Negre i groc

El diari Avui dedica una part del seu espai editorial a comentar el fet que la Generalitat Valenciana s’hagi apressat a anunciar unes substancioses indemnitzacions a les víctimes i familiars de víctimes de l’accident de metro, un intent patètic de tapar els desastres amb diners i passar de puntetes per les possibles responsabilitats polítiques sobre el tema. El nostre país hispànic, Catalunya inclosa, està poc acostumat a demanar responsabilitats de forma seriosa, ja poden passar coses grosses, que mai no hi ha responsables ni dimissions, tant si cau un pont, com si hi ha un allau de robatoris violents, com si uns pisos estan a punt d’ensorrar-se. En tot cas surt algun anònim i dubtós responsable de l’anècdota, com en aquella història antiga on els animals es reuneixen per saber qui és culpable de les desgràcies i acaben justificant els crims personals més gruixuts i condemnant un pobre ase que va gosar olorar una flor.

Com que estic de vacances, més o menys, puc dedicar alguna estona més a aquest mirall del nostre temps que és la televisió. Pel matí ja puc assaborir la colla del senyor Cuní sucant pa als assassinats de senyores grans, trucant a parents i coneguts, aquestes coses fan audiència i tots els canals s’hi bolquen, és clar. Així doncs, patirem contemplant el dolor dels parents dels difunts valencians, ens oferiran les imatges més dramàtiques ben de prop i tornaran a preguntar a qui vulgui respondre que se sent davant de coses com aquestes.

Els crims de Barcelona aixequen una estranya polseguera sobre el fet que hi ha moltes persones grans, dones sobretot, que viuen soles i són vulnerables i això porta gairebé sempre a demagògiques consideracions sobre la vida moderna i la solitud dels vells. Però pel que he pogut escoltar, les víctimes d’aquest personatge no estaven tan soles, tenien família, amb qui es relacionaven sovint, una d’elles tenia persones a dormir a casa, persones que els prestaven assistència, una d’elles era molt confiada però una altra no obria ni als coneguts. O sigui, que el risc zero no existeix encara que es prenguin tota mena de precaucions, constatar l’evidència del fet que la gent gran, les dones sobretot, mentre poden s’estimen més viure a casa seva, i relacionar-ho amb uns fets tan singulars i repugnants crec que només pot contribuir a culpabilitzar els pobres familiars, que prou pena deuen tenir. Hi ha crims en el sí de les famílies, dels coneguts, en podríem trobar un munt, perquè la ment humana és un gran desconegut i perquè la gent no pot anar desconfiant de tothom en tot moment.

En repassar els blogs pel matí, m’ensopego amb un ‘Indígenes’, d’Eivissa, que parla de la televisió, en concret de tv3 i de com ha degenerat en els últims temps, relacionat tot plegat amb el sensacionalisme que hem hagut de patir sobre l’accident de València. Fa temps vam pensar que ‘la nostra’ seria diferent, encara hi ha qui, de bona fe, s’ho creu i li tapa els defectes, com aquella mare de la cançó fa amb el seu fill, fins que s’ha de rendir a l’evidència.

Un tema que em fa pensar és el fet que l’assassina en qüestió era del país. No vull ni imaginar el que hauríem d’escoltar si hagués estat una persona immigrada o d’origen forani, encara més si hagués estat un home. La percepció de les coses és ben diferent, segons on passen i qui les fa. Fa uns dies, amb tot allò dels okupes de Gràcia –un cas sense detinguts, amb una actuació estranya, si més no, de les forces de la policia, per tèbia- vaig pensar en l’alarma que s’hauria provocat en un barri com el meu, menys ben considerat que l’espai de dalt de la Diagonal. He sentit a dir, pel boca-orella habitual, poc fiable, doncs, que la tebior davant d’aquests fenòmens urbans ve donat pel fet que hi ha molt nen de casa bona en aquests moviments. Serà veritat?