Aquest diumenge -es fa una mica estrany, això d’un Sant Jordi endiumenjat- hi haurà, com cada any, les marors humanes per Barcelona, espero. Per altra banda, què seria un Sant Jordi sense excessos? Els autors mediàtics i els altres ens mostraran el seu rostre humà i proper esperant, com és natural, vendre. Sant Jordi era un dia que m’agradava molt, fa anys. Les petites llibreries-papereries de barri plantaven una paradeta al carrer, en uns carrers on, encara, passaven pocs cotxes, i ens compràvem el que trobàvem, contes de l’editorial Molino -res a veure amb el teiatru-, aquells llibres-còmic de la col·lecció Històries, la col·lecció Cadete, coses així. Bé, he parlat en plural però, de fet, ens compràvem un llibre, a tot estirar. Jo, sovint, amb estalvis aplegats de les vendes de paper i coses velles als drapaires, que sempre em comportaven, si m’havia oferit per anar a fer el negoci, algun petit benefici.
Per no ser menys que els mediàtics de torn, em podreu trobar a una paradeta de la Plaça del Molino, des de les 11 a les 12 del migdia, si fa no fa, i des de quarts de set a quarts de vuit. També aniré una estona al Passeig de Gràcia-València, pujant a ma esquerra, de 13 a 14, a una parada que muntarà la distribuïdora de l’editorial Meteora. Firmant llibres -imagino que pocs, sóc realista- i, sobretot, xerrant, que és l’objectiu primordial de tota fira i mercat i, al capdavall, de la vida social mediterrània.
Llegeixo de vegades debats i opinions blogaries sobre qui és o no és escriptor. Fa algun temps, a la biblioteca del meu barri, un xicot crec que colombià, amb l’excusa de parlar de Garcia Márquez, ens va allerar un discurs sobre l’escriptor genuí -ell mateix- i els altres, els que no són autèntics. En això, com en tot, cadascú pot opinar el que li sembli. El fet és que, si algú ven llibres i el coneixen, escrigui el que escrigui, sera tingut per escriptor. Si escriu bé i ningú no ho sap i, a més, fa de mecànic, tothom el tindrà per mecànic. Quan les dones no tenien professió definida ni mitjans de vida sempre t’aconsellaven que busquessis un bon promès, ‘la dona del Pepet és la Pepeta però la dona del senyor Josep és la senyora Josefina’, ens deien, molt assenyadament.
Espinàs, autor ben conegut, en un dels seus viatges a peu que tants Sants Jordis li han solucionat, passant precisament per Batea, es va trobar amb dues senyores que cosien. Una li va dir que li semblava que el coneixia, ‘a vostè no li diuen escriptor?’, va fer. Espinàs recull aquesta anècdota, verídica, car sé qui eren les senyores, en el seu llibre sobre la Terra Alta. Doncs això, l’important és el que diuen que ets, no el que tu creguis. I com que l’escriptura no és cap sagrament, deixem que cadascú s’autonomeni com vulgui i deixi, també, que el poble el bategi professionalment. També hi ha autors i autores que viuen de la fama que, en algun moment, els va donar un bon llibre, viure de la rifeta, en diuen, d’això. I també, inevitablement, comptarem amb els autors de la tele. Aquests sí que provoquen curiositat i expectació. Encara que abans no hi havia tele i el meu avi sempre deia ‘agafa fama i fote’t a jeure’.
Doncs res, a esperar la fama, la glòria, la posteritat i a deixar que s’escoli un Sant Jordi més, atapeït de roses i de llibres fins a la intoxicació general, amanida amb una mica d’al·lèrgia primaveral i amb els xiscles entranyables dels falciots, que trenquen el silenci dels dies freds i ens acompanyen pel matí i al vespre, inquiets i familiars.
[@more@]
A veure si m’hi puc passar. Jo seré a la parada de davant del Liceu, la de Relats en català. Suposo que signaré algun llibre (jo també sóc realista)…
Que et vagi molt bé la diada a primera línia, júlia, entre els xiscles dels falciots i dels vells i novells lectors. (No m’agrada gens que sigui en diumenge)
És clar que signaràs molts llibres, bitxo. Segurament, com tu mateixa deies:
«Dies així fan que valgui la pena viure.
I se n’acosten uns quants pel meu horitzó…»
Jo només desitjar-vos que ambdues signeu molts llibres i que sobretot gaudiu d’aquest dia. Ja m’agradaria algun dia poder fer el mateix encara que només vengués un sol llibre. Veure la gent, l’ambient, les roses i ser-ne partícep directe ha de ser fantàstic.
Molta sort doncs!!!!! Ja ens ho explicareu. Com algú ja sap no estaré a Barcelona per poder saludar-vos ja que em passejaré per altres contrades.
Doncs si que serà curiós un sant jordi en diumenge. Jo creia que seria el primer en molts anys que podria passar a Tarragona però al final serà a Barcelona. Miraré de donar un tomb per les rambles en aquest Sant Jordi.
Podríem dir que escriptor és qui viu del que escriu, però aleshores cauríem en l’error de considerar escriptor al famós de torn que ha escrit un llibre i per la seva fama es converteix en un èxit de ventes i pot viure de renta. També seria un error per no considerar escriptor a qui si que escriu però que la manca de ventes o fins i tot de publicació no li permet viure de la seva ploma.
Suposo que escriptor és qui és considerat escriptor pels que l’envolten, i qui es considera a si mateix escriptor. Però be, això tampoc és una definició massa acurada… coi! que difícil!
doncs des d’aqui animo a tothom a comprar el teu llibre «Ombres». és fantàstic.
Jo ja fa anys que vaig animant la gent a que el compri (Ombres)… em sap greu, però no podré ser a Barcelona el 23, tchts,tchts… que tinguis molta sort, Julieta, i escriguis moltes dedicatòries. I a tu també t’ho desitjo,bitxo, per descomptat!
Que tinguis sort Júlia! Parles de fires i de gent i m’has fet pensar quan la Fira de Sant Ponç era agradable…
M’afegeixo a la llista dels que no els agraden els santjordis dominicals. No és el mateix. Una de les coses boniques dels santjordis és que un a la feina un ambient de mitjafesta que no es repeteix cap altre dia de l’any. Els caps porten roses a les secretàries i, en aquells parts de l’empresa en que es pot, es fa una jornada incompleta perquè la gent marxi abans per comprar llibres… Bé ja sé que no és així a tot arreu, però en força llocs sí.
De totes formes complirem els rituals pertinents i augmentarem en la mesura que puguem la biblioteca, que és un exercici saludable.
Que us vagi molt bé a tots els que «munteu paradeta».
sí, Júlia, jo quan el llegia també vaig pensar que seria una gran sèrie de televisió (millor que pel.lícula).
Jo el vaig trobar a la biblioteca de Salt.
Julia, et desitjo que passis un bon dia de Sant Jordi i que signis molts llibres. Vaig visitar el web de la teva editorial i vaig veure moments del acte de la presentació del teu llibre “La pols dels carrers” que penso regalar-me demà.
Això de «ser» escriptor és d’allò més relatiu que hi ha. També ho podem aplicar a ser pintor. Alguns tenen èxit aviat, d’altres molt tard i alguns mai. Si sabem d’algú d’aquest darrer grup direm que no hi ha justícia, però ¿d’on treiem que ha d’haver justícia? Ho treiem de cor, no de la lògica. Si el món fos com diu el cor no hi hauria minaires, paletes, camalics, etc. Tendim a lamentar la mala sort d’aquest noi que escriu bé o de la noia que pinta bé, però passem de llarg quan pel carrer veiem un home de 60 anys, suant i picant al terra. Tot és complicat.
No cal dir que de l’experriència se n’aprén. Jo també he venut llibres per la família i les amistats i companys d’institut. Si faig un recompte, dec haver venut jo soletes uns 75 llibres. Al remat el divendres supose que faré la darrera presentació del llibre.
D’una altra banda t’envie el títol:
Dos poals de sabó i un cabàs de no res quan fet i fet uns altres peguen el mos; no hi ha més camí que descreure
Que vaja de gust