Continuo el recull de textos sobre el meu barri. Transcric un fragment d’un poema d’Alexandre Plana (1889-1940) que reflecteix molt bé l’ambient del Poble-sec en èpoques no massa llunyanes. Plana és ara un personatge força oblidat, però que va tenir un pes específic en el món literari català. Va influir en l’estil de Pla, amb qui es coneixia força. Té diferents poemes sobre la ciutat.
Vaig trobar aquest poema en una magnífica antologia sobre poemes relacionats amb la ciutat de Barcelona, que vaig comprar als encants de Sant Antoni, editada per Torrell de Reus, una interessantíssima editorial, els anys quaranta.
Sembla que una boira densa s’enfonsi en el carrer.
El sol és entelat i força ja no té
per esvair les ombres vora les cantonades
i el baf de les dormides en les cambres tancades.
En ser de dia, l’aire hi és més trist que de nit.
Sota la llum s’hi ofega com un plor dins del pit.
Darrera les finestres sembla talment que hi ha
vella fruita macada, la vida que es desfà.
Cortines brutes, portes mig closes i cançons
que vacil·len i finen en interjeccions.
Tavernes fondes amb les taules sota el llum.
Sonen les veus confuses amb els alens i el fum.
Botigues de drapaires amb ferros, llits i robes
i ampolles, teranyines i draps a dins dels coves.
Es barreja la calda de l’aire resclosit
amb una fortor d’oli i bacallà fregit.
…………………………………………..
Un piano estrident toca a la cantonada.
Remor de crits darrera d’una porta que es bada
i després, un silenci boniós que remuga.
En la carn morta hi fa cada dia una arruga,
i rellisca la vida. Una taca de sang
de tant en tant nascuda de la pols i del fang.
Després torna, com sempre, la calma pel carrer
que lliga cada dia amb el dia que ve.
Aquest altre fragment pertany a un poema sobre la Barceloneta:
Vora la sorra blanca i el port, sa fesonomia
d’olor coent i pedra s’enfosqueix cada dia.
Cases baixes, carrers que atansen els balcons.
Fortor de peix, de veles plegades, de taulons
amb verdet i la mescla de les colors més fortes
-el verd, el blau, el groc, el vermell- en les portes
i en les robes que pengen posades a assecar.
En colors i en olors la llum tota es desfà.
Crec que els poemes d’aquest autor caldria que fossin més coneguts, ja que ens mostren una ciutat que no s’ha perdut del tot. Remarco, en el cas del meu barri, la imatge de les tavernes, que Pla també assenyalava, la presència dels drapaires i les olors d’oli, de bacallà fregit. I també una mena de pobresa que amara el conjunt, gairebé una fotografia en gris o sèpia.
[@more@]
crec que hi ha molta literatura, molts autors catalans d’abans de la guerra i, fins i tot, de després, que s’han perdut, desapareguts. I és una llàstima, s’haurien de poder recuperar d’alguna manera.
Crec que la poesia no hauria d’estar renyida amb la televisió, però suposo que això deu ser una altra de les meves utopies, no sé…
Vaig descobrint que la poesia m’agrada molt més del que em pensava que m’agradava, quines coses de descobrir a la meva edat, ves!