Minyones, servents i dones de fer feines

L’altre dia, parlant dels edificis moderns, va sorgir el tema de la neteja. La neteja domèstica ha estat durant anys i panys una feina menystinguda professionalment, encara que necessària. De fet, anar a servir era el recurs laboral més utilitzat per les noies que no tenien diners, que, fa anys, eren la majoria. Això, lligat a la forma de vida aristocràtica i, més endavant, burgesa, feia que els grans casals precisessin d’un veritable equip de servei domèstic i es convertissin, gairebé, en una empresa, amb les seves jerarquies i lligams de poder.

Jo vaig tenir una besàvia que va haver de deixar un marit boig amb qui l’havien casat i anar a servir. Tenia coneixences i va poder entrar a cases ‘bones’. No podia dir que era separada, el fill, que era petit, el meu avi, el va deixar amb la seva madrastra, una santa, que vivia fora de Barcelona, a Esplugues, i havia d’explicar que era vídua, cosa que, lligada al fet que era molt catòlica i no es volia ‘ajuntar’ amb ningú, va possibilitar que no pogués refer la seva vida sentimental i s’hagués de fer un tip de treballar sempre. Tenia un dia cada dues setmanes per anar a veure el nen, és llevava de matinet i crec que es desplaçava al Portal de Sant Antoni, des del centre de Barcelona, per agafar un cotxe de cavalls de l’època, crec que una diligència.

En una de les dues cases bones on va treballar li pagaven puntualment, però en l’altra s’endarrerien força, perquè el tren de vida d’aquelles classes socials era tan alt que també estaven entrampades sovint. Va tenir cura d’una àvia malalta d’una de les famílies, que li va assegurar que li deixaria una mena de vitalici, però el fet és que sembla que ho va dir al confessor i aquest a la família i quan l’àvia era a punt de morir van enviar la meva besàvia a arranjar la torre d’estiueig i no va rebre el que li havia promès la iaia rica. Més endavant, un fill d’aquella família va estar uns dies amagat a casa del meu avi, durant la guerra, abans de poder fugir a l’estranger. Un germà seu no ho va poder fer i el van matar. Pertanyien a una família amb titol nobiliari, que havia estat il·lustrada, avançada als seus temps en coses, com per exemple, les tècniques agràries.

A mi totes aquestes històries, de petita, em fascinaven. De gran ja no, perquè palesen com es treballava en aquelles èpoques i la gran distància social que hi havia entre la gent. El fet és que moltes famílies no tan ben situades tenien alguna minyona fixa. Més endavant les minyones van ser gallegues, andaluses… Ara la minyona fixa és gairebé residual, hi ha el servei, les assistentes, tot això. Un recurs professional de la gent pobra, quan acaba d’arribar és fer allò que en diuen ‘feines’. La dona de fer feines, avui, és una senyora estrangera, sudamericana, magrebí, que treballa a hores. Quan té sort, entra en una empresa de neteja i, al menys, compta amb una assegurança, perquè és freqüent, encara, que moltes professionals del sector no tinguin cap mena de contracte. De vegades m’ha sobtat veure que gent d’esquerres-esquerres té persones treballant en el servei domèstic així, sense contracte ni seguretat.

Hi ha qui podria fer-se perfectament la seva neteja domèstica però que recorre a la senyora de fer feines, perquè no li agrada netejar, perquè és un maniàtic de la neteja i li calen moltes hores o perquè suposa que un determinat estatus comporta tenir aquest servei. La mida higiènica és molt personal. Els homes encara no n’han après massa, de fer feines, la veritat. Les persones, de jove, acostumem a tenir menys manies, però quan es consolida la situació professional ens tornem també més conservadores, fins i tot en això. Mentre que altres sectors professionals s’han consolidat i academitzat, la neteja domèstica no compta amb cap mena d’estudis per assolir-ne el coneixement, però podria ser, perfectament, objecte d’alguns estudis professionals, com ara una efa pe de primer grau, per exemple. Ha estat tan menystingut aquest sector que fa anys, quan es deia que algú guanyava poc, comentaven ‘això ja ho guanya un dona de fer feines’. No es discuteix massa que un mal electricista o un paleta destraler cobrin molt, però sí que cobri molt una senyora que neteja domicilis, per bona que sigui fent el que fa, que de tot hi ha a la vinya del senyor.

Malgrat que no es cobra massa i que és una feina poc valorada, avui els sous s’han igualat força, també, i la cosa no està malament. Malgrat això, a ningú li agradaria que la seva filla digués que vol ser minyona o dona de fer feines, crec. Sembla que és un recurs d’època difícil, un darrer recurs d’emergència. Encara que no és el mateix quan et contracta una empresa o l’ajuntament, avui hi ha molts joves fent la neteja dels carrers, ben equipats. Fa anys vaig anar a Holanda i ens sorprenia que els que netejaven parlessin anglès i mostressin una cultura remarcable, ara passa aquí, això, perquè una feina és una feina, i si és municipal, millor. Una noia jove, amb carrera, sense feina, un dia em comentava que la seva mare li deia, ‘estudia o hauràs d’anar a escombrar els carrers’ i que ara ja estaria prou contenta de tenir feina per escombrar els carrers…

Jo no he tingut mai aquest servei, perquè no sé manar la gent i tinc una mena de mania per les meves coses i no m’agrada que me les toquin. També, suposo, perquè no he conegut la persona adient. Hi ha gent que té sort, troba una persona de confiança que acaba sent com de la família, però també hi ha persones a qui han robat o a qui han denunciat pel fet de no tenir-los assegurats, quan les coses han anat malament. És una feina delicada pel qui la mana, també, perquè comporta d’alguna manera una certa immersió en la seva intimitat, sobretot si, com passa actualment, tothom treballa i la persona de la neteja ha de tenir les claus de casa i estar sola.

El sector del servei domèstic ha generat molta literatura, sobre criats fidels i sacrificats com a ‘Misericordia’ de Pérez Galdós, però també de criats que es rebel·len, com Les Criades de Genet, o aquell Servent de Losey, tan perillós. O com aquella malvada de ‘El primo Basilio’ d’Eça de Queirós, que intriga per tal de destruir la mestressa. La paraula ‘servilisme’ és despectiva, una mena de gust per servir, d’adoració pels amos. Les criades fixes han estat de vegades assetjades pels amos, pels nois rics, com la protagonista de ‘Resurrecció’ de Tolstoi, encara que aquest encara és a temps d’ajudar-la, anys a venir. Les dones de fer feines no han generat tanta literatura, perquè no estan tan adherides als paisatges domèstics d’explotació, van i venen i un dia s’alliberen i lloguen la seva pròpia senyora de la neteja, que és un altre eufemisme recurrent. La criada castissa, com la de la sarsuela, que s’espavila i acaba cissant i amb una picaresca que li permet tirar endavant, també ha estat un personatge conegut, pobre chica, la que tiene que servir…

A ‘La Rambla de les Floristes’ de Sagarra, el senyor benestant que primer intenta tenir un rotllo amb la florista i després, veient que és ‘honrada’ li proposa matrimoni, es troba amb el refús d’ella, que li fa saber que els seus coneguts fins pensarien ‘que s’ha casat amb la criada’, que es veu que era un darrer recurs dels homes grans solitaris, abandonats de la família i amb algun caleró. Ara també hi ha criades rebels, que aprofiten el seu servei als famosos per escampar-ne, més endavant, els secrets, i sortir a la tele i cobrar alguna cosa. ‘No hi ha pitjor feina que servir a qui ha servit’, diu un refrany molt conegut. Per això sovint, les persones que anaven a servir s’estimaven més fer-ho amb els rics de sempre que no pas amb els nou rics, amb els polls ressuscitats, més exigents, deien. Quan era joveneta, pels matins, encara em sorprenia el fet de veure moltes criades uniformades pel carrer, de la Granvia en amunt, que anaven a buscar el pa o escombraven portals. La cosa es universal, fa anys, una espanyola va escriure un llibre de denúncia sobre com li havien anat les coses a França en el sector, crec que es deia Moi, la bonne. Un llibre excel·lent sobre la professió és el Journal d’une femme de chambre, que Buñuel va portar al cinema, però canviant-lo tant que gairebé ni es reconeix.

Els temps han canviat. Al meu parer, aquestes feines han de formar part d’un sector professional reconegut i tot ha de funcionar com cal, amb contractes, assegurances i sous dignes, encara que això del sou digne cada vegada és més difícil. Malgrat això, encara hi ha qui s’ estima més un contracte escombraries i un sou penós i fer, per exemple, de periodista, que no pas netejar escales, ser més lliiure i guanyar fins i tot més diners. Encara tenim aquesta mena de prejudicis. Un sector obert per a les dones i homes de fer feines és avui la cura de gent gran, la imatge de la iaia o el iaio acompanyat en el seu passeig per una persona immigrada és molt freqüent. Hi hi tanta gent que no pot passejar els seus avis? Però aquest és un altre tema que ‘tocaré’ en una altra ocasió.