-ho. Sobreviure comporta un cert grau de misèria, hi ha pocs herois i poca coherència, en general. Per això ara, quan es reclama tanta memòria històrica, cal ser acurat i admetre la complexitat de molts fet si de moltes posicions personals davant de la vida i la societat. Un altre país demòcrata, Anglaterra, a través del seu govern i sota mà, ajudava Franco mentre predicava a favor de la República. La complexitat de la història i les seves tragèdies ens desplauen, i molt, perquè no sempre tot és clar. Ara mateix, s’està destapant la implicació de parents de Lorca en la seva mort, a causa d’enveges per propietats, aquests tipus de fets van ser freqüents a l’Espanya rural, malauradament, inclosa Catalunya.
Incloc un enllaç a una història terrible, malauradament n’hi deu haver moltes de semblants, la d’un soldat anglès afusellat per ‘covardia’, durant la primera guerra mundial. Uns fets molt semblants als que es mostraven a aquella magnífica pel·lícula ‘Camins de glòria’. Fins i tot el pare va desheretar-lo, avergonyit, però sembla que la filla i la neta han lluitat per la seva rehabilitació, que ja no li fa cap falta, però que pot servir per palesar la inutilitat de les guerres i les absurditats lligades a la disciplina i el militarisme. El cas m’ha portat a la memòria unes històries sobre Líster, a la batalla de l’Ebre, que ordenava una i altra vegada als seus homes anar a ‘defensar’ un petit indret i que es carregava tot aquell que s’hi negava o protestava. Ara tot plegat sembla un disbarat però ja sabem el pes que comportava en una família aquesta mena de ‘deshonra’.
La pau és molt fràgil i també la convivència i la democràcia. Qualsevol sacsejada imprevista pot trencar les nostres seguretats mes sòlides, a nivell personal, familiar, social i nacional.
[@more@]
El més trist continua sent allò de no veure la viga en el propi ull.
Per mi les guerres duen la gent a fer disbarats sempre i en tots els bàndol. Com deia el protgonista d’una pel·li que vaig veure de la qual no recordo el títol però que anava d’una dona que anava a buscar el seu home, periodista donat per perdut enmig d’una guerra d’aquestes recents en la nostra història, «están todos locos». I és que la violència fa embogir i engendra més violència.
Crec que la humanitat en pes, en situacions límit, el que intenta és sobreviure, per això de vegades hi ha qui fa la puta i la ramoneta. En fi… la pau és fràgil, la democràcia també i els humans només som humans… o sigui… no som res!
Les guerres són totes terribles. Tendim a simplificar-ho tot perquè així ens han educat. Sempre hi ha d’haver bons i dolents. Està clar que a la guerra civil espanyola es van cometre barbaritats a tots dos cantons tal com també hi havia bellíssimes persones a tots dos costats que es van veure atrapats per les circumstàncies. Els Republicans es van excedir en moltes coses, no haurien d’haver-se dedicat a afusellar capellans, ni expoliar les propietats dels burgesos, ni tantes altres coses que van fer potser impulsats per la desesperació d’una guerra que els hi estava esgarrant un somni, però a les que no hi tenien dret.
No obstant això, tot i haver raons per censurar a tots dos cantons, la República era legítima perquè el poble la va voler, i els militars no tenien cap dret a carregar-se-la, a fer un cop d’estat i provocar la barbàrie d’una guerra civil dient que la societat i el poble ni estaven preparats ni eren prou intel·ligents com per assimilar una democràcia. Ja veus, com si els militars fossin uns intel·lectuals! Així que deixant una mica de banda les barbaritats diverses que tots dos bandos van cometre, en Franco i companyia van ser els veritables culpables del que va succeir, en una pel·licula de bons i dolents tinc clar quin rol jugarien perquè és el que van jugar. I la transició a espanya va ser com tot el que es fa en aquest país: una cutrada. I si, ho va ser, ho va ser perquè ningu mai no ha pagat pel que va fer, ho va ser perquè els poders fàctics van continuar sent els mateixos i havent-hi les mateixes persones. La policia i els militars seguien sent els mateixos sols que amb un color diferent d’uniforme. I quan un té un cap n’apren d’ell, així que quan es van jubilar en plena democràcia el que els va succeir va ser un deixeble seu. Segurament molt més moderat i amb un esperit més democràtic, però ranci al cap d’avall. Jo no puc estar d’acord amb un país en el que 30 anys després encara siguin tan tabús certes coses i en el que certa gent encara pot gaudir d’una impunitat que no mereixen sabent que mai no pagaran pel que han fet.
A alemanya el cas ha estat diferent. Potser és cert que les circumstàncies així ho han permès. Qui sap que hauria passat i Hitler hagués guanyat la guerra? això mai no ho sabrem. El que si que sabem és que la va perdre, els alemanys es van posar les piles, van reconstruir un país arruïnat, van pagar molt car les barbaritats que el seu antic govern havia fet, no s’han cansat mai de demanar disculpes, d’intentar reparar el que saben que no es pot reparar però tot i així han fet el possible. A alemanya els signes feixistes no només estan molt mal vistos sino que prohibits. A espanya no. Qualsevol persona s’escandalitzaria en veure a un camp de futbol una bandera feixista, ja sigui l’àliga o la Nazi. Aquí a espanya és el pa de cada dia. I és que aquí encara es va molt endarrerit. Aquí ningú no demana perdó ni que li vagi la vida. Però que se’n pot esperar d’un país que ha tingut una transició així?
Estic totalment d’acord amb la teva conclusió. L’estabilitat és molt fràgil, tant la política com la personal. Ser feliç és molt difícil d’aconseguir, però perdre la felicitat només depen de la més simple de les sacsejades en el més inoportú dels moments.
Ens mirem el melic, però no veiem si esta brut. Poseu-hi el subjecte que vulgueu(les persones, es catalans…)